Rajoy fa la pitjor retallada d’inversió a Catalunya des de la Transició

Madrid“El finançament no és insuficient”. El secretari d’estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, ho té clar: “Feia molt de temps que no es veia un creixement així”, va afegir dijous en resposta a una pregunta sobre la partida de pressupostos per a Catalunya. El govern de Mariano Rajoy ha presentat aquesta setmana els detalls dels pressupostos generals de l’Estat per al 2015 amb un missatge d’optimisme i esquivant amb un ball de xifres les dades reals del pes de les inversions que rebrà la Generalitat. Però l’estratègia de l’executiu popular ha quedat eclipsada pel realisme de les xifres. Quan acabi la legislatura, Mariano Rajoy haurà aplicat la reducció més gran de les inversions de l’Estat a Catalunya de tota l’etapa democràtica.

Ni la recessió del 1993 -que va disparar l’atur d’un 16% al 24%-, ni la majoria absoluta del PP de José María Aznar del 2000 al 2004, ni l’inici de l’última crisi financera havien produït una davallada tan pronunciada de les inversions a Catalunya durant una legislatura. Si es pren com a referència el percentatge d’inversions que rep Catalunya sobre el total de l’Estat -el que s’anomena inversió territorialitzada-, la inversió va ser d’un 15,2% durant l’últim any del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. En canvi, el 2015 la xifra serà de només d’un 9,5%, d’acord amb el projecte de llei aprovat pel consell de ministres. Es tracta de la inversió territorialitzada més baixa en 17 anys i cal remuntar-nos a la primera legislatura d’Aznar per trobar un percentatge similar. El 1996 va haver-hi un descens més pronunciat, però va ser a causa d’una pròrroga pressupostària pel canvi de govern a l’Estat.

Tres etapes de creixement

El repartiment en percentatge de la inversió territorialitzada permet homologar i comparar tota la sèrie d’inversions des del 1981 (durant aquest temps, la inflació i el producte interior brut han variat tant que les xifres absolutes podrien quedar distorsionades). D’altra banda, el 1997 el PP va decidir fer un canvi metodològic i va passar a incloure a dins de la inversió regionalitzada el pressupost de Defensa i les inversions de les empreses públiques, cosa que explica la variació a partir d’aquell any (vegeu el gràfic).

L’evolució de les inversions de l’Estat té tres períodes de creixement per a Catalunya. El primer va ser del 1989 al 1991, coincidint amb la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 -que tindria un repunt en l’últim any de legislatura de Felipe González-. El segon va arribar amb el Pacte del Majestic, que va permetre al govern d’Aznar governar amb el suport de CiU en un moment de gran creixement econòmic (gairebé es va doblar el PIB). Amb la majoria absoluta del PP hi hauria només un parèntesi d’un any de davallada. S’entra llavors, a partir del 2002, en un període gairebé d’estabilitat que hereta i manté el PSOE.

Durant aquesta tercera etapa, les grans inversions tindran lloc després de l’aprovació de l’Estatut el 2006 i amb l’entrada en vigor de la disposició addicional tercera, que mai s’ha acabat de complir. Aquesta clàusula obligava l’Estat a invertir durant set anys la quantitat proporcional del que Catalunya aporta al PIB espanyol, gairebé un 19%. Les inversions cauen en picat a partir del 2012, amb els primers pressupostos aprovats per Mariano Rajoy.

Quatre anys de greuges

Amb l’actual majoria absoluta del PP, Catalunya és la comunitat on més ha caigut la inversió (un 57,9%, enfront d’una mitjana d’un 36,3%), i l’any que ve també serà l’autonomia peninsular on els ciutadans rebran menys diners per càpita (145 euros enfront de 242). Fins al punt que Girona, immersa aquests dies en el debat sobre els dèficits de Foment en la construcció de l’AVE, serà la província amb menys inversió per càpita en els pressupostos del 2015 (70 euros per habitant).

Segons els diferents estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, la inversió estatal específica en infraestructures ha caigut a la meitat en una dècada a Catalunya, el doble que en el conjunt de les comunitats autònomes. Del 2004 al 2009 va créixer un 75,9%, enfront d’un 60,7% de mitjana per la construcció de l’AVE i la T1 de l’aeroport del Prat. Però durant la crisi la caiguda ha sigut en picat (vegeu l’article adjunt). A part, l’execució pressupostària en el període 2001-2011 va ser de només el 77,4%. És a dir, que de cada quatre euros que es pressuposten en realitat només se’n gasten tres. Aquest càlcul no se sol analitzar perquè les dades es publiquen amb dos anys de retard, però té una incidència cabdal.

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha lloat aquesta setmana l’esforç de les autonomies per reduir el dèficit. Però mentre les comunitats continuen estrenyent-se el cinturó i han reduït el dèficit d’un -3,8% el 2010 a una previsió del -0,7% el 2015, l’Estat ha fet un esforç molt inferior: ha passat d’un -4,9% a un -2,9%, lluny del sacrifici de les comunitats, que aglutinen els serveis essencials: sanitat i educació.