Per què cal una reforma fiscal (però no ara)

Corresponsal EconòmicHi ha un problema històric que, per molts obstacles que tinguem, no estem disposats a afrontar. Passen els anys, les dècades i fins i tot les crisis, i ningú vol obrir el meló. Però la realitat s’imposa: a Espanya es paguen pocs impostos.

Per descomptat, ningú té la sensació de pagar poc. Però els resultats demostren tot el contrari. Aquesta mateixa setmana Pablo Iglesias ha proposat crear un nou impost per a qui tingui més d’un milió de patrimoni, i tothom ja s’ha ficat dins la seva trinxera: uns per defensar la proposta i els altres per rebutjar-la. I així avança la fiscalitat tant a Espanya com a Catalunya: a pedaços. Sense afrontar el problema integralment.

A l’eurozona no hi ha cap país amb una pressió fiscal (recaptació en relació a la mida del PIB) tan baixa com a Espanya, tret de països amb els quals no volem o no podem comparar-nos per motius diversos, com ara Xipre o Irlanda. Les estadístiques europees demostren cada any que el problema està enquistat: Espanya tan sols ingressa en impostos un 35% del seu PIB, i només que ens poséssim a l’altura de la mitjana de l’eurozona (ja no diguem al nivell dels països que més recapten) disposaríem de 76.000 milions més, que resoldrien moltes coses de cop. No hauria solucionat la crisi del covid-19, però ens hauria agafat en una posició infinitament més sòlida.

En tots aquests anys els fiscalistes no han mostrat una opinió unànime de per què Espanya té una pressió fiscal més baixa que països com ara Grècia, amb un estat fallit durant molt de temps, o fins i tot Holanda i Luxemburg, que són pseudoparadisos fiscals. Les respostes més habituals: el petit frau és immens (molts assenyalen el sistema de mòduls, segons el qual negocis com els bars o els taxis tributen una quantitat fixa independentment del que facturin) i els impostos tenen una quantitat de desgravacions i exempcions tan gran que la recaptació real acaba sent molt inferior al que pertocaria.

Un estudi de la Generalitat assegura que la principal fuga de la recaptació en molts impostos, a molta distància de la resta, es deu a la infradeclaració, és a dir, que el contribuent declara menys del que li pertocaria. Segons aquests càlculs, això passa a l’impost de successions i donacions, al de patrimoni i al d’actes jurídics documentats. Aquelles dades apareixien en un informe de fa tres anys que per primer cop calculava el tax gap de l’Agència Tributària de Catalunya, és a dir, la diferència entre el que recapta i el que hauria de recaptar. Era un estudi molt limitat perquè només analitzava els impostos de l’ATC, que en cap cas són els grans tributs que hi ha a la majoria de països: l’IRPF, l’IVA i l’impost de societats, a més de les quotes a la Seguretat Social.

Els governs de molts països sí que analitzen els seus tax gap. Ho fan els Estats Units i el Regne Unit, per exemple. Increïblement, el govern espanyol no l’ha calculat mai. O mai l’ha fet públic. Tot aquest problema enquistat des de fa dècades ens explota ara, quan tenim la crisi més destructora en dècades i, per tant, ja és tard per reaccionar.

L’allau que ens ve a sobre

Les previsions oficials indiquen que el dèficit d’Espanya superarà el 10% aquest any. Són magnituds brutals, pròximes als rècords històrics que vam registrar en l’última crisi. Si es compleixen, això voldrà dir que Espanya tindrà un forat (diferència entre ingressos i despeses) pròxim als 112.000 milions, una xifra que s’acosta perillosament a la despesa anual en pensions. Però la situació pot ser pitjor si es compleixen vaticinis com el del Deutsche Bank, que calcula que el dèficit d’Espanya en realitat s’enfilarà al 19%. Llavors el dèficit seria d’uns 200.000 milions en un sol any. Una barbaritat.

En aquest context, amb una crisi brutal com la que afrontem i amb milers d’empreses i autònoms veient com el seu negoci desapareix, ningú pot esperar augments de recaptació per rebaixar el dèficit. És molt probable que les rendes altes acabin pagant més del que ho fan ara (mireu els tipus màxims de l’IRPF als EUA en les dues Guerres Mundials). Però, tot i així, no n’hi hauria prou. El nou impost a les grans fortunes que proposa Podem, per exemple, aportaria 11.000 milions d’ingressos, l’equivalent a l’1% del PIB. Fins i tot si aquesta previsió de recaptació es complís (cosa molt improbable, tenint en compte que l’impost de patrimoni avui dia genera menys d’una desena part d’aquests ingressos), amb això no n’hi ha ni per començar.

També es podria retallar la despesa pública, com demanen algunes veus. Segur que hi ha moltíssimes ineficiències que es poden corregir, però les retallades de fa uns anys ja vam veure com van acabar: agreujant el problema. I preveure que d’aquesta crisi en sortirem amb menys despesa pública és molt agosarat: ara el sector públic ha de tirar del carro.

És per tot plegat que l’únic que podem preveure avui dia és un augment espectacular del deute públic per anar tapant el forat que s’obrirà als comptes públics. Mentre les autoritats europees no es decideixin a regalar diners com han fet als EUA, el més raonable seria aprofitar que el BCE ha fet baixar els tipus d’interès per, ara mateix, endeutar-nos tant com calgui. I, alhora, començar ja a dissenyar una veritable reforma fiscal que permeti generar una recaptació equiparable a la dels nostres veïns europeus i que, a mitjà-llarg termini, faci baixar el deute i trobar la desitjada estabilitat.