La reforma fiscal, ferida de mort abans de néixer

La reforma fiscal, un dels projectes clau de la legislatura a Espanya, està ferit de mort abans de començar. Tot i els plans enviats pel govern espanyol a Brussel·les, les dificultats històriques per implantar un nou model, sumades al nou escenari polític –amb la victòria del PP i la desfeta del PSOE a les eleccions de Madrid–, fan que el govern espanyol reconegui que els canvis que s’hi introduiran seran limitats. “No serà una reforma fiscal profunda”, admeten des del ministeri d’Hisenda, que és qui lidera la reforma.

Espanya té un problema històric amb la recaptació d’impostos, com demostren any rere any les dades de l’Eurostat, a les quals surt sempre a la cua d’Europa, només per davant d’alguns països de l’Est (com Estònia, Letònia, Bulgària o Romania) i d’un paradís fiscal com Irlanda. El mateix govern de Pedro Sánchez ho explica al pla de recuperació que ha enviat a Brussel·les: “La pressió fiscal a Espanya estava al voltant del 39% el 2018, molt per sota de la mitjana ponderada dels països de l’Eurozona (46%)”. Si Espanya se situés en aquesta mitjana, la recaptació augmentaria en més de 70.000 milions d’euros anuals.

Fins i tot si hi hagués un cert consens per apujar els impostos considerablement a les rendes més altes (consens que tampoc existeix), no seria suficient per elevar la recaptació fins a situar-la en la mitjana europea, segons coincideixen els experts en fiscalitat i reconeix també el ministeri. “Per situar la recaptació al nivell europeu hauries de tocar els impostos a massa gent: haurien de pagar més els rics, però també les classes mitjanes i les classes treballadores... Tots”, expliquen des del govern per justificar que això no passarà.

Horitzó: pujada d'impostos el 2023

Per acabar-ho de complicar, l’executiu central vol implantar la reforma fiscal el 2023, un cop hagi passat el pitjor de la pandèmia. Però aquell any serà any electoral i, per tant, sembla improbable que el govern vulgui fer canvis substancials que puguin fer enfadar els electors, com reconeixen les fonts consultades.

El 2014 el ministeri d’Hisenda, aleshores liderat per Cristóbal Montoro, ja va impulsar una reforma fiscal que es va limitar a retocar els tipus d’alguns impostos i prou. Ara podria passar el mateix, tot i que possiblement es faci un esforç en qüestions com la fiscalitat mediambiental (i podrien incloure els peatges a les carreteres, com ja s’ha anunciat), un assumpte que Brussel·les sempre exigeix a Espanya i sobre el qual Catalunya ja ha pres la iniciativa. Des d'Hisenda també indiquen que és probable que es revisi la pila de desgravacions i exempcions que fan que la recaptació acabi sent més baixa del que hauria de ser.

Quan va arribar a la Moncloa, l’actual ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, tenia entre cella i cella harmonitzar impostos com el de patrimoni o el de successions, que avui dia presenten grans disparitats entre autonomies. Montero havia patit les diferències quan era consellera d’Hisenda d’Andalusia i, de fet, va pactar amb Esquerra Republicana aquesta harmonització fiscal a canvi del seu suport als pressupostos de l’Estat del 2021.

La bel·ligerància de comunitats com Madrid (on no existeix l’impost de patrimoni, per exemple) ja era un preludi que aquests canvis no serien senzills, però l’àmplia majoria obtinguda per Isabel Díaz Ayuso en les eleccions d’aquesta setmana i el pobre resultat dels socialistes no fan més que afegir dificultats a l’objectiu de Montero.

Sigui com sigui, l’harmonització segur que no arribarà aquest mateix any, tot i el pacte de pressupostos que van signar PSOE i ERC. El govern ja ha dit que la reforma fiscal no es farà fins que un grup de 17 experts –que tot just s’acaba de constituir– no faci un informe de recomanacions. Aquest informe no es presentarà fins al primer trimestre del 2022. L’executiu preveu dedicar aleshores nou mesos a aplicar algunes d’aquestes recomanacions.

Les propostes dels experts, però, no aniran a missa. “L’informe no es vinculant, però es tindrà en compte”, expliquen des del govern central. En la reforma fiscal del 2014, l’informe del grup d’experts era molt complet i el govern pràcticament no va fer cas de les recomanacions. Ara no té per què passar igual, però res garanteix que no sigui així.

Tendència inversa: Andalusia se suma a Madrid

Avui en dia, més que una harmonització fiscal entre comunitats el que s’està vivint és un procés invers. Ayuso ja ha dit que vol seguir aprofundint en les retallades d’impostos, amb noves rebaixes en l’IRPF i en l’impost de successions i donacions. Aquest últim tribut ja gaudeix d’unes condicions favorables per als madrilenys que hereten, tot i que no tant com de vegades es pensa.

De fet, tot i que Catalunya normalment recapta més que Madrid per aquest impost, les diferències no són gaire significatives: entre el 2014 i el 2018, la Generalitat va recaptar 423 milions de mitjana per successions i donacions, mentre que Madrid va ingressar 399 milions. Una gran diferència entre Catalunya i Madrid és l’impost de patrimoni: mentre que la segona no en té, la primera ingressa per aquest tribut més de 500 milions anuals.

Actualment, a més, el govern d’Andalusia –ara en mans de PP, Cs i Vox– està emulant l’estratègia fiscal de Madrid, amb baixades molt agressives en els impostos de successions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, a més de l’IRPF.