Radiografia del model La Caixa

Barcelona“Quan quedaven pocs dies perquè se sabés qui era el seu successor, em vaig trobar Isidre Fainé a l’ascensor. No va dir res del tema. Però esclar, com que ja el conec, no vaig preguntar”. Aquesta anècdota, explicada poc després que aquesta setmana es fes públic que el nou president de CaixaBank seria Jordi Gual, explica algunes coses del funcionament i de la cultura empresarial de La Caixa.

L’univers organitzat al voltant d’aquest grup és ampli: està format per una Fundació (amb les seves entitats associades i projectes), per Criteria (amb participacions industrials tan importants com Gas Natural o Abertis i amb presència també a Saba, Cellnex, Vithas i Suez) i, per descomptat, pel banc hereu de l’entitat de crèdit on es va iniciar el gran imperi català, CaixaBank, amb forta participació en gegants com Telefónica i Repsol. Només el banc, Gas Natural i Abertis sumen 70.000 treballadors a tot el món.

Però els ressorts de poder del grup van molt més enllà. La Fundació, amb 500 milions d’euros de pressupost, és de les més important del món. I l’entitat financera és la tercera més gran d’Espanya i primera en banca minorista, amb un pes enorme en l’economia real. ¿Des d’on es governa aquest conglomerat? Des de pocs despatxos. O segons alguns, des de només un.

Una decisió personal

Una bona prova d’això ha sigut el procés de selecció d’un lloc clau: el del nou president de CaixaBank. A priori, podria pensar-se que la decisió era coral o compartida. A la Fundació hi ha una trentena d’alts càrrecs, repartits entre el patronat i la direcció. A més, el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya havien de donar llum verda al nom de Jordi Gual, i també ho ha de fer el Mecanisme Únic de Supervisió Europeu, així com els consells d’administració de la Fundació i de CaixaBank. Però la realitat és que la decisió ha sigut responsabilitat única de la persona que està al capdamunt de l’estructura jeràrquica del grup: el president de la Fundació i de Criteria, Isidre Fainé.

Hi ha discrepàncies sobre si aquest sistema és el millor. Un veterà directiu (que, com la resta de veus d’aquest article, demana mantenir l’anonimat) afirma que aquesta manera de fer té sentit, tenint en compte que Fainé és el president del principal accionista del banc. “La Fundació no té un 2%, té gairebé un 60% del banc”, recorda. I va encara més lluny: “Si hagués anat a un head hunter li haurien donat tres noms, però estic segur que Fainé li ha donat 17.000 voltes a la decisió i que ha meditat quatre o cinc noms”.

Una font financera aporta una altra qüestió clau: l’abrupte final de l’anterior conseller delegat de CaixaBank, Joan Maria Nin, cessat fa dos anys. “Aquest debat sobre el successor no s’hauria donat si Nin hagués seguit”, recorda.

La lliçó de Nin

Nin, cridat a succeir Fainé, va ser acomiadat després d’anys de distanciament entre ell i Fainé a causa d’una manera diferent de fer i també de la forta personalitat del conseller delegat, que no va tenir el rol obedient que han tingut històricament els executius de la casa. Hi ha una certa coincidència en la manera com aquest divorci va pesar després en Fainé alhora d’apostar per Gortázar i Gual, dues figures que, segons veus del sector, mantindran un perfil més alineat amb l’ara president de la Fundació. “Hi ha diferents models de gestió”, reflexiona un financer. “D’una banda, hi ha directius que s’envolten de gent que en saben tant o més que ells, però que els poden prendre el lloc o fer la vida més difícil; de l’altra, hi ha qui posa gent bona, correctíssima, que no els doni maldecaps”, afegeix.

“Si ara CaixaBank volgués fitxar un conseller delegat extern, el que fos, demanaria poder actuar amb total independència... Però a CaixaBank, Gual i Gortázar i tota la resta coneixen les regles del joc”, afirma una font coneixedora de l’entitat.

¿I quines són les regles del joc? “Que si a Fainé no li agradés el que fa Gortázar, se’l carregaria: abans perquè era el seu cap i ara perquè és el primer accionista”. Segons diverses veus consultades, amb la decisió de deixar la presidència de CaixaBank i quedar-se a la Fundació, el financer de Manresa no està fent un pas enrere, sinó que seguirà exercint el control sobre el banc.

Quin paper juga el consell d’administració en aquest model de lideratge personalista? Les crítiques a aquest model corporatiu es repeteixen, i un veterà del sector ho resumeix en una frase: “No tinc constància que mai s’hagi tombat al consell una proposta del president”.

Però no hi ha unanimitat sobre si això és bo o dolent i, de fet, altres empreses de l’Íbex-35 calquen aquest model. “És evident que no és un model de transparència i gestió fluida”, admet un financer. Però això no és necessàriament negatiu. Així ho defensa un alt directiu: “A les empreses on no mana ningú hi ha problemes de gestió gravíssims”. I va més lluny: “Allà on el capital està molt esmicolat [com és el cas] i s’és molt transparent i participatiu, les empreses fan fallida”. Preguntat sobre 70.000 accionistes que té el banc, aquesta veu replica: “No són accionistes, són inversors”.

El paper de Fainé

Molts coincideixen a pensar que Fainé seguirà manant a CaixaBank. “I tant que sí: i amb tot el dret, perquè per això representa el 60% dels accionistes”, diu una veu. Una altra discrepa: “Només entrarà en les coses molt, molt importants”. “Gual té una personalitat forta i hi dirà la seva”, afegeix una persona que coneix el nou president, que serà no executiu.

L’obra de Fainé al banc (vegeu gràfic) admet poques crítiques. “Fa quatre dies La Caixa no tenia oficines a Madrid”, recorda una font empresarial. A més de les magnituds econòmiques, al financer de Manresa se li reconeixen altres qüestions, com la informatització de l’entitat o el bon clima laboral. “És molt difícil fitxar gent de CaixaBank. Hi ha molt poca rotació, la gent hi treballa contenta, i això també és Fainé”, diu una font del sector. Un antic directiu de l’entitat afegeix un últim detall: “Ha estès a tota l’entitat la cultura de la disciplina absoluta que va implementar Vilarasau”, diu en referència a qui va ser president de la Caixa entre el 1999 i el 2003”.

Aquesta és una de les raons per pensar que Fainé seguirà manant en tot l’univers de La Caixa. “Ell havia patit molt Vilarasau”, diu algú. “I ho va suportar estoicament”, afegeix una altra veu. La conclusió ve d’un altre financer: “Les famílies repeteixen virtuts i defectes, i Fainé ja va obeir quan li tocava”.

Hi ha qui creu que, més enllà de les seves funcions, el gran debat que s’obre ara és sobre el futur de la Fundació. “El pròxim president és al patronat, i el dubte és qui serà el següent Fainé”. És d’hora per fer-se la pregunta. El que sembla segur és que l’escollit tindrà un poder omnímode.