Uns pressupostos inevitables
Costa molt d’imaginar qui voldria votar en contra d’aquests pressupostos, que incorporen moltes millores. Els qui ho facin –Vox, el PP, Cs– serà per un apriorisme ideològic i polític. No vull ni pensar en altres formacions que estan molt convençudes del seu paper de defensors dels interessos de la ciutadania catalana. Per a qui pot veure factible accedir a un habitatge social, qui pot gaudir de la gratuïtat de les llars d’infants a P2, qui coneix gent que aspira a treballar en algun servei públic de la Generalitat, en fi, per a tothom en major o menor mesura, els comptes que ha presentat el conseller Giró són uns comptes esperançadors.
No podien ser una altra cosa, per descomptat. Recordem que els pressupostos del 2020 es van haver d’aprovar tard –a l’abril–, fins al punt que l’esclat de la pandèmia va fer envellir sobtadament els que havien estat dissenyats com uns comptes expansius, després de dos anys de pròrroga. Afortunadament, el govern de la Generalitat va decidir aprovar-los perquè eren millors que l’alternativa de no tenir-ne. Ara, tornem a estar en una situació semblant, i l’aprovació dels pressupostos és una urgència col·lectiva per totes les millores que incorporen.
