El Popular, qüestió de dies

BarcelonaLa situació límit que viu el Banco Popular no serà el fulletó econòmic de l’estiu. El tràngol que viu el sisè banc espanyol es resoldrà, segons diverses fonts financeres, “com a molt tard, d’aquí poques setmanes”. Però no es descarta que la solució pugui arribar en els pròxims dies.

L’entitat que presideix Emilio Saracho va recórrer ahir al Banc Central Europeu (BCE) per estudiar la seva situació i les possibles solucions. Fonts de l’entitat van negar-se a explicar cap detall sobre la reunió i ni tan sols van confirmar que s’hagués produït. Malgrat això, els analistes estan convençuts que el futur del banc se sabrà d’aquí molt poc temps. Saracho havia pactat amb el BCE que tindria temps per blindar la supervivència del banc fins al setembre, aproximadament. Però el mercat s’ha anticipat a aquest calendari d’emergència. Les caigudes de l’última setmana (que han situat el preu de l’acció en els 31 cèntims, quan ara fa tres anys estava a 5 euros) han fet encendre totes les alarmes i ja es parla de venda d’emergència o de resolució.

El problema de la caiguda del preu de l’acció és que aquesta dinàmica provoca nerviosisme i retirades de dipòsits, que en última instància poden posar en risc la liquiditat de l’entitat i forçar-la a fer un corralito. El BCE quedaria així com l’única opció per fer-hi front. Un altre risc seria que el balanç de l’entitat s’empetiteixi tant en la part dels actius que el balanç es desequilibri. “El desencadenant seria que se superessin els límits regulatoris del BCE”, explicaven ahir altres veus.

L’opció Santander

“El que s’està veient condemna el banc -deia una veu del sector ahir-. El temps corre a favor d’una resolució”. Aquest escenari equival a una dissolució ordenada de l’entitat que faria que els clients que hi tenen més de 100.000 euros perdessin la diferència. L’alternativa és la venda de l’entitat. En els últims dies s’ha afanyat a desprendre’s de diferents unitats de negoci per fer caixa i reforçar la liquiditat i la solvència del banc. Però una venda de tot el negoci bancari és una operació molt complexa fins i tot per al Santander, el primer banc d’Espanya i principal candidat a intentar-ho precisament perquè durant tota la crisi no ha comprat cap entitat amb problemes i no ha aportat, per tant, el que en el sector es coneix com a quota de sang.

Segons Bloomberg, el banc dels Botín està estudiant la possibilitat de fer una ampliació de capital de 5.000 milions d’euros per llançar-se a fer l’operació, cosa que els convertiria en els salvadors del Popular. Aquests diners servirien per reforçar els seus nivells de solvència. Cal recordar que, segons els analistes, el banc que necessitaria menys capital -6.000 milions- per refer la seva pròpia posició en cas de comprar el Popular seria Bankia. La compra de l’entitat comportaria assumir un gran llast, els actius immobiliaris improductius, que ara està tornant a valorar per deixar enrere el triomfalisme de l’era d’Ángel Ron, que va ser president del banc fins al febrer.

Es calcula que en total són promocions, habitatges i terrenys per valor de 37.000 milions d’euros, 17.700 dels quals els va obtenir en concepte de pagament de clients morosos. Ahir mateix, segons Vozpópuli, el Popular encarregava a KPMG la venda d’una cartera d’immobles que podria sortir al mercat per prop de 2.000 milions.

El Santander ja va deixar anar el missatge que no gosarà fer front a la compra del Popular si no hi ha ajudes públiques que li permetin pair-lo. Però a l’altra banda del tauler s’hi asseu el govern espanyol, que per boca del ministre Luis de Guindos ha reiterat que l’Estat no aportarà ni un euro per resoldre el problema.

Aquesta posició s’explica per la voluntat de no invocar fantasmes d’un passat no tan llunyà amb el rescat de les antigues caixes, que va tenir un cost de més de 60.000 milions en un moment en què el deute públic i el dèficit ofegaven l’economia espanyola i van fer que la prima de risc es disparés.

Una ajuda impossible

Fonts coneixedores de la situació recordaven ahir que la llei no permet cap mena d’ajuda pública fins que no hi ha un bail in, és a dir, fins que accionistes, bonistes i grans dipositants assumeixen una part de les pèrdues. Aquesta situació s’ha evitat al Monte dei Paschi, però aquestes mateixes fonts es resignen. “A Itàlia no s’ha forçat la normativa comunitària, directament l’han torturada”, diuen.