Guillem López Casasnovas: “La reforma fiscal ja ha passat a millor vida”

BarcelonaEl catedràtic Guillem López Casasnovas és segurament la persona que ha participat en més comissions d’experts de tot Espanya. Recorda com va participar en una sobre la seguretat social quan Eduardo Zaplana era el ministre del ram, fa gairebé 20 anys. També en una de la llei de dependència (època Pedro Solbes), i sobre la reforma sanitària, la reforma educativa, la reforma del finançament autonòmic, les balances fiscals... "Porto moltes comissions i molts anys, i la cosa canvia molt poc", lamenta. L’última comissió és la de la reforma fiscal, encarregada pel ministeri d’Hisenda. Un document de gairebé 800 pàgines de propostes que, segons apunta Casasnovas, quedarà en no res.

Quin recorregut tindrà la reforma fiscal que heu proposat?

— La missió que se’ns dona no és la de fer una reforma tributària completa, sinó la d'ajustar el sistema fiscal a les innovacions que han aparegut en l’economia. Espanya ha demanat uns diners dels fons Next Generation a Europa, i Europa ens ha reclamat a canvi que fem reformes. Igual que la reforma laboral o la de les pensions.

Però la reforma laboral i la de les pensions ja s’han aprovat. I amb la fiscal què passarà?

— Tenien [des del govern] interès sobretot per presentar dins el termini i en la forma escaient alguna cosa que demostri que Espanya havia fet l’esforç. Presentar uns informes.

Tenen vostès el temor que el govern els demani aquest informe només per justificar davant de Brussel·les que està fent les reformes que li demanava?

— Des del primer dia. Ha estat un exercici acadèmic. Si a això hi afegeixes les bombes de Putin [a Ucraïna]... Ha passat tot a millor vida.

De fet, el director general de l’Agència Tributària, Jesús Gascón, va dir fa uns dies que "no és el millor moment" per fer canvis fiscals estructurals.

— Quan vam presentar la nostra proposta a Madrid, la ministra [d’Hisenda, María Jesús Montero] ja ho va dir. Que no era el millor moment i que no es plantejava modificar res. Que ens agraïa molt la feina i que ho tindrien en compte per al futur.

És cert que el preu de la llum i la guerra d’Ucraïna ho han canviat tot. La falta d’impostos mediambientals és una de les diferències d’Espanya amb la resta de la UE... però encarir ara la llum o la benzina seria un tret al peu.

— La comissió ha servit per a una cosa: que no es toquessin els impostos i, en canvi, que es donessin subvencions. Si abaixes impostos després és molt difícil recuperar-los. En canvi, les subvencions... ara dones 20 cèntims per litre de benzina i els pots deixar de donar demà o, si cal, elevar-los a 25. És més senzill.

La reforma defensa una harmonització fiscal entre comunitats autònomes. Creu que és possible que es faci?

— En l’harmonització, el problema que vèiem entre comunitats és el mateix que té Espanya dins d’Europa, on Holanda o Irlanda atreuen les bases fiscals [els diners sobre els quals es graven els impostos] d'altres països. Els liberals com [Isabel Díaz] Ayuso són molt partidaris de l’eficiència tributària, però eficiència vol dir que cap recurs econòmic es localitza, siguin productes o empreses, en un lloc o un altre per un avantatge impositiu. Per a una assignació eficient de recursos no hi ha d'haver excés de gravamen. Aquest és un cànon liberal que Ayuso hauria d’acceptar. No es pot estar per l'harmonització a Europa i per la competència a Espanya. Excepte, esclar, que fonamentis la competència en pispar les bases fiscals dels veïns.

Però als liberals ja els sembla bé que hi hagi competència fiscal entre territoris.

— Els liberals de veritat volen competència arreu, si cal deixant a zero la despesa de l'estat de benestar. El que li passi a la despesa social amb la cursa d'abaixar impostos no els preocupa. Però acceptem que, si totes les comunitats fan igual, els impostos es redueixen més i més fins que ja no es pot finançar la despesa social.

Fins a quin punt té sentit que Catalunya, des d’on sempre es demana més autonomia, reclami una harmonització fiscal entre comunitats?

— Tu no exerciràs la teva autonomia tributària si no controles les teves bases tributàries [els diners sobre els quals es graven els impostos]. Tu pots tenir tota la capacitat fiscal que vulguis per fixar impostos, però si les teves bases s’erosionen perquè algú altre te les pren, no podràs exercir aquesta capacitat. Per tant, l’harmonització és el peatge que ha de pagar una autonomia per poder exercir, a la pràctica, la seva capacitat fiscal. Si la teva base s’escapa, ja pots tenir tota la capacitat que vulguis per fixar els impostos, que no recaptaràs res.

Un debat habitual: té sentit que existeixin alhora l’impost de patrimoni i el de successions?

— No. Si pogués fer un Big Bang fiscal, deixaria successions i trauria patrimoni. Tot i que molts dels que ara defensen això abans volien l’abolició de tots dos impostos. Fins que The Economist no va fer un editorial a favor de l’impost de successions com a eina que afavoreix la meritocràcia, aquí n’hi havia molts que parlaven de l’impost de la mort. Però l'impost de patrimoni és un altre tema.

Com es justifica l’impost de patrimoni, doncs?

— Primer, per la dualitat fiscal: si els guanys de capital tributessin igual que les rendes del treball, la doble imposició seria clara i, per tant, es prohibiria l’impost de patrimoni. Ara bé, en la mesura que els guanys de capital tributen menys, té lògica que hi hagi una mica de patrimoni. Aquí l’objectiu és la desigualtat. Perquè és evident que hi ha molt de patrimoni que no paga. S’han de trobar incentius perquè no s’acumulin grans patrimonis improductius, especialment ara que s’està afavorint que els family offices desviïn el capital que guanyen amb empreses cap als immobles. El tractament bonificat d’immobles en l’impost de la renda s’ha d’acabar.

Fins a quin punt això és un problema?

— Hi va haver un cas d’un que em va dir: ja sé que no abaixareu impostos, però l’únic que demano és que apugeu la fiscalitat dels immobles. Quan algú ve de fora amb calés i jo l’he d’assessorar, em trobo que posar-ho en actius financers, que és una cosa que la nostra economia necessita, està molt castigat respecte als actius immobiliaris. Tens molts incentius per comprar totxo. I si, a més, et muntes una family office, que és facilíssima de muntar...

Proposeu ampliar la base recaptatòria de l’IRPF. Això és fàcil de dir, però com es fa?

— Hi ha moltes mesures que consisteixen en netejar deduccions. Però una deducció sempre té algú al darrere que se’n beneficia. I a més algú pot dir que no pot ser retroactiu [per seguretat jurídica]. Per tant, això és difícil. Després també proposem apujar l’IVA, els impostos especials...

Creuen que s’ha d’apujar l’IVA general, que ara està al 21%, i que productes que ara tenen un IVA reduït del 10% o el 4% passin a estar en el tipus general. Això és una pujada molt bèstia, no?

— Molt bèstia. Això és el que prefereixen Brussel·les i la major part dels experts de la comissió. Perquè l’IVA recapta molt i no penalitza les exportacions. És la manera de compensar els altres impostos que no poden pujar més, com l’IRPF.

¿Però l’IVA no té el problema que és més regressiu, ja que el paguen per igual els que tenen pocs diners i els que en tenen molts?

— Exacte. Per això, quan es proposa augmentar tipus s’afegeix que, com a condició sine qua non, s’han d’establir mesures de compensació.

Per exemple, què es podria fer per compensar?

— No ho sap ningú! Quan es diu que s’han de treure deduccions, et topes amb el problema que hi ha gent al darrere que se'n veuria afectada. Des d’un punt de vista acadèmic, qui planteja apujar l’IVA o els impostos mediambientals es cobreix dient que s’han de posar mesures compensatòries. Però jo els deia: en quines mesures esteu pensant? Perquè, per exemple, si apuges l’IVA al turisme, que ara mateix està al 10%, i el poses al 21%, provoques una debacle nacional.

No seria just, però?

— Ja es va provar amb l’IVA cultural...

Però el turisme i la cultura no són igual de sòlids. O no ho eren, si deixem de banda la pandèmia. El turisme ha anat molt bé molts anys.

— La proposta diu: si vols potenciar el turisme, no ho facis amb un IVA més baix, dona-li subvencions.

Última pregunta: Espanya sempre recapta molt menys que la mitjana europea. ¿Això es pot corregir o ens hem de resignar que sempre sigui així i, per tant, a reduir la despesa pública?

— Jo crec que el compliment fiscal ha de venir per la dificultat d’escapar-se’n. Ara és molt fàcil. Tenir una enginyeria fiscal costa uns diners, però el que t’estalvies justifica el sobrecost que assumeixes. Has de tenir molts calés per fer-ho. Aquí se t’escapa poca gent, però són molts diners. I a aquests els pots enxampar amb uns sistemes tecnològics més avançats.