Per un preu de l'electricitat raonable
El preu majorista de l'electricitat ha assolit un nivell rècord de 152,32 €/MKw segons l'OMIE (Operador del Mercat Ibèric de l'Energia), i tots els meus amics es mostren unànimes en la condemna del seu preu excessiu, de l'escàndol dels embassaments i del poder de les companyies elèctriques. Alguns fins i tot advoquen per la creació d'una companyia elèctrica pública. És una preocupació legítima, però que contrasta amb la concepció econòmica de mercat i de preu. El preu just que defensava sant Tomàs d'Aquino ja no serveix.
Comencem per la pregunta, gairebé filosòfica: què és un preu?
Un preu constitueix, alhora, la relació d'intercanvi entre diners i béns i serveis i un senyal. Com a senyal, el preu ens dona una informació condensada i precisa perquuè prenguem les nostres decisions. Ens indica alhora la intensitat de la demanda i de l'oferta que depèn del cost de produir-lo. El preu no ens explica si es deu al petroli, al clima, al transport, a possibles plagues o a altres factors. Es tracta d'un indicador sintètic de l'escassetat del producte.
El preu de les cireres és més elevat al gener que al juny perquè és més costós produir-les al gener i reduïm el nostre consum de cireres a l'hivern. De la mateixa manera, un preu elevat de l'electricitat indica als consumidors que han de reduir la demanda i als productors que han d'augmentar l'oferta, per exemple, buidant pantans per generar més energia elèctrica o dirigint l'electricitat cap als països que la necessiten més dins del programa europeu d'integració del mercat elèctric.
Estic d'acord amb els meus amics quan diuen que el preu de l'electricitat, com el de l'aigua, s'assembla a un impost, perquè és molt difícil reduir el nostre consum com a reacció a un increment del preu; en canvi, res és més fàcil que substituir les cireres per altres fruites.
No obstant això, el preu de l'electricitat al mercat majorista és el resultat d'una subhasta competitiva. El senyal que dona a productors i consumidors indica la dificultat de produir electricitat. Si el seu preu va estar en mínims, com el 2010 o el 2020, no va ser per casualitat, sinó pel col·lapse de l'activitat econòmica; si el seu preu està en màxims en aquests dies, això és per l'onada de calor, el preu del gas (50%) i el cost de la descarbonització (20%). Així, el preu de l'electricitat reflecteix el cost real de la seva producció i seria incorrecte voler tenir el preu de l'electricitat de Kosovo (un dels més baixos d'Europa) mantenint el nostre nivell de desenvolupament, des de l'aire condicionat fins al nombre de televisors per llar. Si reemplacem la subhasta per un preu públic, ¿no estarem matant el missatger que ens porta el senyal?
Necessitem conèixer el preu de l'electricitat per adequar el nostre comportament i, per tant, el preu que ens afecta és el de la tarifa minorista. ¿Es veu afectat pel preu majorista? Com a consumidors, podem optar per la tarifa regulada o pel mercat lliure. I dins la tarifa regulada podem triar el preu voluntari al petit consumidor (PVPC) o la tarifa per hores, i podem programar la rentadora o el forn a les 4.00 h de la matinada i estalviar a la vegada que lluitem pel medi ambient.
El mercat lliure, en canvi, em preocupa. En primer lloc, la tarifa és fixa i, tornant a la meva analogia, pagarem el mateix preu per les cireres al gener i al juny. Això implica que, amb la tarifa fixa, no tinc incentius econòmics per programar els meus electrodomèstics en hores baixes, encara que sàpiga que la meva indiferència pel medi ambient augmenta els beneficis de les companyies elèctriques. En altres paraules, a l'optar per la tarifa fixa estic comprant el dret a posar el meu rentavaixelles a les 21.00 h. ¿Paga la pena? Addicionalment, a canvi de la tranquil·litat d'un preu fix, observem descomptes, promocions i clàusules de permanència per atraure el consumidor, que podrien ser indicatius de manca de competència.
¿I els embassaments? Ja que el preu de l'electricitat n'indica la seva escassetat, és òptim que les empreses buidin els embassaments quan els preus estan en màxims per reduir l'escassetat en la producció elèctrica. El problema no resideix, doncs, en el comportament de les empreses elèctriques sinó en els contractes i les sancions associades al seu incompliment. Si la companyia elèctrica no ha respectat el seu contracte és perquè el benefici que obté amb la venda de l'electricitat és superior al cost esperat de la sanció de què pot ser objecte, i les sancions haurien d'haver-se ajustat al cost social del desaiguat. Si, en canvi, el contracte no imposava l'obligació de respectar el medi ambient, la seva actuació és perfectament legítima i indica la falta de previsió de les autoritats públiques en el disseny dels contractes.
En definitiva, el preu raonable de l'electricitat és el que reflecteix el seu cost real, i és molt possible que, com deia Churchill de la democràcia, el nostre sistema actual sigui el pitjor, a excepció de tots els altres que s'han inventat.