BARCELONAPer cada 100 euros de més que, de mitjana, cada espanyol s'ha hagut de gastar aquest 2012 per culpa de la inflació, els catalans han hagut de desembutxacar 125 euros. L'índex de preus al consum (IPC) es va disparar a Catalunya un 25% més que al conjunt de l'Estat impulsat, entre altres coses, per la creació d'algunes taxes de la Generalitat, com l'euro per recepta -que ha fet augmentar la despesa en medicines en un 21,2%-, la taxa turística i la judicial. Així, mentre que la inflació espanyola va pujar un 2,9%, segons les dades que l'Instituto Nacional de Estadística (INE) va fer públiques ahir, la catalana es va disparar fins a un 3,6%. Els 0,7 punts de diferència entre tots dos indicadors són la màxima desviació que hi ha hagut des de fa més de 20 anys.
Tot i això, l'augment més pronunciat dels preus a Catalunya no és una excepció en la sèrie històrica i, de fet, en l'última dècada els preus han pujat, de mitjana un 11% més que a Espanya per raons estructurals, segons els experts. En els últims dos anys, però, amb l'empitjorament de la crisi econòmica, s'havien comportat de manera semblant. Així, l'any 2011 la inflació catalana només va superar en una dècima l'espanyola i el 2010 els preus van créixer en un 3% en tots dos casos.
La inflació del 2012 a Catalunya es va situar 1,6 punts per sobre de l'objectiu de les institucions europees, que és del 2%, malgrat que l'economia es va contreure un 1,6%. Això vol dir que la situació actual és d'estagflació: recessió i augment de preus. A la zona euro, en canvi, l'IPC va créixer un 2,2%, a prop dels objectius de Brussel·les. Segons Santiago Niño Becerra, catedràtic d'economia de la URL, però, l'augment de preus té una importància relativa i es deu, en gran part, als increments impositius, no només catalans sinó també espanyols, amb la pujada de l'IVA com a gran protagonista. Per això és "més preocupant" el creixement de l'atur i el descens del PIB que la pujada de l'IPC.
De fet, si es descompten els impostos, la inflació només va pujar un 0,9% a l'Estat. Per això el secretari d'estat d'Economia, Fernando Jiménez Latorre, va considerar que no hi ha "tensions inflacionistes", però va demanar que es "minimitzin" les pujades salarials, per no impulsar els preus. Tant els sindicats com les patronals, per la seva banda, van valorar negativament la dada i van destacar el paper dels nous impostos en l'escalada de preus.
En tot cas, la diferència creixent amb la inflació espanyola deixa els catalans més empobrits. Sobretot tenint en compte que algunes prestacions, com les pensions contributives, s'actualitzen -en teoria- en funció de l'IPC estatal, tot i que aquest any el govern espanyol s'ha saltat la norma i les ha apujat només un 1%.
Diferència estructural
Però l'austeritat i les taxes aprovades pel govern català no són l'únic que determina el diferencial entre els índexs. Darrere del ritme accelerat dels preus a Catalunya hi ha també elements estructurals, que fan que la situació sigui "crònica", segons Niño Becerra. Entre aquestes peculiaritats, el professor de teoria econòmica de la UB Gonzalo Bernardos hi assenyala "l'escassa competència en la prestació de serveis" que hi ha al nostre país. Les polítiques restrictives en regulació comercial que impulsa el govern català tenen "una part bona, que és la protecció del petit comerç", però també una de dolenta, que és un índex de preus més alt, diu. A més, segons el professor, la importància de Barcelona com a destí turístic també arrossega els preus a l'alça.