Els bons de reconstrucció o com la UE vol driblar el debat dels 'coronabons'

Brussel·les"Solucions innovadores". Aquesta va ser una de les referències clau que va desencallar l'acord dels ministres de Finances europeus la setmana passada per poder aprovar un text de resposta econòmica a la crisi del coronavirus. I aquest dijous la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha fet servir la mateixa expressió en un discurs, davant una Eurocambra buida, en què ha reiterat la intenció de la Comissió Europea d'articular el pla econòmic de recuperació postcoronavirus (batejat com a Pla Marshall) dins el pressupost pluriennal de la UE, augmentant-ne la mida (ara no arriba a l'1% del PIB europeu) i amb l'emissió de deute per pagar un Fons de Reconstrucció de fins a un bilió d'euros. D'aquesta manera, la Comissió Europea i països com França intenten driblar l'encès debat dels coronabons, que ha fracturat de nord a sud la Unió.

La discussió sobre la mutualització del deute va encallar els líders en la primera cimera virtual pel coronavirus i després va caure en mans d'un Eurogrup que els va tornar la pilota de cara a la reunió de la setmana que ve, deixant-los per escrit que cal un fons per reconstruir l'economia però no aclarint com finançar-lo. I, abans que l'assumpte torni a la pantalla dels líders, ha passat per l'Eurocambra. Aquest dijous els eurodiputats han discutit una resolució que votaran divendres i en què demanen una resposta econòmica contundent de les institucions europees, i el paràgraf sobre com finançar-la també ha portat cua.

Si el text de l'Eurogrup ja feia funambulisme lingüístic per recollir les inquietuds holandeses i germàniques (anticoronabons) sense deixar de banda les exigències italianes, el de l'Eurocambra busca acontentar els quatre grans grups (populars, socialistes, liberals i verds) amb la mateixa estratègia. El Parlament Europeu instarà demà la Comissió a proposar un "paquet massiu de recuperació i reconstrucció" que "es finançaria amb el pressupost europeu incrementat" a través dels "fons i instruments europeus existents i dels bons de recuperació garantits pel pressupost europeu". La paraula bons genera un rebuig automàtic a Alemanya o als Països Baixos. Per això, l'Eurogrup no la feia servir i per això el text de l'Eurocambra continua: "No hauria de suposar la mutualització de deute existent i hauria d'orientar-se a inversions futures". Però els Verds havien presentat una esmena que demana "mutualitzar a escala de la UE una part substancial del deute que s'emeti per combatre les conseqüències de la crisi del covid-19". L'esmena ha estat rebutjada per només 40 vots.

Quina diferència hi ha, doncs, entre els bons de reconstrucció de la Comissió i els coronabons? No és el mateix, encara que es permeten lectures polítiques diverses i per això ahir, malgrat que es tombés l'esmena verda, socialistes i liberals reivindicaven que l'Eurocambra continua estant a favor de la mutualització. Per què ho defensen? Perquè la Comissió ja emet deute a través del pressupost, però a escala molt petita. La idea de Brussel·les i també la proposada per França i pel grup liberal de l'Eurocambra és ampliar aquesta capacitat, duplicant fins al 2% del PIB europeu el pressupost per als pròxims set anys i ampliant-ne els recursos, per exemple amb ingressos provinents d'un impost europeu al plàstic o de la taxa digital. D'aquesta manera s'augmentaria la capacitat per emetre deute des de Brussel·les, que després s'hauria de posar a disposició dels estats a través de transferències o de crèdits barats. El problema és que ni la taxa digital ni l'ampliació del pressupost europeu compten amb la benedicció hanseàtica. I també que, encara que hi comptessin, l'abast del fons aconseguit no seria suficient davant la magnitud de l'endeutament que es preveu necessari.

Per la banda liberal, l'eurodiputat de Ciutadans i responsable econòmic del grup, Luis Garicano, defensava l'instrument: "No implica la mutualització del deute existent, operaria a nivell europeu i no afectaria el deute de cada país. Els nòrdics no estarien assumint responsabilitats pel deute del sud". Per als Verds, Ernest Urtasun reivindica que si bé és cert que tècnicament les emissions de la Comissió es poden considerar "eurobons" perquè els emet una institució de la UE, la demanda política darrere d'aquesta etiqueta és la de "mutualitzar part del deute estatal", la qual cosa no es produeix amb els nous instruments, perquè en aquest cas la mida importa. Si cada país s'ha d'endeutar individualment i la Comissió només pot oferir un bilió a repartir entre els països més afectats, les finances estatals continuen carregant amb tot el pes tant del deute que emetin com dels interessos que els cobrin. No és el mateix que convertir en deute europeu el nou endeutament que els estats creïn per finançar la recuperació i evitar així que Espanya o Itàlia el paguin molt més car que Alemanya. En resum, els bons de reconstrucció i la idea dels coronabons no són el mateix, però l'artefacte permetria dir al sud que hi ha bons europeus i al nord que no assumeix el deute del sud.