FINANCES

L’any de la rendibilitat impossible

Els inversors pateixen un 2018 marcat per les pèrdues en tots els àmbits de la indústria financera

L’any de la rendibilitat impossible
Leandre Ibar
26/12/2018
5 min

BarcelonaEls inversors no saben on trobar refugi. Ni en la renda fixa ni en la renda variable. Tampoc en les matèries primeres. El 2018 ha estat un any marcat, als mercats financers, pels rendiments escassos, negatius en la majoria dels casos, i no hi ha cap sector o producte on es pugui trobar una alternativa per aconseguir tancar l’any amb les carteres d’inversions amb guanys destacats

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Normalment, els mercats financers actuen com vasos comunicants. És a dir, quan uns productes pugen de valor, els altres baixen. D’aquesta manera, si les borses pateixen, els inversos fugen a altres productes, per exemple els bons de deute públic, i el preu d’aquests últims es dispara. Aquest any, però, les rendibilitats són negatives en tots els sectors, “un fet totalment insòlit”, segons Xavier Puig, professor d’economia financera de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). “Hi ha por”, als mercats, diu.

En el cas dels productes de renda variable -com per exemple les accions d’empreses que cotitzen en borsa-, hi ha dos factors que marquen el preu: els beneficis reals i els beneficis esperats. “Els beneficis reals han sigut més o menys bons en tots els mercats”, diu el director del màster de mercats financers de la UPF, Xavier Brun. “Durant dos anys va anar molt bé” invertir en mercats de valors, ja que va ser el refugi per als inversors durant la gran baixada de tipus d’interès, explica Puig. No obstant, a partir del segon trimestre, es van “enfonsar” i ara els inversors descompten que els beneficis empresarials es reduiran en el futur més pròxim. Així doncs, la majoria de borses europees tancaran l’any amb pèrdues.

El principal maldecap dels inversors són les guerres comercials, sobretot entre els Estats Units i la Xina, un fet que els mercats no anticipaven fa poc temps perquè consideraven que les amenaces del president dels Estats Units, Donald Trump, eren fruit de la campanya electoral i acabarien sense materialitzar-se. La realitat, però, ha sigut diferent: “Ara hi ha una guerra comercial de veritat”, assegura Puig.

La renda fixa tampoc ha estat especialment rendible, aquest any. Tot i les inflacions moderades arreu de les economies occidentals, els creixements econòmics dels últims anys van obligar els bancs centrals a començar la retirada gradual d’estímuls monetaris el 2017 i l’han acabat de consolidar aquest any, amb l’excepció del Banc Central Europeu (BCE), que tot just aquest mes de desembre ha anunciat el final del programa de compres massives de deute públic. Els bancs centrals preveuen una desacceleració i -“encara que l’economia no ho necessiti”, diu Brun- prefereixen augmentar ara els tipus d’interès per tenir un cert marge de maniobra en un futur si han d’aturar una recessió, encara que això comporti un alentiment.

La crisi del 2007 no s’ha acabat

“La gran recessió del 2008 s’ha acabat, però la crisi encara no”, afirma Puig. “La crisi que va començar el 2007 va ser d’endeutament”, afegeix, i aquesta situació no s’ha revertit. Els nivells d’endeutament total -és a dir, tant privat com públic-és un 40% superior al 2007 a escala mundial. Però la diferència amb la situació anterior a la crisi és que en els últims anys s’ha produït “un transvasament de deute privat a públic”, segons Brun, una circumstància que augmenta els riscos d’invertir en bons del tresor.

Brun afegeix que el futur dels mercats de bons és incert perquè no és possible predir si els estats prodran fer front a les grans quantitats de deute que acumulen. En aquest sentit, Brun apunta que els inversors desconeixen si es pot produir una crisis com la del 2007, però amb deute públic en lloc de privat, o si s’avançarà cap a una “japonització” de les economies desenvolupades. Aquesta situació implica un sector públic altament endeutat i un creixement molt limitat durant anys, sinó dècades, tal com va passar al Japó als anys 90.

“Seria diferent si veiéssim que els estats europeus i els Estats Units tenen capacitat de reduir el deute, però no és el cas”, afirma Puig. En aquest sentit, Puig considera que els bancs centrals han fet bé la seva feina, ja que les polítiques monetàries expansives van permetre sortir de la recessió. “Amb tota la quantitat de diners que els bancs centrals han ficat a l’economia, es creix poc”, opina Puig, la qual cosa, al seu parer, és indicativa de fins a quin punt l’economia es troba en una situació de sobreendeutament.

Fora dels mercats de valors i del deute públic, altres mercats tampoc han estat un bon refugi per a les inversions. Les primeres matèries, excepte en el cas d’algun producte puntual -per exemple el gas natural-, han sofert caigudes importants, i els països emergents, igual que els desenvolupats, estan patint l’alentiment de l’economia, també en part per les guerres comercials. Segons l’opinió de Puig, aquests últims anys “tot s’ha basat en el creixement asiàtic”, però això també s’acabarà aviat.

El totxo és el sector més segur, malgrat tot. “L’immobiliari encara ha donat alguna alegria”, afirma Puig, però afegeix que “ara estem esperant el final”, ja que aquesta bona marxa es deu al fet que “la banca ha tornat a donar hipoteques”.

L’economia real resisteix

Tot i els dubtes dels inversors, Brun creu que els temors i les males perspectives dels mercats encara no han arribat a l’economia real. “Si les notícies negatives van calant, acaben arribant als responsables de risc” de les empreses d’inversió que, per prudència, redueixen els préstecs i les inversions. Això, de moment, no ha passat, diu Brun, com tampoc que els temors s’hagin contagiat als consumidors. “Si la gent del carrer té aquests temors, el consum cau”, explica Brun, i el risc d’entrar en recessió augmenta. Llavors es produeix el que els economistes anomenen “profecia autocomplerta”. El 2019 serà, doncs, l’any en què descobrirem si les pors dels mercats financers queden limitades a aquest àmbit o si, per contra, l’economia real també comença a patir després d’uns anys amb unes taxes de creixement molt notables i uns nivells d’ocupació cada vegada més elevats.

LES CLAUS

1. Per què els mercats financers han donat rendibilitats tan baixes?

Per diversos factors: en primer lloc, les guerres comercials impulsades pel govern nord-americà han incrementat els temors a rendiments empresarials inferiors. En segon, els mercats han patit la retirada d’estímuls monetaris per part dels bancs centrals i l’augment dels tipus d’interès després d’anys de creixements disparats.

2. Per què es comporten així els inversors financers?

En tractar-se d’un món especulatiu, els inversors han d’intentar preveure com es comportaran els preus dels seus actius en funció de les dades que reben de l’economia real, com ara l’atur, els tipus d’interès o el deute. Això fa que els canvis d’aquests indicadors provoquin canvis en els mercats, donant la sensació que passen de l’eufòria a la por amb gran facilitat.

3. Com afecta aquesta situació l’economia real?

De moment, l’economia real no ha notat res. La gran majoria d’economies del món van pel bon camí, amb taxes de creixement molt robustes. El perill rau en la possibilitat que els temors dels inversors es traslladin a empreses i consumidors, un fet que podria causar una disminució de la inversió i del consum que acabi portant una nova recessió.

stats