Ransés Pérez Boga: "Les possibilitats que et facin una inspecció fiscal a Madrid són més baixes que a la resta d'Espanya"

MadridL’Associació d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat aplega el 70% dels 2.000 inspectors que hi ha a Espanya. Afirmen que com a entitat no tenen ideologia i demanen que es valorin els seus coneixements tècnics per lluitar contra el frau.

¿Els fan cas quan proposen mesures per lluitar contra el frau fiscal?

— A mitges. El 2014 vam fer un document titulat Forats negres del frau fiscal, en el qual recopilàvem 238 mesures imprescindibles. La llei antifrau del 2021 en va recollir bastantes, com ara la limitació dels pagaments en efectiu. Ara n'em fet una reedició, amb només 105 mesures.

El frau fiscal evoluciona constantment, no?

— Sí. Casos com el de Shakira o el rei emèrit necessiten una resposta normativa per resoldre's. I hem fet propostes en aquest sentit.

Però pot existir una fiscalitat ideològicament neutra?

— La política tributària és política, depèn del filtre ideològic. Però al final els impostos han de ser raonables, i hi ha un component tècnic important. El component ideològic la nostra organització l’evita no opinant. Mai ens veuràs opinant sobre si s’han d'apujar o abaixar els impostos. El nostre punt de vista és el de la lluita contra el frau, aquí no hi ha ideologia.

Per exemple, ¿més inspectors vol dir més lluita contra el frau?

— Esclar. Les retallades dels últims anys fan que comptem amb recursos molt limitats. L’Agència Tributària és de les tres administracions europees que menys pressupost tenen per ciutadà. Això ens converteix en una hisenda hipereficient. Amb poc aconseguim molt. I per què? Doncs perquè som una de les agències tributàries més informatitzades de tot el món. I això està reconegut per molts premis internacionals.

Qui va fer aquesta aposta per la informatització?

— Es comença l’any 1986. Darrere nostre, pel que fa a grau d’informatització, vindria la Seguretat Social, i després ja la resta. L’Agència Tributària és pionera, vam introduir el NIF abans que la policia.

I com es feia abans?

— Era una bogeria. Quan jo vaig arribar a l’Agència, l’any 1988, només hi havia un ordinador per planta. El gran salt va ser quan vam posar en marxa l’autoliquidació, perquè això ens permet, en lloc de liquidar a tothom, fer-ho només als que ho han fet malament. A partir d’aquí és quan comencem a creuar informació de tal manera que avui el frau en l'IRPF el persegueix l'ordinador, que fa el requeriment automàticament, de manera que la primera cosa que arriba al funcionari és la resposta del contribuent, que no cal ni que vingui a l’oficina.

La Hisenda espanyola és l’enveja d’altres països?

— Sí, ho som. Quan fem intercanvis queden admirats de la nostra eficiència i del grau d’informatització. I això fa que dels 28.000 funcionaris que teníem el 2007 ara en tinguem 25.000 i gestionem més expedients que abans.

Tot i això, penseu que falten recursos?

— Sí, perquè hi ha un frau que es persegueix via informàtica. Cada cop tenim més informació creuada i detectem si no s’ha declarat alguna cosa. Ara tenim informació de comptes bancaris de països de l’OCDE. Si tens un compte a Suïssa ho sabem. Si demanes una ajuda al govern de la teva comunitat autònoma per canviar les finestres de casa, ho sabem. Tenim un deure de sigil. Podem estar orgullosos que les dades que té la nostra organització no surten a fora. Hi ha milers de casos. Imagina’t el cas d’una determinada cantant d’origen colombià establerta a Espanya...

Shakira?

— Efectivament. Doncs li fem una inspecció durant un munt d’anys i no ho sap ningú. Fins i tot a dins de l’Agència la mà dreta no sap el que fa l’esquerra. És quan arriba als jutjats que se sap, perquè la justícia és pública.

¿És difícil perseguir aquests casos de famosos?

— El gran problema que tenim és el frau internacional. Per exemple, una multinacional molt famosa que emet continguts de televisió en streaming va dir que només havia pagat la "friolera" de 75.000 euros a Hisenda tenint milions de clients a Espanya. Per què? Perquè era una societat que es dedicava només a comercialitzar, deien ells, i com que els continguts s’editaven des d’un territori de molt baixa tributació europea que després triangulava amb un paradís fiscal aquí només pagava 75.000 euros; és vergonyós. Trenca el principi del nexe de residència fiscal. La residència fiscal ja no serveix per a res perquè la puc posar on vulgui. Les multinacionals ho tenen molt clar.

¿El cas del rei emèrit va ajudar a fer veure que tots els espanyols són iguals davant del fisc?

— Clarament. L'Agència Tributària ha tractat l'emèrit, i sé que no és popular dir-ho, igual que un altre contribuent. I sé que la sensació que hi ha a la societat és molt diferent. I m’explico. L’Agència Tributària té competències per perseguir el frau fiscal, però en el moment en què aquest frau fiscal és tan gran que arriba al llindar del delicte, que són 120.000 euros, estem obligats per normativa a paralitzar la investigació i posar-la en mans dels jutges. Què passa? En el cas del rei emèrit nosaltres no teníem constància de cap mena de frau. Per què? Doncs perquè els indicis que hi havia els va descobrir un periodista a Suïssa, que va publicar que el rei emèrit hi tenia uns comptes elevadíssims. Llavors va ser la Fiscalia qui ho va comprovar, qui va fer la comissió rogatòria i qui es va dirigir a l’Agència per sol·licitar un auxili judicial. L’informe és públic.

¿Llavors és quan el rei fa les liquidacions extraordinàries?

— Abans d'això, es fa una comissió rogatòria a Suïssa per demanar informació sobre els comptes bancaris. El problema és que no tenim accés a dades bancàries d’altres jurisdiccions. Des de fa tres o quatre anys tenim accés a les metadades: titularitat, compte, rendiments generats i saldo a 31 de desembre. Però no als moviments, que és el que ens donaria la matèria primera. S’han de demanar amb una comissió rogatòria a través dels jutges. Però és complicat que la donin perquè demanen que hi hagi indicis de defraudació. És un peix que es mossega la cua. En el cas del rei només teníem les informacions periodístiques. Si haguéssim tingut accés als moviments, hauríem tingut els indicis. Però ni el banc ni el rei van voler donar les dades.

¿I en el cas de Shakira, les va voler donar?

— Cap ni una. Vam haver de demanar-les als EUA. Però en aquest cas sí que teníem indicis sòlids. I per això els americans ens van donar la informació. En canvi, en el cas de l’emèrit la Fiscalia va fer el que havia de fer i li van donar la informació que li van donar. I va fer un informe en què va determinar que no hi havia indicis de delicte. Des de l’Agència Tributària, l’únic que podíem fer era actuar en allò que no era delicte.

I ho van fer?

— No ho podem dir. L’informe de la Fiscalia deia que allò no era delicte, però que hi podia haver infracció administrativa. [El País va publicar que Hisenda havia reclamat a l’emèrit 30.411,14 euros per l’impost de donacions de tres escopetes de caça no declarades, una xifra inferior als 120.000]. El nostre deure de sigil fa que no puguem ni desmentir ni confirmar aquestes informacions. Ara bé, el que sí que podem dir és que quan el jutge ens torna un cas perquè no hi ha delicte estem obligats a continuar el procediment fins al final per evacuar responsabilitats.

Què opina quan es diu que l’Agència pot ser utilitzada com a arma política? Per exemple, fent més inspeccions a Catalunya durant el Procés.

— El pla d’inspecció és nacional, es dissenyen les línies d’actuació, per exemple controlar youtubers, i després cada delegat especial de cada comunitat autònoma ha de concretar. D'acord amb el programa i els recursos que tenim, decidim els candidats a ser inspeccionats.

En el cas de Catalunya, diria que tenen pocs inspectors d’Hisenda?

— Sens dubte. Hi ha comunitats autònomes on és molt més fàcil que et facin una inspecció perquè hi ha més inspectors per habitant. Per exemple, és molt més fàcil que et toqui una inspecció a Galícia que a Madrid.

A Madrid tenen un forat?

— El problema que tenim a Madrid és que hi ha moltíssimes societats que generen el 20% del PIB i no hi ha prou inspectors. Les possibilitats que et facin una inspecció fiscal a Madrid són més baixes que a la resta d'Espanya.

I a Catalunya?

— El problema de Catalunya és que els funcionaris no hi arrelen. Hi ha un teixit productiu molt fort que fa que qui en un altre lloc fa les oposicions a A1, allà té una alternativa a l’empresa privada. Per això a Catalunya hi ha un dèficit de funcionaris. No hi ha tradició de funció pública.

Els A1 també van a l’empresa privada, no?

— Sí, el número 1 de la meva promoció, l’advocat Luis Atienza, ara és a l’empresa privada. I és un senyor de Barcelona. Per més que es digui que el funcionari cobra poc, el que té és més estabilitat. És habitual que, en els que s’agafen una excedència, la primera oferta ja multipliqui per dos o per tres el sou públic. Però també vol dir que el sistema d'oposicions funciona bé i és capaç de captar talent. L'Íbex-35 està ple d'A1, i un president del govern va ser inspector d'Hisenda [José María Aznar].