Javier Pacheco i Camil Ros: "La política de l’Estat és insuficient, la de la Generalitat inexistent i la de la patronal cobdiciosa"

BarcelonaL'agenda dels dos sindicats majoritaris a Espanya, CCOO i UGT, s'ha omplert per al mes d'octubre. El context d'inflació desbocada i sous estancats ha multiplicat les aparicions dels seus secretaris generals a Catalunya, Javier Pacheco i Camil Ros, en protestes, concentracions i vagues de sectors que pressionen per aconseguir millores salarials i compensar la pèrdua de poder adquisitiu. Els dirigents sindicals atenen l'ARA després d'una setmana de canvis al govern català i preocupació per la urgència d'aprovar uns pressupostos que reforcin l'escut social en plena crisi del cost de vida.

Com valoren la sortida de Junts del govern de la Generalitat?

Camil Ros: Nosaltres no entrem ni a posar ni a treure partits, ni a dir què ens sembla. Valorem els governs per les seves polítiques. Dit això, evidentment el que falta veure és si la sortida de Junts provoca més inestabilitat o es pot obrir un camí de més estabilitat, especialment en les polítiques que hi ha pendents, en un moment en què les famílies cada cop tenen menys ingressos i costa més arribar a finals de mes.

Javier Pacheco: No és un bon moment per a la inestabilitat política d’un Parlament totalment fragmentat i d’un govern amb un suport minoritari encara no articulat. La inestabilitat és una preocupació que s’afegeix a la situació socioeconòmica. També ens preocupa l’orientació d’aquesta fragmentació política, i com alguns dels discursos que s’estan posant damunt de la taula poden tenir un risc de polarització en què el trumpisme català també entri en el debat polític del nostre país.

Vostès s'oposaven a algunes de les propostes de Junts en matèria fiscal. ¿Un executiu sense aquest partit és per als sindicats garantia de polítiques més socials?

C.R.: [Al nou Govern] el jutjarem pels seus fets, volem veure quina és la proposta que ens fan de pressupostos. En el debat de la fiscalitat hi voldríem entrar amb més profunditat, però també veurem què planteja. Hi ha hagut governs molt, molt, molt d’esquerres que no han fet polítiques d’esquerres. Per tant, no és garantia de res el fet que hi entrin uns o en surtin uns altres. La fiscalitat ha de ser una eina al servei de l’estat del benestar, no una eina populista que et pugui donar més vots.

J.P.: Nosaltres som una organització nítidament declarada de l’esquerra social. Per tant, que una organització política que es referenciï a les polítiques econòmiques liberals i conservadores no sigui al govern no ens incomoda.

Confien en un pacte de les esquerres del Parlament per aprovar els pressupostos?

C.R.: Si ara féssim una cronologia molt ràpida del que portem de segle i fins i tot del segle passat, en la majoria de pressupostos l’espai polític dels comuns, dels socialistes, d'ERC i de Junts - antiga Convergència, més o menys ha trobat acords. El problema és que la dialèctica política en aquests moments està més marcada per l’eix nacional que pel social, que en debats com els pressupostos hauria de marcar més. No solucionarem el conflicte nacional en el trimestre vinent, ni segurament l'any que ve. Si mirem el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, donaven dos missatges molt clars: diàleg polític enfront d'unilateralitats, i polítiques d’esquerra i socials. Aquestes són les dues grans majories que sortien, per tant, fem que això sigui realitat.

J.P.: Jo no només diria que és possible, sinó que penso que és l’única possibilitat que existeix avui dia perquè un govern de la Generalitat tingui un recorregut amb voluntat d’assaborir la seva legislatura. Si no hi ha pressupostos, per què vol governar? Això l'hi direm clarament al president de la Generalitat. Si vols quedar-te, has de governar de veritat i et fan falta els recursos. No pots renunciar en aquesta situació a 3.000 milions d’euros. Seria imperdonable per a qualsevol que vulgui posar-se davant dels interessos generals de la ciutadania de Catalunya en una crisi de preus com la que estem vivint. Per tant, jo confio en el criteri de responsabilitat del president de la Generalitat. Segur que no renunciaran a tenir aquesta palanca econòmica per poder fer front a les polítiques que necessita el país.

Bona part dels seus missatges durant els últims mesos s'han centrat en criticar durament que els beneficis empresarials han augmentat mentre els sous dels treballadors no creixen. ¿Creuen que caldria limitar aquests guanys?

J.P.: Potser no seria partidari de limitar els preus a tota l’economia, però sí dels elements bàsics que necessita una persona per poder viure. Tenir una casa, un sostre per poder viure, poder menjar, i l'energia per cuinar el menjar. En aquests tres elements bàsics hauria d’intervenir el govern de l’Estat en una crisi com la que estem vivint. A més, té tota la justificació de caràcter global, perquè en part ve produïda per les incerteses de l’economia per la gestió d’una guerra a les portes dels nostres països. Hi ha prou elements i ja s’està fent de manera tímida en alguns àmbits.

C.R.: Hi ha un cert discurs, especialment d'àmbits de poder i de la dreta, que anem a la fi del món, que això s’acaba i petarà. Ja ens ho deien la primavera passada, i ara hi segueixen insistint tot i que les dades no diuen això. És un intent per quan anem a les taules de negociació fer servir l’excusa que vindrà una crisi. Els hauria de caure la cara de vergonya, no poden augmentar sous però estan incrementant beneficis. Si de manera general els guanys de les empreses pugen, de manera general haurien de créixer els salaris, perquè aquest excés de cobdícia pot acabar provocant la crisi de veritat. Hi haurà un moment que no podrem comprar els seus productes i ja tindrem la crisi de consum sobre la taula.

Les mesures del govern espanyol per frenar la inflació han sigut insuficients?

J.P.: La política del govern de l’Estat és insuficient, la de la Generalitat inexistent i la de la patronal cobdiciosa. Aquesta última el que pretén és repartir misericòrdia i caritat. Per què ho dic, això? Perquè alhora que s’estan negant a pagar directament els salaris dels seus beneficis, diuen a l’Estat que per tenir prou recursos per fer aquestes polítiques de protecció social abaixin el sou dels pensionistes no revaloritzant les pensions en el que s'havia pactat, que no apugin el sou als empleats públics... Estalvia aquí per donar-ho als pobres i així no has de cobrar-me més impostos.

C.R.: És un marc europeu el que ha de marcar i limitar certs preus. L’estat espanyol té unes capacitats, però Brussel·les en té unes altres. El problema és a l’altra part: hi ha una patronal que és en el seu món de beneficis empresarials. A la primavera es va obrir la veda i van apujar preus i des de l’estiu ja s’han passat tres pobles. Ha passat una cosa que jo crec no havia passat mai: hem arribat a un acord salarial abans amb el govern de l’Estat que amb els empresaris.

¿No els sorprèn que en un context com aquest no hi hagi més conflictivitat laboral?

C.R.: Normalment les respostes acaben sent allà on hi ha la gent més organitzada. Hi ha molta petita i mitjana empresa on els treballadors no s’organitzen. Estan pujant els nivells de convocatòria de vagues sectorials, i en algunes empreses arran d’aquestes protestes –algunes amb vaga, d’altres amb pressió– han arribat a acords. El metall de Barcelona i de Tarragona es mobilitzarà de manera potent, després vindran altres sectors, és un procés gradual de suma i de conscienciació.

J.P.: Les mobilitzacions estan sent creixents. Però jo també vull fer una reflexió en relació amb aquest suposat esclat social que hauríem de viure amb una inflació totalment desbocada. A Catalunya hi ha uns quants centenars de milers de treballadors que avui dia tenen un sou i que ara fa un any no en tenien. És a dir, s’ha incrementat la capacitat d’ocupació en aquest temps. Hi ha un equilibri entre les rendes que estan congelades perquè encara estan en procés de negociació i tota la gent que s’està incorporant al món del treball fruit d’una reforma laboral que és el resultat d’un procés continuat de mobilització i resistència. Picar pedra té això, no és aconseguir-ho tot l'endemà en un quart d’hora. Tenim més recursos, aquesta reforma laboral té més mecanismes perquè l’organització sindical guanyi poder a l'empresa.

La patronal es va aixecar de la taula en les converses per aprovar un nou AENC (el marc general per als convenis col·lectius). Esperen que l'any vinent hi hagi acord?

J.P.: L’any vinent no, no renunciem a aquest any, amb una desviació de la inflació com la que tenim.

C.R.: És que no s’haurien d’haver aixecat mai. És una irresponsabilitat, una altra cosa és esperar uns mesos a veure com ho reconduïm, però el que van fer abans l’estiu és una irresponsabilitat. Tothom amb una mica de sentit comú del món econòmic els hi està dient. Per tant, hauran de seure.

Quines inversions calen a Catalunya després del tancament de Nissan?

J.P.: El desplegament de les energies renovables en el nostre país és cabdal per desenvolupar qualsevol estratègia industrial de país. Per què no tenim una planta de bateries aquí? Perquè no tenim com alimentar-la, no ens enganyem, una planta de bateries necessita un nivell de suport energètic renovable, si no, perd el sentit. Catalunya és la primera comunitat autònoma en producció instal·lada del sector de l’automoció a Espanya. No podem perdre aquest criteri d’oportunitat perquè no despleguem bé l’estratègia energètica. Tenim un superordinador, els microxips de Catalunya no poden marxar de Catalunya. Hem de fer la política perquè es quedin. El tercer àmbit és tot allò vinculat a la nanotecnologia en la salut.

C.R.: El tancament de Nissan el que posa sobre la taula és que no teníem política industrial. Molts anys el que dèiem era que la millor política industrial era la que no existia, i després vam pensar que fent quatre powerpoints es feia política industrial. El que hem vist amb els tancaments de Nissan i d’altres és la sensació que la política, més que fer política industrial fa d’agent de la propietat immobiliària: compro una nau, la venc, la llogo, busco algú que hi vingui... No és això. Cal fer una aposta per l’educació universitària i la formació professional en els àmbits industrials per tenir persones ben preparades. Això no hi és, i també és política industrial.