Repartidors, una història inacabada de precarietat global

BarcelonaPablo Avendano a Filadèlfia (EUA), Artyx Orozaliev a Sant Petersburg (Rússia), Kuan Wei Bill Chen a Sydney (Austràlia) i Ramiro Cayola a Buenos Aires (Argentina). Són només alguns dels noms d’una llista creixent a la qual aquesta setmana s’ha sumat el de Pujan Koirala, el repartidor nepalès de 22 anys que va morir dissabte passat en un accident a Barcelona quan feia una comanda per a Glovo. Els accidents mortals de repartidors es repeteixen en altres parts del món -amb altres aplis i plataformes- i són un dels símptomes de la globalitat d’un model en què les demandes dels missatgers de la capital catalana no disten gaire de les dels de París. Els treballadors denuncien la seva condició d’autònoms, però cada cop hi ha més por de quedar-se sense ingressos per una mala caiguda o, directament, de perdre la vida a la calçada mentre reparteixen.

“Em vaig trencar un braç i em van donar 210 dòlars per setmana -una completa porqueria- després d’un llarg procés de quatre mesos i mig”. Ho relata l’Ivan Ostos, missatger de l’aplicació Foodora a Toronto i representant del sindicat Foodsters United a la ciutat canadenca. “Vaig haver de tornar a treballar sense estar recuperat perquè em quedava sense diners”, afegeix. Els hiverns sota zero fan dels carrers de Toronto un entorn laboral especialment perillós per als repartidors. “Hi ha una cultura de conducció hostil i una infraestructura inadequada per a les bicis”, explica Ostos. Assegura que els accidents es produeixen constantment i que la feina “és més perillosa que ser policia o obrer de la construcció”, ja que com a mínim aquests col·lectius reben una assegurança laboral en cas d’accident.

És per això que la principal demanda de Foodsters United al Canadà és una cobertura sanitària completa. “És ridícul que els treballadors d’oficina rebin més avantatges que els repartidors que estem jugant-nos la vida al carrer”, etziba Ostos. En la seva opinió, la pressió mediàtica i la sindicalització del sector han provocat petits canvis, però tot i així creu que els salaris estan lluny del repunt de la inflació.

El Dom fa dos anys que reparteix per a la britànica Deliveroo en una petita ciutat als afores de Londres i és part de la secció de missatgers del Sindicat de Treballadors Independents del Regne Unit, format per treballadors immigrants amb salaris baixos. “Ens hem convertit en un objectiu per als lladres”, lamenta. Assegura que aquesta setmana un missatger brasiler de Deliveroo va morir a Battersea després que l’ataquessin per robar-li la bicicleta. “L’empresa encara no ha dit res”, critica. Per al Dom, les mesures de prevenció de riscos que ofereix l’aplicació als nous missatgers són insuficients i es limiten a “un parell de vídeos i un test de quatre preguntes en què és impossible equivocar-se”. També diu que l’assegurança anunciada per l’empresa no els cobreix la reparació dels vehicles i, per tant, un accident es pot convertir en un problema econòmic greu per als missatgers. “Volem seguretat”, afirma.

Com en el cas de Barcelona, aquest repartidor d’Anglaterra també reconeix que al seu país existeix un mercat negre de comptes d’aplis de repartiment, a través del qual immigrants sense papers com el Pujan Koirala facturen sense cap mena de control per part de l’empresa.

A la capital de França, des del Col·lectiu de Repartidors Autònoms Parisencs (Clap) la resposta és pràcticament la mateixa. “La seguretat és naturalment el principal problema d’aquest negoci”, afirma un portaveu d’aquesta entitat. En aquest sentit, reconeix que les autoritats de París s’han adonat del problema i han introduït noves senyalitzacions per protegir els missatgers que van en bicicleta. “Han vist que era un factor de risc i això ha canviat la vida de molts ciclistes”, apunten. No obstant, des de Clap avisen que aplicacions com Uber Eats i Deliveroo estan creixent als afores de la ciutat (“són com París fa 30 anys”) i en els últims cinc mesos ja hi ha hagut dos morts.

L’economia a demanda no és un fenomen europeu o nord-americà. Rèpliques d’aquestes aplicacions en què els missatgers figuren com a autònoms -la figura legal pot variar segons el país- han aparegut a tots els continents del planeta. A l’Amèrica Llatina, per exemple, hi arrasa la colombiana Rappi, que acaba de rebre 1.000 milions de dòlars del fons Vision Fund de SoftBank. A la Xina l’aplicació de missatgeria Meitan fa que per als asiàtics gairebé sigui més barat demanar menjar a domicili que cuinar-lo a casa.

Macrojudici a Deliveroo

Enmig d’aquestes denúncies, ahir Deliveroo es va asseure al banc dels acusats a Madrid per respondre a la demanda de la Seguretat Social en què l’acusa d’utilitzar mig miler de “falsos autònoms” com a repartidors entre l’octubre del 2015 i el juny del 2017. La Seguretat Social reclama a la companyia un pagament per cotitzacions endarrerides d’1,2 milions d’euros. El lletrat de la Seguretat Social va insistir que la companyia és un “intermediari” entre els clients, els restaurants i els riders, mentre que Deliveroo va denunciar que el judici estava “contaminat” per la pressió del govern central, que diu que existeix “una relació laboral” amb els repartidors.

LES CLAUS

1. Què és l’economia a demanda?

La mort de Pujan Koirala, un repartidor nepalès de Glovo que va ser atropellat dissabte passat a Barcelona, ha posat de nou el focus sobre les ombres de l’anomenada economia de la demanda. Aquest concepte (batejat com a gig economy en anglès) implica un mercat de treball en què els empleats fan servir una plataforma per completar tasques que trien ells, però en què treballen com a autònoms, de manera que l’empresa reclama que no hi té cap lligam laboral. A la pràctica, el sistema s’enterboleix quan hi ha usuaris que obtenen tots els seus ingressos d’aquestes aplicacions (com Glovo, Deliveroo o Uber a Estats Units), ja que les condicions laborals les determina la companyia però els treballadors no reben els beneficis que tindrien si fossin en plantilla, com les vacances pagades o les baixes.

2. Quines són les principals reclamacions dels repartidors?

L’ARA ha contactat amb missatgers del Canadà, el Regne Unit i França i en tots tres casos la seguretat és un dels problemes més urgents a què s’enfronta aquest col·lectiu. Tot i així, també els uneix amb Barcelona el fet que vulguin ser reconeguts com a treballadors i, per exemple, rebre una cobertura sanitària completa. Cal tenir en compte, però, que el context i la legislació de cada país és diferent.

3. Quant guanya un repartidor?

És difícil donar una única resposta. El sou net d’un repartidor es calcula després de restar-hi les despeses derivades de treballar donat d’alta com a autònom i no com a treballador en plantilla. Han de pagar, per exemple, la quota de la Seguretat Social, la factura del mòbil (que necessiten per estar connectats a l’aplicació, gastant dades), les reparacions de la bicicleta o la gasolina en el cas de la moto. De mitjana, a Barcelona, el sector calcula que es guanyen uns tres euros per comanda.

4. Perquè les aplicacions no donen més protecció als missatgers?

Per aconseguir mantenir el model vigent allunyat del veto de les autoritats, les plataformes han de demostrar que no hi ha un vincle laboral amb els repartidors. Això explicaria que els hagi costat introduir assegurances d’accidents. No obstant, moltes aplis demanen una figura intermitja, a part de la d’autònom.