El risc de perdre el tren dels fons europeus en infraestructures

Hi ha por que la pluja de milions dels fons europeus de recuperació no s’aprofiti prou per millorar les infraestructures de Catalunya. Aquesta seria la principal conclusió del debat sota el títol Els fons europeus, una gran oportunitat per reduir el dèficit d’infraestructures, organitzat per aquest diari i moderat pel corresponsal econòmic de l’ARA, el periodista Àlex Font Manté.

Tres ponents i el mateix dubte, però amb diferents arguments. La presidenta de FemCat, Elena Massot, ha posat sobre la taula la manca d’anticipació dels catalans. Exemple: l'ampliació de l’aeroport. El catedràtic d’economia de la UPF Albert Carreras exposa una altra raó: “Aquests fons els administra el govern espanyol, i la gran part de les infraestructures que reclamem són competència de l’administració central”. Jordi Porta Pruna, graduat en aviació comercial i portaveu de l’Associació Promoció del Transport Públic, critica la manca d’un model clar.

El moderador ha tirat la primera pedra. D'aquí a pocs dies farà set anys que es va posar la primera pedra dels accessos al port i encara no s’han fet. Pel debat han anat passant altres infraestructures clau: l’aeroport del Prat, la xarxa de Rodalies de Renfe, el corredor mediterrani... “Un dèficit molt irritant”, ha dit el professor Carreras. El Prat ha centrat una part important del debat. “Quan estem fregant el col·lapse ens posem a pensar en el model”, explica Elena Massot. Per a Jordi Porta, aquest és un “clar exemple que no s’ha pensat en el servei que ha de donar, sinó només en la infraestructura”. Però Carreras en té una altra visió: “L’oferta que feia Aena era un doble parany”, explica. Carreras opina que Aena, amb una operació urbanística i immobiliària, volia obtenir prou recursos per finançar altres aeroports. “No tenim el control de l’aeroport de Barcelona, juguem amb l’administració central en contra”, rebla, i Elena Massot matisa, però, que d’aquí a uns anys “Madrid tindrà el seu gran aeroport i nosaltres no”.

El debat, però, deriva cap al transport terrestre. Tothom d’acord que cal potenciar el corredor mediterrani per a les mercaderies. Porta apunta que a Catalunya només es pensa en el metro per a Barcelona i autopistes per a la resta del territori, i obre el meló dels peatges. Comença amb una exposició clara: els trens que passen pel Pertús paguen peatge, els camions que van per la Jonquera, no. En el fons tots semblen disposats a donar suport a un peatge tou, tipus vinyeta o amb pagament per ús, per mantenir les infraestructures i regular el trànsit que, des que es van aixecar les barreres de peatge, s’ha congestionat.

Amb ironia, Albert Carreras agraeix que algú d’esquerres com Jordi Porta Pruna defensi els peatges, i Elena Massot veu difícil que Espanya pugui complir els objectius europeus de fer el 2030 un 30% del transport de mercaderies per ferrocarril, quan ara tot just és el 4%. I Albert Carreras aporta la seva visió política del que ha passat. A Catalunya, diu, la demanda de l’abolició dels peatges era tan forta que ningú s’hauria atrevit a mantenir-los. “Gratis no hi ha res”, diu Massot per defensar el pagament per les vies i torna a retreure la manca d’anticipació. Tothom sabia que els peatges s’aixecarien l’1 de setembre i es podia decidir amb temps. Carreras té la seva explicació: “Als polítics, si s’hi anticipaven, els linxaven”.