La poca utilitat de la productivitat
Al seu llibre The rise and fall of American growth, Robert J. Gordon distingeix tres períodes diferents de creixement. Primer la revolució industrial -propulsada per la màquina de vapor-, seguida per la segona revolució industrial -basada en l’electricitat i el motor de combustió interna- i, finalment, la revolució tecnològica, que s’inicia el 1970. Les dues primeres revolucions van produir un notable increment de productivitat, i per tant de riquesa. No obstant això, segons Gordon, la tercera revolució ha tingut uns efectes molt més reduïts en productivitat i en PIB per càpita.
Aquesta constatació m’ha tornat a cridar l’atenció sobre com els economistes interpreten el concepte de productivitat, que queda reduït a una quantitat de diners per empleat, sense prestar atenció a les unitats produïdes. En contrapartida, quan els polítics parlen de productivitat, ho fan perquè els treballadors se senten al·ludits, en positiu o negatiu, segons el cas.
Fa uns anys em vaig adonar que l’avaluació de la productivitat canvia radicalment si es mesura per unitats produïdes en lloc de mesurar-la per la facturació per empleat. Si ho analitzem així, s’entén per què la productivitat no ha crescut significativament durant la revolució tecnològica.
Recentment he llegit el llibre El último vuelo, d’Edwin Winkels, que narra la història real d’un accident que va tenir lloc el desembre del 1958 en un vol de Vigo a Madrid. Em va sobtar que la tripulació del vol era de 5 persones: dos pilots, un tècnic, una encarregada de comunicació i una altra d’atendre els passatgers. Tot aquest desplegament per a un avió amb una capacitat de 33 passatgers: és a dir, 6,6 passatgers per tripulant. En el tràgic vol del 1958 només portava 15 passatgers.
Avui aquesta ruta es fa habitualment amb un A-320 amb capacitat per a 180 passatgers i 6 tripulants, és a dir, 30 passatgers per tripulant. La ràtio de passatgers per tripulant s’ha multiplicat per 4,5, que em sembla un increment de productivitat molt notori degut a les millores tecnològiques.
Però què passa si mirem la productivitat en sentit econòmic? Winkels m’ha facilitat la llista de rutes i tarifes d’Aviaco el 1951. Ajustat per la inflació, el preu d’un bitllet seria ara de 163 euros. Amb una tripulació de 5 i una capacitat de 33 passatgers, cada empleat generava 1.075 euros. Avui aquesta ruta en Vueling costa 30 euros en tarifa bàsica i 50 euros en òptima. Si apliquem una tarifa de 40 euros i comptem 180 passatgers i 6 tripulants, cada empleat genera 1.200 euros.
És evident que la facturació per empleat ha crescut molt poc, tot i l’enorme increment en unitats produïdes per empleat. Però cal tenir present que, per a un economista, la productivitat es una barreja entre el nombre d’unitats produïdes i el seu preu de venda. Així, aquesta ràtio no serveix per mesurar l’efectivitat dels treballadors.
La conclusió, per tant, és que el valor de les habituals ràtios de productivitat té molt poca utilitat en els debats polítics.
