Raphael Nagel: "A Espanya, algú com Bill Gates no podria existir mai"
Economista i autor del llibre 'Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra'
BarcelonaL’economista Raphael Nagel s’ha llançat a qüestionar el sector per al qual va treballar durant 17 anys: els bancs, entre els quals el grup Deutsche Bank. De mare espanyola i pare alemany, acaba de publicar el seu primer llibre, Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra, en què repassa alguns dels casos més sonats dels abusos del sistema bancari espanyol i els seus vincles amb la classe política. Nagel és un dels socis fundadors d’Exante Merchant Bankers i es dedica principalment a assessorar empreses i famílies amb la reestructuració del deute.
La seva és una crítica al capitalisme des de dins del capitalisme.
D’entrada, jo no sóc anticapitalista. Simplement entenc que els dos models que hem tingut fins ara han fracassat, tant el socialisme com el capitalisme actual, que tan sols és la solució més acceptable. Hem arribat a un punt en què el pitjor enemic del capitalisme és ell mateix. Vivim en un sistema en el qual, segons Oxfam, 62 persones tenen més patrimoni que la meitat més pobra del planeta. Això no encaixa amb el meu plantejament ètic i moral.
Quan va canviar la seva opinió?
A partir del 2004 vaig començar a venir molt a Espanya de vacances i em vaig fixar que els costos de finançament eren molt més baixos. Tothom aconseguia hipoteques, mentre que a Alemanya encara hi havia una certa resistència al consum immobiliari. A Espanya la banca tenia les seves pròpies avaluadores i concedia crèdits a persones que no podien assumir-los.
¿Creu que cal una millor cultura financera a Espanya?
S’ha d’implantar, però no només a Espanya sinó a escala mundial. Des dels anys 70, les necessitats bàsiques al món occidental estan pràcticament cobertes i l’única manera perquè la roda continuï girant és que les persones s’endeutin. Si volem que hi hagi confiança en el sistema financer, els crèdits s’han de concedir amb sentit comú.
Aquest és un dels sectors que assenyala com a culpable.
Estem acumulant riscos cada vegada més grans i això ens conduirà al col·lapse. Per exemple, l’exposició de risc del Deutsche Bank és de 54 bilions, gairebé 20 cops més gran que el PIB d’Alemanya. ¿Com ens podem preparar per a una fallida en un context així?El sistema bancari espanyol també n’és un bon exemple. Tenim quatre entitats amb una quota de gairebé el 80%, mentre que a Alemanya n’hi ha 1.850 que es reparteixen el mercat. Si tinguéssim més jugadors els riscos estarien més distribuïts. No es poden posar tots els ous al mateix cistell.
Quin sistema proposa?
Necessitem liberalitzar molt més el sector bancari i permetre que es creïn més entitats petites. A Alemanya és possible obrir un banc a internet amb només un milió d’euros de capital social. Sorprenentment, mentre demanen que a Espanya es consolidin els bancs, els països del nord no juguen amb les mateixes normes.
Però aquesta desregulació també va permetre alguns dels casos que vostè denuncia.
Si tot ve marcat per l’Estat arribarem a un moment en què no hi haurà llibertat i moltes activitats econòmiques ja no es podran realitzar des d’aquí. A Espanya algú com Bill Gates no podria existir mai.
Creu en la sortida de la crisi?
Hi ha hagut un canvi en l’economia espanyola i s’apunta a la millora, però ¿a quin cost? Simplement és un efecte col·lateral de la baixada de sous, de l’augment del turisme a Espanya per l’amenaça terrorista a altres destinacions i la millora de les exportacions per la baixada de l’euro. Encara que ens beneficiï a curt termini, tornarem a caure en els mateixos errors que vam cometre durant la bombolla immobiliària. El 2017 serà l’últim any d’augment del creixement econòmic a Espanya.
Ara ens trobem amb fons d’inversió que posen diners en empreses que encara no facturen res. ¿També ho considera una mala praxi?
En aquests moments ja estem veient que és molt difícil entendre el valor d’una empresa com Facebook. No podem comprar només una idea. I si ho fem, hem d’entendre que hi ha un risc molt alt. L’important és tenir una cartera ben estructurada i invertir en el que tens a prop.
Xoca amb la idea de mercat global.
Els grans inversors s’ho poden permetre, però l’estalviador de carrer ha de tenir cert control sobre els seus diners. Les inversions que he deixat fora del meu punt de mira normalment no m’han anat bé.
El llibre no inclou anècdotes personals després de gairebé 20 anys al món financer. Per què?
Hi ha parts del llibre que he viscut de molt a prop, però n’he hagut de canviar els noms. Per exemple, el cas de les hipoteques benvinguda que es van donar a molts equatorians quan van arribar a Espanya. Quan ets dins un sector així has de ser curós amb què pots dir o què no i mantenir el secret professional.
¿Va veure coses a Deutsche Bank que li agradaria explicar?
I tant que sí.