Professor de la Universitat dee St. GallenLes dramàtiques caigudes a les borses xineses, que aquesta setmana han acumulat pèrdues superiors al 10%, han fet trontollar els mercats de valors d’arreu del món. S’espera que la inestabilitat a la baixa es mantingui. Ara bé, què hi ha al darrere d’aquests moviments? I encara més: ens han de preocupar?
No hem d’oblidar que el 2015 també va ser a la Xina un any d’espectaculars daltabaixos (amb caigudes de fins al 45% a la borsa) i que, malgrat tot, el Shanghai Composite Index va tancar l’any creixent un 12,6% (l’índex de referència nord-americà, l’S&P500, va augmentar un 8%). Ara bé, és innegable que la volatilitat dels mercats apunta a dos reptes immensos i relacionats: el creixement econòmic i les reformes estructurals.
Una contracció a l’economia xinesa no ens hauria de sorprendre -és un tema d’higiene- després de tres dècades de creixement exemplar. Mai un país ha tret de la pobresa tan ràpidament una part tan gran de la humanitat.
L’anvers del creixement són invariablement els errors de l’eufòria, que condueixen a la sobrecapacitat industrial i a altres bombolles. Una recessió xinesa seria benvinguda, sempre que s’eliminin els obstacles per l’autoensorrament dels projectes improductius i que els recursos alliberats així es posin al servei d’un nou model productiu. Del model de creixement basat en la inversió en infraestructures i indústria es mira de passar a una economia de serveis, consum i innovació. Aquesta transició va invariablement associada a sobresalts, perquè en els processos de creació destructiva sempre hi ha perdedors.
Els sobresalts i les pèrdues òbviament espanten el diner, que mai està del tot segur de si la transició acabarà bé. Així, veiem que la Xina, malgrat els seus grans superàvits comercials (l’any passat van ser de 50.000 milions d’euros mensuals), ha vist reduïdes les seves espectaculars reserves de 4 bilions de dòlars del juny del 2014 als 3,3 bilions de dòlars del desembre passat (un mes en què uns 100.000 milions d’euros van fugir del país). En conseqüència, la moneda (el renminbi o iuan) ha perdut aquesta setmana un 0,8% respecte al dòlar tot i les costoses defenses emprades pel banc central xinès.
Les dades clau, però, rauen en l’índex de la Borsa de Shenzhen, que agrupa les empreses de nova economia: durant el 2015 van guanyar un 70%. Per a empreses en el sector de les TIC l’alça va ser d’un 125%, en el sector de R+D d’un 95% i en l’àrea de serveis de negocis d’un 90%. Goldman Sachs ha indicat encertadament que els serveis han passat de representar un 40% del PIB al 50% d’avui. No és fàcil fer virar l’immens transatlàntic xinès amb la seva inèrcia acumulada, però el que està clar és que el rumb està canviant. És un gir que costarà anys, potser una dècada, i que mentre duri causarà terratrèmols periòdics. Tanmateix, si les reformes estructurals tenen èxit, la Xina en sortirà molt més rica, potent i tecnològica.
Però, com em comenta un economista xinès, en el fons el repte de Xina no és només la Xina.
La premissa torna a ser que una crisi és una cosa massa bona per desaprofitar-la. Des del 2008 els Estats Units i Europa han basat el seu modest creixement en el diner sense cost, els interessos ínfims. En altres paraules, Occident viu en una economia greument distorsionada i artificial. Es podria afirmar que ni en la mateixa economia soviètica el preu del diner era una ficció tan divorciada de la racionalitat econòmica com ho és avui a Occident (¿com, si no, s’explica que estats endeutats i deficitaris paguin interessos negatius pel seu deute?). És a dir, la crisi s’ha desaprofitat gràcies al diner barat, qualificat fins i tot de “droga” per no pocs analistes, i això ha provocat que no s’hagin fet les reformes estructurals o del sistema financer que calien. La propera crisi, per tant, no pot ser gaire lluny, probablement la tindrem a sobre abans que s’acabi la dècada.
Amb els països emergents i el Japó encallats, el que més tem la Xina és la crisi econòmica a les potències del Primer Món. Occident, per cert, és percebut des de Pequín com un magma sense lideratge i massa distret en qüestions no econòmiques. En un escenari de recessió a Occident, la Xina ho tindria molt difícil per completar el seu viratge i dur a bon port les reformes. Aquests problemes addicionals de la Xina òbviament retroalimentarien una crisi segurament ja mundial. Tindríem llavors la tempesta perfecta.