El món al revés: treballadors amb menys diners que els pensionistes

Cap D’economiaUna de les moltes coses que la crisi ha tirat per terra han sigut els mal anomenats pactes generacionals (mal anomenats perquè se suposa que un pacte es firma, i no ha sigut el cas). El suposat acord era que els joves cuidarien la gent gran i treballarien per pagar-los la pensió, però de sobte ens hem trobat que la situació ha sigut completament a la inversa. Segons un estudi recent d’Enrique Devesa, professor de la Universitat de València, gairebé quatre de cada deu pensionistes ajuden econòmicament els seus familiars amb una mitjana de 51 euros mensuals. Durant anys s’ha considerat que la solidaritat de la gent gran amb les seves famílies segurament ha mitigat les conseqüències socials de la crisi. Però si s’analitzen les dades amb més profunditat és fàcil arribar a la conclusió següent: si s’ha produït aquesta ajuda de la gent gran a la resta de la població és, simplement, perquè els primers han patit menys els efectes de la crisi.

Així, mentre que la renda disponible dels ciutadans d’entre 16 i 64 anys ha anat caient des del 2009 (i han passat de tenir uns ingressos mitjans de 15.674 euros per persona a 13.557 euros l’any passat, un descens de gairebé un 14%), en el cas dels més grans de 65 anys la renda no només no ha caigut sinó que fins i tot ha crescut lleugerament (el 2009 ingressaven 13.118 euros i l’any passat 13.497 euros, gairebé un 3% més).

La situació, per tant, és que actualment els majors de 65 anys i la resta de la població tenen una renda disponible (és a dir, ingressos després d’impostos i altres deduccions) similar. El 2014, fins i tot, els jubilats van arribar a tenir un nivell de renda lleugerament superior (13.617 euros davant els 13.481 euros de la resta de ciutadans).

Això és una anomalia. Abans de la crisi el més normal era que les persones de més de 65 anys tinguessin menys ingressos que la resta. De fet, a la resta de la Unió Europea continua sent així, tot i que la diferència també s’ha escurçat (i s’ha passat dels gairebé 2.200 euros de distància que hi havia el 2009 als 1.300 euros de l’any passat).

Menys pobresa i desigualtat

Això ha permès que la taxa de pobresa entre les persones en edat de jubilació sigui de les més baixes de l’OCDE, el club de països més desenvolupats, almenys estadísticament. La pobresa (entesa com un nivell d’ingressos inferior al 50% de la mitjana) afecta només un 7% de persones grans a Espanya, molt per sota d’Itàlia o Alemanya (9%), del Regne Unit o la mitjana de l’OCDE (13%). En un país acostumat a liderar els rànquings d’atur, té mèrit almenys ser líder en aquest àmbit. A l’OCDE només França, Dinamarca i el Canadà estan millor.

Un altre àmbit on Espanya acostuma a estar entre els líders és en desigualtats. De fet, si mirem els menors de 65 anys, no hi ha cap país de la UE que tingui tanta distància entre la població més rica i la més pobra que Espanya (vegeu gràfic). No passa així entre els espanyols més grans, que tenen un nivell de desigualtat inferior al d’Itàlia, França o el Regne Unit i similar al d’Àustria.

La conclusió de tot plegat és aquesta: segurament mai ens hem preguntat prou vegades per què Espanya és líder positiva en qüestions relacionades amb les pensions i líder negativa en tantes altres.