La ‘princesa’ que desafia Fainé

BarcelonaSent un nen, la seva mare, hàbil negociadora, li va ensenyar que “el preu el posa qui compra”. Poc després, la dona va completar la lliçó amb un gir argumental, dient-li a aquell nen atònit que “el preu el posa qui ven”. L’anècdota l’explica Isidre Fainé: aquell nen té avui 72 anys i és possiblement la persona més poderosa de Catalunya. El financer català va arribar a la posició de president de CaixaBank acompanyat d’una sèrie de virtuts professionals, entre les quals la seva capacitat de treball i una llegendària habilitat comercial. De fet, fa uns mesos, en un acte a la seu de l’editorial RBA es va presentar com un venedor de llibres: “Proveu-ho, veureu que és molt difícil”.

El també president de la Fundació La Caixa sembla que ha trobat en els últims dies la perfecta oponent per posar en pràctica els seus dots d’encantador de serps. Es tracta d’Isabel dos Santos, angolesa, nascuda a Bakú (Azerbaidjan) el 1973, amb una fortuna calculada en 3.300 milions de dòlars, habitual dels rànquing de la revista Forbes.Al seu país l’anomenen la princesa. Se la considerada la dona més rica d’Àfrica.

El xoc ha arribat a causa d’un dels negocis de Dos Santos a Portugal: part del seu extens imperi inclou una participació del 19% al banc portuguès BPI, en què CaixaBank, primer accionista amb un 44% de les accions, ha llançat una opa. Dos Santos ha rebutjat l’operació, ha imposat la seva negativa a la resta del consell i ha posat sobre la taula una possibilitat que ha generat incredulitat: que BPI es fusioni amb el també portuguès BCP, una entitat en què participa el Sabadell. “BCP és un banc que està intervingut, curt de solvència i sobreexposat a Angola”, indiquen fonts del sector. La interpretació dels experts és que la magnat vol enviar un clar missatge d’hostilitat amb l’objectiu final que s’apugi el preu. Però si la intenció era obtenir més diners “no calia inventar-se operacions fictícies” com la de fusionar BPI i BCP, segons diuen les fonts.

Una fortuna sota sospita

Una dada biogràfica ajuda a entendre la lleugeresa i la contundència amb què Dos Santos ha despatxat CaixaBank: el seu pare és José Eduardo dos Santos, un guerriller comunista d’Angola que, després d’aconseguir la independència de Portugal, va liderar una de les faccions enfrontades en la guerra civil angolesa, un conflicte sagnant que es va allargar durant 27 anys.

Va ser mitjançant unes eleccions internes al seu partit que Dos Santos pare va ser proclamat president del país el 1979. Coses de l’atzar, és precisament aquell any quan se situa una de les anècdotes que la seva multimilionària primogènita repeteix en les comptades ocasions en què parla amb els mitjans, una anècdota que la situa venent ous de gallina als sis anys. El cert és que la venedora d’ous va prosperar a l’ombra del seu pare, que encara avui presideix Angola convertit en un dels petrodictadors que acumula més sospites entre la comunitat internacional: l’FMI l’acusa d’haver fet desaparèixer -només entre el 2007 i el 2010- 32.000 milions de dòlars provinents del petroli. Transparència Internacional col·loca el país, on la majoria de la gent viu amb dos dòlars al dia, com a potència mundial de la corrupció, i figura entre els 15 pitjors estats del món al seu rànquing. I Human Rights Watch denuncia que a Angola s’han produït en els últims 30 anys “abusos persistents” contra els drets humans, amb casos d’homicidis, segrestos i tortures.

El cercle el quadra Forbes, que assegura que la fortuna d’Isabel dos Santos prové directament de la transferència directa d’accions del govern o de les condicions imposades a les grans empreses estrangeres que volen entrar al país. Això ha fet que Isabel dos Santos tingui avui interessos en telecomunicacions, televisions, diamants, cimenteres, bancs i petrolieres.

“És un país bananer, caciquista, només hi prospera la gent pròxima a la casta militar”, diu el primer executiu d’una altra entitat financera. “El que passa a Angola és escandalós i inimaginable a Europa”, afegeix un altre directiu que treballa a la regió. Malgrat tot, l’hereva, criada a Occident i amb un ritme de vida en què destaquen les festes multitudinàries, no té inconvenient a dir que la seva fortuna no té res a veure amb el govern d’Angola. Tampoc és estrany, doncs, que tingui escàs interès a vetllar per les bones relacions diplomàtiques amb el seu soci a BPI, la catalana CaixaBank.

El factor Brent

Però per a la multimilionària vénen temps complicats. El PIB d’Angola depèn en un 60% del petroli i l’abrupta caiguda dels preus amenaça l’economia del país, incloent-hi les seves empreses i els bancs. BPI, amb filial al país, hi obtenia fins ara la major part dels seus beneficis i patirà per la qüestió com pateix el país. En paral·lel, el Banc Central Europeu ha advertit que penalitzarà els bancs exposats al deute angolès.

Un analista relaciona directament aquest mal pronòstic econòmic amb l’agra resposta de la multimilionària a CaixaBank: Dos Santos “vol més diners”. Gonzalo Gortázar, conseller delegat del banc català, ha dit aquesta setmana a Londres que no apujaran l’oferta, que valora les accions de BPI un 21% per sobre del seu preu mitjà en els tres mesos anteriors a l’opa. Amb tot, hi ha qui hi veu en tot plegat una sortida possible: “CaixaBank vol BPI per assaltar Novo Banco (l’antic Espírito Santo) i desfer-se de la filial angolesa, que podria regalar a Dos Santos per acontentar-la”.

En qualsevol cas, sembla obvi que les dues parts hauran de parlar. Fainé va evitar confirmar si el contacte ja s’ha produït. “Parlem amb tothom”, ha dit aquesta setmana. El financer català està a l’espera de jugar una nova partida amb la filla del dictador. Caldrà veure si el preu el posa qui compra o qui ven.