Ray Dalio és un monstre, segons un nou llibre. És just?

BarcelonaEl llibre obre amb Ray Dalio increpant una empleada que aparentment ell sabia que estava embarassada. Li diu "idiota" una vegada i una altra, fins que ella fuig de l'habitació plorant. El fundador de Bridgewater Associates, el fons de cobertura més gran del món, sembla que estava "encantat". El seu "interrogatori" cap a aquesta dona va ser una prova del seu compromís amb la "cerca de la veritat" a qualsevol preu. El desastre, que s'havia enregistrat, es va penjar en una biblioteca de reunions d'empresa. El va fer editar en un clip per mostrar-lo als futurs empleats.

Aquesta és només la primera de moltes coses perjudicials de The Fund, un nou llibre sobre Dalio escrit per Rob Copeland, periodista del New York Times. La narració del llibre es basa en dos punts. Un és que els "principis" del senyor Dalio, una filosofia que va descriure centrada en la "transparència radical", són realment poc més que eines que fan perdre el temps que utilitza per intimidar els empleats. El sistema requereix que les reunions s'enregistrin, que els empleats es classifiquin entre ells i que pugin queixes a una plataforma. Se suposa que això fomenta una "meritocràcia d'idees", però, en canvi, condueix, en el millor dels casos, a petites queixes sobre com els pèsols de la cafeteria estan massa "arrugats" i, en el pitjor, a una cultura de la por. Se suposa que el senyor Dalio va manipular aquest sistema perquè la seva opinió sempre fos important.

El segon és que no hi ha "cap secret" per a l'èxit de Bridgewater. El centenar de membres del personal investigador del senyor Dalio escriuen informes que ni tan sols llegeix. Copeland afirma que Dalio va prendre totes les decisions d'inversió ell mateix, o amb algunes aportacions dels inversors. Lluny de tenir un conjunt de regles codificades, com diu als seus clients, utilitza intuïcions i afirmacions simples, de l'estil si A, aleshores B, com ara: si els tipus d'interès cauen en un país, hauríeu de vendre la seva moneda. Això va funcionar, segons la història, durant un temps, però l'augment dels comerciants d'alta freqüència i dels fons quantitatius, que sovint segueixen l'"impuls del mercat", va erosionar el seu avantatge. Els rendiments del fons insígnia Pure Alpha de Bridgewater han estat bastant insignificants durant els últims 10 o 15 anys.

Les conclusions dels dos s'entrellacen: el culte a Bridgewater no té sentit. Els empleats de Bridgewater tenen temps per perdre en ximpleries perquè el procés d'inversió és senzill, realment. Dalio podria haver estat un inversor dotat (des del 1991 ha guanyat 58.000 milions de dòlars per a aquells que han comprat els seus fons), però els seus esforços per codificar les regles i la cultura d'inversió van ser una pèrdua de temps. El seu llegat s'esvairà.

Els informes exhaustius de Copeland van descobrir històries condemnatòries, però sembla que s'han explicat per deixar Dalio tan malament com sigui possible. Preneu, per exemple, un passatge en què Dalio convida Niall Ferguson, un famós historiador, a Bridgewater. Dalio va proporcionar a Ferguson una còpia del seu llibre, que ofereix una teoria àmplia de la història econòmica i un model de "la màquina econòmica", només perquè Ferguson digués al personal reunit que no hi havia manera de modelar la història, ja que els models podien no tenir en compte els "capritxos dels qui prenen decisions". Dalio va començar a escridassar Ferguson, que va marxar. Copeland escriu que Dalio va enviar una enquesta preguntant qui havia guanyat el debat (el resultat va ser que Dalio havia triomfat).

És una de les moltes anècdotes que se suposa que revelen que Dalio no té principis. Lluny d'escoltar crítiques sense filtre, fa servir el seu poder per silenciar els altres. Però pel que sembla, Dalio després va demanar consell preguntant si s'havia comportat de manera inadequada. Els seus empleats li van implorar que no convidés gent a Bridgewater només per cridar-los, un consell que es diu que va escoltar. La transparència radical de Dalio pot ser estranya i equivocada, però potser no és un hipòcrita.

Arguments difícils d'empassar

Els arguments del llibre sobre el procés d'inversió de Dalio són encara més difícils d'empassar. Els fons macro que segueixen les tendències són un munt, i pocs s'acosten a tocar el rècord de Bridgewater. Pel que fa a l'erosió de la seva agudesa, els primers fons d'impuls es van establir a la dècada de 1980, abans que Bridgewater creés els seus primers fons. Van créixer als anys 90 i 2000, quan el seu avantatge era tan gran com mai. Com Dalio va aconseguir tot el que va fer és un misteri. Potser part de la màgia es podria haver codificat o capturat. Val la pena intentar-ho, de totes maneres.

Dalio rebutja el llibre de Copeland sense pensar-s'ho dues vegades. Ha escrit que és "un altre d'aquells llibres sensacionals i imprecisos de sensacionalisme escrits per vendre llibres a persones a qui els agraden les xafarderies". L'hagiografia de Dalio ja existeix: va escriure la seva pròpia història el 2017. Sembla que el que Copeland ha escrit és el seu complement, que només pot trobar el malalt en el fundador de Bridgewater. El llibre val la pena llegir-lo, però només si es té això en compte.

Copyright The Economist