Les receptes del 2008 no ens serviran aquest cop
EconomistaÉs natural comparar la crisi del Covid-19 amb la del 2008. Però, tot i que l’impacte pot ser semblant, el seu origen és ben diferent, de manera que les mesures que caldrà adoptar també ho són.
En aquell moment l’escassetat de la liquiditat en l’economia era asfixiant i la injecció als bancs va evitar conseqüències molt més greus. Els bancs centrals van salvar les entitats financeres substituint la liquiditat privada -que s’havia esfumat- per la liquiditat sòlida.
La crisi del Covid-19 és diferent. En primer lloc, no és una crisi de liquiditat. En segon lloc, no és un problema concentrat en un nombre limitat de grans entitats. En tercer lloc, no és una crisi financera que tingui efectes sobre l’economia real, sinó una crisi real que té efectes financers. Per això les mesures de política econòmica que hem d’implementar han de ser radicalment diferents.
La injecció de quantitats ingents de liquiditat (700.000 milions de dòlars) amb grans compres de deute ( quantitative easing ) no va perjudicar l’economia, però no va ser efectiva.
Si ens identifiquem amb l’amo d’un restaurant o petit comerç veurem per què. El compromís ineludible de pagar les nòmines deixa d’estar emparat pels ingressos. Alguns comerços poden resistir quinze dies, però ningú sap què passarà si la situació es prorroga. Una injecció de liquiditat permetrà als bancs tenir més fons, ¿però de veritat els bancs prestaran als petits comerços, amb l’enorme risc que tenen aquests préstecs actualment? Tenim moltes raons per dubtar-ne.
La política que s’ha d’adoptar ha de ser fonamentalment microeconòmica. Cal resoldre el problema que moltes empreses tenen: tancar l’activitat mentre els costos continuen corrent. Si no hi ha cap intervenció, en els pròxims dies veurem com els expedients de regulació d’ocupació (ERO) es multipliquen, cosa que permet la supervivència de l’empresa a canvi de l’empobriment dels seus treballadors.
Les polítiques adients han de ser microeconòmiques i redistribuir cap als més perjudicats per la crisi. Això implica que s’articulin polítiques fiscals en lloc de polítiques monetàries; han de tenir les característiques de les assegurances, perquè es tracta de socialitzar els riscos succeïts.
Per complicar la dimensió política, atès que en aquesta crisi no hi ha guanyadors, les polítiques en qüestió han de taxar els ingressos o el patrimoni d’aquells que s’han vist menys afectats. I això suscitarà la còlera de molts.