Ramon Carbonell: “Tots vam fer el cabra, però el sector privat ha canviat més que el públic”

BarcelonaLa vida de Ramon Carbonell (Terrassa, 1967) ha canviat en poc temps. A l’octubre va deixar la vicepresidència i el consell de Copcisa, l’empresa familiar, després d’haver liderat un complicat procés de reestructuració del deute. Amb una mica més de temps disponible, la setmana passada va acceptar la presidència de la fundació d’empresaris catalanistes FemCat, que acaba de complir deu anys.

Què creu que ha assolit FemCat en aquests deu anys?

S’ha consolidat un grup molt cohesionat de gent sorprenentment diversa, però al mateix temps molt implicada.

Alguna vegada s’ha explicitat la voluntat de ser un lobi influent. Ho és?

Aquest és l’objectiu, agafant l’accepció anglosaxona de la paraula, en un sentit positiu. És un lobi que no és malinterpretable perquè tot ho fem, en genèric, pel país. No hi ha aquell component egoista per millorar individualment, sinó perquè el país en conjunt pugui tenir unes empreses més competitives i que aquests beneficis es puguin recollir també socialment.

FemCat ha fet una llista de deu prioritats que s’han de millorar. Hi surten la col·laboració público-privada, la imatge de l’empresa a la societat, les infraestructures, el domini de l’anglès... Si fa no fa, els objectius són els mateixos de fa deu anys. Creieu que hem progressat?

S’ha avançat en molts dels objectius. La percepció de les empreses jo crec que ha millorat. D’entrada, perquè era impossible que baixés més. Però ha de millorar molt més. Jo m’he queixat molt que als empresaris sempre se’ls retratava com a explotadors a la televisió pública, per exemple. Els nostres membres ja han visitat 35.000 alumnes a les aules per explicar-los què fa un empresari. I els expliquem coses que són òbvies però que de vegades oblidem.

Un altre punt és la defensa de la indústria com a motor de l’economia.

La societat havia oblidat que som un país industrial. Una de les fortaleses que hem tingut i que ens ha permès que la crisi no sigui tan dura com en altres llocs és que som un país industrial.

Què hem après amb la crisi, com a societat?

Potser repetiríem alguns errors, però altres no els tornaríem a cometre. Les empreses veníem de molts anys, de tota la vida, en què l’accés al crèdit era limitat i car. I les entitats bancàries realment eren molt inaccessibles. I, de sobte, va aparèixer diner barat i accessible com no ho havíem vist mai. D’això n’hem après. Potser no hi havia una cultura. Ara l’hem adquirit. Evitar l’excés d’infraestructures és una altra cosa que hem après, crec.

Però si encara seguim construint línies d’AVE com si res. Si tinguéssim diners, ¿no creu que ens els tornaríem a gastar?

Jo penso que la gent ara ja no ho admetria, això.

Tothom vol l’AVE al costat de casa.

Però no a qualsevol preu. De tot se n’aprèn, tant en el sector privat com el públic. Tots vam fer el cabra. Ara bé, el sector privat ha fet més canvis que el públic.

Què ha trobat a faltar al sector públic?

S’ha perdut una oportunitat per fer una reforma de l’administració pública, per racionalitzar-la.

Acaba de deixar l’empresa familiar, la constructora Copcisa, que, després d’expandir-se a negocis com l’energia i les gasolineres, per culpa de l’esclat de la crisi ha hagut de fer marxa enrere i tornar a centrar-se en la construcció. Quines lliçons ha après?

A veure, la crisi no la va predir ningú. Però hem aconseguit reconduir el negoci i tenir un balanç que és equilibrat i sostenible... i que encara permet mantenir les 1.000 famílies que en viuen. Algunes d’aquestes famílies ja no hi són i, de fet, en part he deixat l’empresa perquè és molt dur el procés que hem passat. Però m’agrada pensar que, si torna a pujar la indústria, podrem tornar a contractar gent.

¿És possible que Copcisa torni a diversificar el negoci algun dia?

Per què no? Si el mercat li dóna l’oportunitat de fer alguna altra cosa que li permeti ser una empresa més estable, no crec que Copcisa s’ho pensi dues vegades.

Què ha après de la tasca de renegociar amb els bancs?

És molt dur, sobretot perquè entres en un món que no coneixes. En el nostre cas havíem de negociar amb catorze entitats financeres... i elles tenen l’avantatge que coneixen el terreny perfectament, i tu no. Ho aprens a base d’errors. Potser el més dur va ser trobar-se que les entitats que més inconvenients posaven eren nacionalitzades.