“No volem que l’ICF financïi el futur estat català”

BarcelonaEl programa econòmic de Junts pel Sí definia l’Institut Català de Finances com “una estructura econòmica d’estat”. De fet, ja fa temps que la Generalitat està intentant impulsar l’ICF perquè es converteixi en un banc que, tot i conservar la titularitat pública, tingui la seva pròpia fitxa bancària i pugui operar com una entitat de crèdit més. Per al secretari d’Economia, Pere Aragonès, l’objectiu és aprofitar la “solvència financera de l’ICF” per estimular la concessió de crèdit “sobretot per a petites i mitjanes empreses, el foment de l’emprenedoria, l’economia social i l’economia verda”.

De totes maneres, el paper de l’ICF ha fet arrufar el nas al Banc d’Espanya, i aquest ha demostrat tenir poca pressa per donar-li la fitxa bancària, que és la llicència que necessita qualsevol entitat per operar com un banc normal. Ja fa dos anys que van començar les negociacions amb el Banc d’Espanya i, segons Aragonès, des de l’estiu l’ICF ja compleix tots els requisits per ser mereixedor de la fitxa bancària. Transcorregut mig any, però, la llicència no ha arribat. Per què? “Les especulacions me les guardo”, diu el secretari d’Economia.

Més d’una vegada s’ha especulat que l’ICF podria jugar algun paper com a finançador d’un eventual estat català en el procés de transició, en cas que la Generalitat perdés l’accés al crèdit. Aragonès ho nega rotundament. “L’ICF ha de finançar l’economia productiva, no ha de servir per facilitar el deute a la Generalitat perquè llavors es confondrien les funcions de la Generalitat amb les del banc públic”, afirma. “Si un banc públic finança l’administració de la qual depèn, el seu deute s’integra en el d’aquesta administració. Nosaltres ho tenim molt clar: en cap cas emetrem deute que sigui finançat per l’ICF”.

En realitat, actualment a Europa les fitxes bancàries les concedeix el Banc Central Europeu, però aquesta institució no té capacitat de monitoritzar tot el continent i, per tant, utilitza els bancs centrals de cada estat perquè facin de filtre. D’aquesta manera, el vistiplau del Banc d’Espanya es converteix en un requisit.

El sentit d’un banc públic

Destacats personatges públics, com per exemple l’exgovernador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, han criticat que hi hagi qui defensi la necessitat que existeixin els bancs públics, sobretot després de veure com la majoria d’entitats amb participació pública -les caixes d’estalvis- van necessitar ser rescatades.

Aragonès admet que “cal ser conscient de l’aprenentatge” que va suposar la fallida de les caixes. “L’aprenentatge és que quan tenim una institució financera vinculada a un govern, aquest ha de donar un mandat genèric, però no ha d’entrar en la gestió, i en el cas de les caixes potser no va ser així: hi havia massa interferència política partidista en l’elecció de càrrecs i en el govern de les entitats”. Com a exemple que això no es repetirà, Aragonès cita la llei que obliga que hi hagi una majoria de persones independents en la junta de govern de l’ICF, una norma aprovada l’estiu passat i que va ser l’últim requisit que faltava per poder rebre la fitxa bancària.

De totes maneres, Aragonès explica que l’ICF no aspira a ser un banc com poden ser els que tenen els lands alemanys, que ingressen nòmines i donen hipoteques. L’objectiu de l’ICF és arribar a donar crèdit “assumint risc” allà on no arriben els bancs comercials .

I què farà el Govern si el Banc d’Espanya rebutja sine die la concessió de la fitxa bancària? “Els plans B no s’acostumen a explicar”, conclou Aragonès.