Els principals bancs europeus desvien 20.000 M€ l'any a paradisos fiscals
Si se'ls apliqués un tipus mínim de societats del 25% es recaptarien fins a 13.000 M€ d’euros més
Brussel·lesA finals d'estiu, les principals economies mundials van segellar un acord polític (i històric) perquè totes les corporacions que facturen com a mínim 750 milions d'euros hagin de pagar un impost mínim de societats del 15% sobre el seu resultat comptable. A més, es va pactar un criteri comú per aconseguir que aquestes empreses paguin els seus tributs allà on fan negocis i no on tenen la seva seu. Amb tot plegat es pretén tapar l'immens forat per on les arques públiques veuen escapar els milers de milions que les grans corporacions aconsegueixen deixar de pagar. I els bancs no són una excepció. Segons un informe de l'Observatori Fiscal de la UE, les principals entitats financeres europees desvien 20.000 milions d'euros cada any a paradisos fiscals, un 14% de tots els seus guanys.
“Els bancs europeus fan servir de manera significativa i sistemàtica els paradisos fiscals”, explicava durant la presentació de l’informe Giulia Aliprandi, investigadora de l’observatori. L’organisme que impulsa la recerca és una iniciativa mateixa de la Unió Europea, que busca contribuir al debat global sobre l’evasió i l’elusió fiscal després d’una pandèmia que ha foradat les hisendes de la majoria d’economies del món.
El document posa de manifest que, des del 2014, els principals bancs europeus han estat desviant constantment una part significativa dels seus beneficis a jurisdiccions on es paguen molt pocs impostos, com ara les Bahames, Hong Kong, les Bermudes o les Illes Verges, però també Luxemburg, Irlanda o Malta, països de la mateixa UE. Les dues autores de l’informe han elaborat la seva pròpia llista de paradisos fiscals, ja que cal recordar que el rànquing oficial de la UE no menciona com a paradisos fiscals aquells socis que es comporten com a tals.
El comportament dels 36 bancs analitzats varia considerablement. Alguns com l’HSBC arriben a tenir fins a un 58% dels seus beneficis en paradisos fiscals, principalment per la seva vinculació amb Hong Kong, segons l’altra autora de l’informe, Mona Barake. D’altres entitats, com Bankia, per exemple, no traslladen beneficis en aquesta mena de jurisdiccions. Sí que ho fan el BBVA i el Banc Santander, amb percentatges, però, inferiors al 5% (vegeu el gràfic).
13.000 M€ perduts
L’altra gran conclusió és que les hisendes europees ingressarien 5.000 milions d’euros més si s’apliqués als bancs un impost mínim de societats global del 15%. La xifra escalaria fins als 13.000 milions d’euros si el mínim global fos del 25%. Els països que més se’n beneficiarien són el Regne Unit, Alemanya i França.
Aquí, però, Thierry Philipponnat, fundador de Finance Watch, avisa que no n’hi ha prou amb un impost mínim. Recorda que una de les llacunes de l’acord del G-20 és que els bancs queden exempts del primer pilar, és a dir, dels criteris que els obligaran a pagar els impostos en funció del lloc on fan negocis i no d’on tenen la seu. “Per molt que celebrem l’acord, cal pressionar també en aquest sentit”, va dir durant el debat posterior a la presentació de l’informe. Anne-Laure Delatte, investigadora en un organisme que assessora el govern francès en qüestions fiscals, encara hi afegia un altre però: “Tots sabem que tenir un tipus mínim és important, però que hi ha moltes exempcions”. Delatte va instar a no conformar-se amb fixar un mínim sinó en prestar ja atenció en les maneres com els bancs aconsegueixen esquivar les bases impositives i rebaixar el tipus efectiu.
Una altra de les troballes que crida l’atenció de l’informe és la rendibilitat que aquestes entitats financeres obtenen en paradisos fiscals. Els seus beneficis per treballador són “fora del normal”, diuen les autores. “S’observa com el 4% dels treballadors estan en paradisos fiscals mentre que s’hi registren un 14% dels guanys”, deia Aliprandi.
El període analitzat va des del 2014 fins al 2020, perquè és quan els bancs, gràcies a una directiva europea, van haver de començar a publicar informació de la seva activitat fiscal país per país. Manon Aubry, eurodiputada de l’Esquerra i exinvestigadora de qüestions de justícia fiscal per a Oxfam, posa en valor aquest canvi tot i que denuncia, com també van manifestar les autores del document, que encara és extremadament complicat aconseguir les dades perquè no hi ha una base comuna europea, cosa que dificulta molt la feina dels investigadors i també dels legisladors: “Tot està en formats diferents, amagat expressament”.