Preus un 43% més cars des del 2000

MadridL’euro no va arribar a les butxaques de la majoria de ciutadans fins al gener del 2002, però de manera virtual, per a transaccions a gran escala, ja funcionava com un actiu d’intercanvi des del 1999. Amb l’arribada de la moneda comunitària també van arribar les queixes. El que abans costava 100 pessetes es va arrodonir a un euro encara que això encarís el producte un 66%. Gairebé vint anys després, els experts coincideixen a circumscriure aquest fenomen inflacionista, generalitzat a Europa, als primers anys de vida de la divisa. Aleshores, ¿què explica que a Espanya els preus s’hagin disparat un 43% des del 2000, sis punts per sobre de la mitjana de la Unió Europea i 14 punts més que a Alemanya?

Són xifres calculades per l’agència estadística europea, l’Eurostat, que aquest estiu ha elaborat un estudi comparatiu amb diferents indicadors macroeconòmics des que va començar el segon mil·leni. Per al professor d’economia de la UOC Josep Lladós, l’explicació està en dos factors clau: les deficiències en el procés que va privatitzar el sector energètic a Espanya (i que encara s’arrosseguen a la tarifa) i la dependència dels sectors de l’habitatge i els serveis.

“Els preus de l’habitatge i totes les despeses relacionades amb la compra i el lloguer van viure un procés extraordinàriament expansiu la primera meitat del període 2000-2017 i, tot i l’ajust posterior, a Espanya ha quedat una gran càrrega de despesa vinculada a la llar i també al lloguer”, diu Lladós. I així ho prova l’estudi d’Eurostat. Un dels sectors on els preus més han augmentat és el relacionat amb l’habitatge, que s’ha disparat un 63,5% des del 2000 a Espanya.

El segon factor va lligat al primer perquè l’agència europea d’estadística aglutina dins el paquet de despeses de l’habitatge l’electricitat i altres fonts d’energia a la llar. Lladós apunta que Espanya arrossega encara a la tarifa energètica els dèficits de transició de la privatització i la mala gestió posterior. “Hi ha tota una distorsió a la tarifa perquè inclou la moratòria nuclear i els ajuts al carbó i a les renovables”, assenyala l’economista, que recorda també que en el cas dels combustibles com la benzina també s’ha anat augmentant la tributació.

Per últim, si bé és cert que és l’economia global la que ha augmentat la seva dependència del sector serveis, aquest és un fenomen més intens a Espanya (un 78% dels treballadors estan empleats en aquest sector). Lladós creu que l’economia espanyola de serveis no ha introduït amb èxit nous elements de competència, cosa que ha mantingut els preus a l’alça. De fet, la prova d’això és el sector tèxtil, on passa tot el contrari. Espanya és el sisè país de la UE on la roba és més barata, una posició que ha caigut amb força des del 2000, quan el cost de la moda estava en línia amb la mitjana europea. “És un dels sectors on més competència s’ha introduït i on més es nota la penetració de les importacions d’empreses globals que produeixen a costos molt baixos; només cal veure l’impacte d’Inditex a Espanya”, sentencia el professor de la UOC.

La pèrdua de poder adquisitiu

Els consumidors tenen la sensació que al llarg dels últims anys els preus s’han encarit, però no els passa el mateix en relació amb els salaris. Un estudi d’Adecco publicat ahir afirma que el salari mitjà a Espanya ha perdut 469 euros de poder adquisitiu a l’any des del 2016.

Ampliant la lupa fins al 2000 i, de nou segons Eurostat, els ingressos nets anuals d’una persona que no té fills han augmentat a Espanya un 50% en quinze anys, un augment lleugerament superior al dels preus però que amplia modestament el marge de compra dels espanyols. En canvi, al conjunt de la UE els ingressos nets han augmentat nou punts més que els preus, cosa que dona un marge lleugerament superior. La diferència és encara més favorable per a Alemanya, on els ingressos han crescut de forma similar però l’evolució dels preus ha sigut relaxada.

Això provoca també que l’endeutament de les llars espanyoles hagi passat del 67% dels ingressos bruts l’any 2000 al 103% el 2017; s’intercanvien així els papers amb Alemanya, que el 2000 tenia les seves llars endeutades per sobre del 105% i va acabar el 2017 en un 83%, per sota del 94% de l’eurozona.