El retorn de fàbriques postcovid, encara lluny de ser una realitat

La relocalització no arriba, però hi ha nous proveïdors i canvis operatius per minimitzar el transport

Anna Reig
4 min
El taller d’ARCh MAX a Barcelona atén comandes de clients de diferents països europeus.

BarcelonaA finals dels 90 i principis dels 2000 moltes empreses van endur-se fàbriques a les zones del món on tenien menys costos. Milers de plantes del continent europeu, i també de Catalunya, van emigrar a l’Àsia. Actualment el panorama ha canviat i es parla de forma insistent del moviment contrari, el retorn de les companyies al seu lloc d’origen, fenomen conegut com a relocalització. “La pandèmia ha demostrat la vulnerabilitat que suposa per als països no tenir producció local o pròxima de certs productes estratègics, com les mascaretes o els EPI”, explica Cristina Serradell, directora d’internacionalització d’Acció.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Però què ha canviat en aquests vint anys? “Produir a l’Àsia ja no és tan barat”, apunta Serradell. A la millora dels salaris i les condicions laborals dels treballadors de països com la Xina o l’Índia s’hi afegeix l’escassetat de primeres matèries, l’escalada del preu de l’energia i el problema del transport internacional. Portar un contenidor des de la Xina fins al port de Barcelona amb vaixell té un preu mitjà de 15.000 dòlars, deu vegades més que fa un any. Els preus estan en un pic, però els experts creuen que ja no es tornarà a la situació inicial de 1.500 dòlars el vaixell. A més, el factor econòmic no és l’únic determinant, també està a l’ordre del dia l’emergència climàtica, de manera que, segons Pere Relats, president d’Amec (Associació d’Empreses Industrials Internacionalitzades), “s’evitarà anar transportant pel món els productes de menys valor afegit”.

Amb tots aquests factors jugant a favor, ¿veurem una relocalització industrial a Catalunya? “Els canvis estructurals seran a llarg termini”, afirma Joan Tristany, director general d’Amec. No s’espera un retorn massiu en els anys vinents de les fàbriques deslocalitzades, sinó un retorn progressiu que dependrà dels sectors i el tipus de producte.

“La relocalització per a les empreses és molt més cara del que pot semblar”, va explicar recentment l’economista Pol Antràs en una jornada del Col·legi dels Economistes de Catalunya. El catedràtic afirmava que el cost de muntar una fàbrica que es deixa de fer servir “no es recupera” i, en canvi, existeix un cost afegit per retornar la manufactura al país d’origen. Serradell afegeix que “totes les fàbriques, siguin de la Xina o d’aquí, necessiten una xarxa de proveïdors i serveis, lligams que tarden anys a consolidar-se”.

Un cas que demostra les dificultats de la relocalització és la indústria dels microxips, que des de l’estiu s’ha vist desbordada per l’augment de la demanda a tot el món. Al sector, però, recorden que és improbable que les instal·lacions d’alta tecnologia que requereixen aquests components es traslladin a la Unió Europea: en primer lloc, perquè una sola d’aquestes fàbriques té un cost aproximat d’uns 15.000 milions d’euros i, en segon lloc, perquè per fer-la calen entre dos i tres anys. Les previsions calculen que la falta de microxips se solucionarà durant el segon trimestre de l’any vinent, cosa que complica encara més el trasllat d’aquestes fàbriques a Europa.

Qüestió de ‘timing’

Les companyies, més que optar per retornar les seves indústries a Catalunya, veuen com a opció més viable “buscar proveïdors més pròxims”, apunta Serradell. Un exemple d’aquest patró és l’empresa ARCh MAX, dedicada a la venda de productes de running, que ha vist en la producció local el seu avantatge competitiu. Dissenyen i confeccionen a Barcelona productes com jaquetes paravent o cinturons de córrer per a marques internacionals com Adidas Terrex, Leki o VJ Sport. “La nostra fortalesa és el timing ”, afirma Jordi Martí, director general i fundador d’ARCh MAX. Amb les marques que produeixen a l’Àsia, des que pensen el producte fins que arriba a la botiga, poden passar un any i mig o dos anys. En canvi, quan encarreguen un producte a ARCh MAX, en menys d’una setmana en poden tenir una mostra i en un mes ja és al mercat.

També la multinacional familiar catalana Relats, de solucions tècniques per a la protecció tèrmica, elèctrica, mecànica i electromagnètica, s’està adaptant als canvis. Tenen plantes de producció a Mèxic, la Xina, el Vietnam, el Marroc i Europa de l’Est. Fins ara, la de la Xina havia de produir per a la resta de plantes. Ara el plantejament és diferent: “La planta de la Xina és per al mercat xinès; intentem fer tots els processos fonamentals de fabricació a cada una de les plantes”, diu Relats.

LES CLAUS

1. Què és la relocalització?

És una aposta per retornar al seu lloc d’origen les cadenes de producció per reduir costos com el transport.

2. Per què van marxar les empreses?

Per reduir costos salarials. El fenomen es va produir sobretot a finals dels 90 liderat per les empreses europees i americanes en direcció a l’Àsia.

3. Com ha canviat la situació?

La pandèmia ha posat sobre la taula la vulnerabilitat que pot suposar per als països no produir localment productes estratègics. A més, la crisi energètica, l’escassetat de matèries i l’escalada de preus del transport han reobert el debat.

4. ¿Les empreses catalanes tornaran?

No es pot esperar que les empreses apostin de manera massiva per retornar les fàbriques d’Àsia en els pròxims anys, perquè és un procés costós i lent. Moltes companyies estan diversificant els seus proveïdors, primant els més propers, i hi ha canvis operatius per minimitzar la dependència del transport.

stats