La recuperació econòmica no aconsegueix reduir les desigualtats

BarcelonaLa desigualtat va augmentar durant la crisi... i s’ha mantingut estable quan ha arribat la recuperació. Malgrat la bona marxa de l’economia catalana des del 2014, quan va començar la remuntada, les diferències entre les capes més riques i les més pobres de la població han variat poc i, segons quins indicadors es mirin, fins i tot han crescut lleugerament, segons un informe de la Cambra de Comerç sobre l’economia catalana entre el 2000 i el 2017.

La culpa d’això, segons els economistes, cal buscar-la en el mercat de treball. A Catalunya i Espanya, el factor més decisiu per fer esclatar les desigualtats va ser l’increment de l’atur generat per la crisi. “L’augment mastodòntic de l’atur és el principal factor de desigualtat”, explica Xavier Cuadras, professor de la UPF. Ara bé, amb la fi de la segona recessió consecutiva, el 2013, la creació de llocs de treball no ha tingut gairebé cap impacte en la reducció de la desigualtat. “Quan ha baixat l’atur ha sigut amb salaris més baixos. El que es guanya pel cantó de crear més ocupació es compensa amb una caiguda dels salaris”, explica Cuadras, de manera que “no hem tornat als nivells d’abans”.

L’índex de Gini, que mesura la desigualtat entre 0 i 100 (0 és màxima igualtat i 100 màxima desigualtat), només s’ha reduït 0,1 punts des del 2013, mentre que les diferències de renda entre el 20% de la població més ric i el 20% més pobre s’han anat incrementat tant durant com després de la recessió (vegeu el gràfic).

Devaluació interna

El procés de disminució dels sous al llarg de la crisi està relacionat amb la productivitat de l’economia catalana i espanyola i amb el fet que Espanya té l’euro. A partir del 1999, l’Estat va renunciar al control de la política monetària en favor del Banc Central Europeu.

Segons Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra, l’entrada a l’euro va provocar espectaculars augments del PIB en els anys del boom, però a costa de la competitivitat de l’economia espanyola, ja que es va optar per la construcció i el turisme com a motors de creixement econòmic, uns sectors amb mà d’obra poc qualificada.

En temps de la pesseta, el Banc d’Espanya resolia les pèrdues de competitivitat amb una devaluació de la moneda. Als mercats internacionals, la pesseta passava a valer menys, de manera que, per als estrangers, els béns espanyols eren més barats i les empreses espanyoles exportaven més (al mateix temps, però, els espanyols s’empobrien respecte a la resta de països). Amb l’entrada a l’euro, aquesta eina es va perdre. I amb la crisi, els governs estatals europeus també renuncien a fer una política fiscal diferenciada i lliguen la despesa a unes estrictes normes de control del dèficit que els prohibeixen gastar massa.

L’economia espanyola, per tant, es va trobar sense possibilitat de devaluar la moneda -perquè ja no la controlava- i amb un govern amb molt poc marge per invertir en polítiques de millora de la productivitat, perquè havia de complir amb els objectius de dèficit. L’única opció era l’anomenada devaluació interna, és a dir, guanyar productivitat a través de la reducció dels costos laborals. Traduït: acomiadar treballadors a les empreses, i sous més baixos.

Aquesta pèrdua de salaris va afectar directament el poder adquisitiu de la majoria de famílies, la riquesa de les quals es basa sobretot en els sous. Aquelles famílies a la part alta de la piràmide de riquesa amb més ingressos -per sous més alts o per altres factors, com les rendes derivades d’actius financers o immobiliaris- es van veure molt menys afectades.

Formació i R+D

Segons els experts, una productivitat més elevada continua sent la solució als problemes d’equitat en la societat catalana. El problema és que la productivitat sí que ha crescut, però ho ha fet a costa dels salaris. Mesurada en PIB per hora treballada, la productivitat ha crescut un 17% des del 2000, però les remuneracions salarials només ho han fet un 7% en el mateix període.

Per rebaixar les desigualtats, opina Cuadras, cal millorar la productivitat, però no per la simple reducció dels costos de personal. Rovira i Cuadras coincideixen en la necessitat que empreses i governs inverteixin en innovació i en formació. A més, en el cas dels governs, la inversió en infraestructures també té efectes positius sobre la productivitat. Les inversions, però, donen “resultats al cap d’un temps”. Segons Rovira, les administracions i els agents econòmics haurien de dedicar tots els esforços a invertir més en R+D i en programes de formació, per tenir treballadors més qualificats i sectors amb més valor afegit.

“L’actual especialització productiva ens perjudica”, diu Cuadras, perquè a Catalunya i a Espanya hi ha “sectors intensius en mà d’obra no qualificada i que donen incentius per no qualificar-se”. “Sense prescindir dels sectors més tradicionals, cal apostar pels nous”, conclou.