Política monetària: ¿art o ciència?
L'arma contra la inflació cada cop és més difícil fer-la servir correctament
BarcelonaLa ciència de la política monetària: una nova perspectiva keynesiana. Amb aquest títol provocador arrencava a finals dels anys 90 un dels articles més celebrats de Jordi Galí. Com que és una persona discreta, segurament no és prou reconegut a casa. Però és tot un referent mundial. Cada any les seves contribucions a la teoria neokeynesiana i a la política monetària moderna atrauen a Barcelona economistes d’arreu per aprendre del mestre.
En col·laboració amb altres autoritats en la matèria, va jugar un paper clau en la definició de la regla que segueixen els bancs centrals per intentar mantenir l’estabilitat de preus. Per saber quan han d’estimular l’economia, o quan toca posar-hi el fre.
L’ús d’aquesta regla es va anar estenent, en gran mesura, per la seva senzillesa. Només mirant una variable, la inflació, i amb només un instrument, el tipus d’interès a molt curt termini, els bancs centrals poden assolir el seu mandat. Es tracta d’apujar els tipus quan la inflació prevista augmenta, i viceversa. Quina arma tan poderosa crèiem tenir al tombant de segle, quan l’estabilitat era la norma!
Ara l’arma continua funcionant, però cada cop és més difícil fer-la servir correctament. El fort augment de les previsions d’inflació obliga els bancs centrals a apujar els tipus d’interès per frenar l’economia i, en última instància, moderar les pressions inflacionistes. El BCE podria acabar l’any amb el tipus d’interès de referència prop de l’1%, i l’Euríbor a dotze mesos podria seguir escalant fins vora l’1,5%. Així, segur que el ritme de creixement es reduirà força, i no podem descartar que alguns països acabin patint una petita recessió.
Les pressions inflacionistes s’haurien de reduir considerablement. Però en el context actual hi ha dos elements que dificulten extremament gestionar la situació, i que manifesten que l’economia no és una ciència exacta. La incertesa que rodeja qualsevol previsió és extremament elevada, un fet que condiciona, i molt, l’actuació dels bancs centrals. Les decisions les han de prendre en funció de la inflació prevista a mitjà termini, entre un i dos anys vista, perquè és quan tenen més efecte. Per això no van actuar quan la inflació va començar a repuntar a finals del 2021. Aleshores semblava que l’augment seria passatger. I per això últimament han fet un gir substancial, quan hem anat veient que el xoc és més persistent.
Menys agilitat
El segon factor que dificulta l’actuació dels bancs centrals és que els últims anys es van comprometre a mantenir els tipus d’interès molt baixos durant molt de temps, i van comprar actius de manera massiva als mercats financers. Unes decisions imprescindibles per intentar superar amb el mínim de cicatrius possible un dels pitjors xocs en dècades però que han reduït l’agilitat amb la qual han pogut respondre al canvi de context econòmic, sobtat i inesperat, dels últims mesos.
En el context actual s’ha fet palès que la política monetària està lluny de ser una ciència exacta. Per això, amb el temps, seguim aprenent quan s’ha actuat bé i quan s’hauria pogut fer millor. Però hem de ser prudents i mesurats amb les crítiques que massa sovint fem i que s’aprofiten d’informació que no tenien els que, fa uns anys o uns trimestres, havien de prendre les decisions.