El retorn de les empreses que van marxar per l'1-O, en punt mort quatre anys després

Barcelona“Aquest dissabte s’ha fet públic que la Fundació La Caixa i el seu hòlding industrial, Criteria, també desplacen el seu domicili fiscal. En aquest cas, se’n van a Palma”. Així explicava l’ARA una de les notícies econòmiques de la dècada. Era el dissabte 7 d’octubre del 2017 i a Catalunya seguia ben viva la commoció per la violència policial durant la votació de l’1-O. Aquella setmana hi havia hagut una vaga general, el controvertit discurs del Rei i, de sobte, el conflicte polític es tornava econòmic.

El dijous 5, el Banc Sabadell anunciava que s'enduia la seu a Alacant. El divendres 6, CaixaBank i Gas Natural feien el mateix, uns a València i els altres a Madrid. Quan la Fundació La Caixa, símbol econòmic català i principal accionista de CaixaBank, seguia el mateix camí, va quedar clar que l’efecte dòmino no s’aturaria fàcilment, i així va ser: més de 4.000 empreses van acabar traient la seu social de Catalunya, incloent-hi 20 de les 100 principals companyies catalanes. Aquella hègira es va produir enmig dels aplaudiments dels sectors unionistes, que acusaven Catalunya de fer anar el carro pel pedregar a causa del Procés i d’haver forçat les empreses a fer el moviment per salvar-se.

Però un any després, el diari ARA publicava com es va gestar realment aquella espectacular fuga d’empreses. En una sèrie d’informacions, aquest diari explicava que la fuga de dipòsits que van patir CaixaBank i el Banc Sabadell no es va iniciar amb particulars que patien pels seus diners, sinó amb empreses i administracions dependents del govern central que van fer retirades milionàries de fons. Va ser la manera de l’Estat de convidar els dos bancs catalans a treure la seu de Catalunya, en un moviment que després van seguir la resta d’empreses del grup La Caixa abans de convertir-se en una veritable estampida que va tenir lloc durant setmanes.

La investigació d’aquest diari va revelar que el ministre d’Economia, Luis de Guindos, i el cap de gabinet de Rajoy, Jorge Moragas, es van implicar personalment en unes trucades que segons els múltiples testimonis consultats per l’ARA també van provenir de múltiples ministeris. La Casa Reial no es va quedar al marge d’aquells fets i el mateix rei Felip VI va participar en alguns dels contactes i pressions per convidar les empreses a abandonar Catalunya.

Retorn improbable de les grans empreses

Avui el retorn de les grans empreses sembla descartat. Els empresaris consultats coincideixen que ja van patir un fort risc reputacional en el moment de marxar i que, si tornessin, s’arriscarien un altre cop. A més, la majoria tenen molts més clients a la resta d’Espanya que no pas a Catalunya: en el cas dels bancs es calcula que la proporció és de dos terços a fora i un terç aquí. Des d’aquest punt de vista, marxar va ser per a aquestes companyies molt menys costós del que ho seria tornar.

A més, tampoc el Govern vol posar incentius perquè això passi. Així ho va explicar el conseller d’Economia, Jaume Giró, en una entrevista amb l’ARA: “Com a Govern no podem donar incentius fiscals perquè tornin, no seria just ni ètic”, va dir.

L’única entitat veritablement optimista al respecte ha sigut Foment del Treball. El seu president, Josep Sánchez Llibre, va arribar al càrrec marcant-se com a objectiu el retorn d’aquestes corporacions i ho ha anat repetint en els últims anys. L’última vegada al juny, quan va dir que el nou escenari polític facilitava el retorn de les empreses. I ara hi insisteix: "Esclar que tornaran. Ho tinc entre cella i cella. És el més important del meu mandat. Això i l’ampliació de l’aeroport del Prat. La resta són peanuts", explica a aquest diari el líder patronal. Tot i que no hi ha motius que facin preveure que això passi, Sánchez Llibre creu que "si no tornen, aquest país no tirarà endavant", tot i que tant ell com bona part del gran empresariat sempre diferencien entre els dos bancs (més sensibles per les possibles sortides de dipòsits) i la resta d’empreses que van marxar.

L’impacte econòmic d’aquell episodi

Des d’aquell sotrac econòmic, s’ha parlat reiteradament de l’impacte real que va tenir aquella estampida i, a mesura que es refredava el Procés, de la possibilitat que les empreses tornessin. Respecte a la primera qüestió, hi ha consens que el principal mal que va fer aquell moviment va ser reputacional. En impostos, potser sí que hi pot haver hagut canvis en la recaptació de l’IRPF pels directius que hagin aprofitat per passar de tributar a Catalunya a fer-ho a Madrid, ja que la meitat d’aquest tribut se’l queda la comunitat autònoma. En tot cas, les dades de la Generalitat no van mostrar cap descens d'ingressos tributaris. De fet, quan es va produir l’allau de canvis de seus, diferents veus apuntaven que la voluntat de pagar menys impostos estava present en aquella decisió. "Moltes de les grans empreses que van marxar ho haurien fet abans si haguessin pogut: tenien el cor a Madrid", explica un bon coneixedor del teixit empresarial.

Però el cert és que ni el PIB, ni l’atur, ni tan sols la inversió estrangera o la presència empresarial revelen que aquell suposat armaggedon econòmic hagi tingut un impacte en l’economia catalana, possiblement perquè els canvis de seu van ser sovint estètics i no van afectar treballadors ni per descomptat plantes. De fet, molts canvis van ser totalment ficticis, com va demostrar l'ARA visitant les seus socials madrilenyes d'empreses catalanes.

Pel que fa a les empreses, des del 2019 la facturació de les companyies que traslladen la seu social d’altres territoris d’Espanya a Catalunya és superior a la de les que marxen, segons dades recollides per Informa. Pel camí, Catalunya ha cedit a Madrid el lideratge d’Espanya com a comunitat amb més PIB. El cert, però, és que les dades mostren que el Principat s’ha mantingut estable des de fa dècades com a aportador del 19% del PIB, i que el gran creixement de Madrid s’ha produït en detriment de la resta de comunitats.