Sergio C. Fanjul: "Els pobres són els expulsats de l'economia"

MADRID¿No volem veure la pobresa? És una de les preguntes que es fa l'escriptor i periodista Sergio C. Fanjul (Oviedo, 1980) al seu últim llibre, La España invisible (Arpa, 2023). Tot passejant per la ciutat de Madrid, Fanjul reflexiona sobre aquesta veritat incòmoda, la de la pobresa i l'extrema pobresa a Espanya, i s'endinsa en les seves causes estructurals.

Al llibre assenyala que l'economia s'ha oblidat dels pobres. Aquesta entrevista serà una rara avis a la secció.

Mai vaig pensar que aquest seria un llibre d'economia, sinó de sociologia. Però tot el món ho ha vist molt clar. Efectivament, la pobresa i la desigualtat són economia i la part més econòmica del llibre crec que és la de la precarietat, que implica que les empreses estan precaritzant. De fet, si ens posem marxistes tot és economia, no? És la base de les altres coses.

Estaríem descartant que parlar d'economia és parlar dels pobres.

Ells són els expulsats de l'economia. Des d'un punt de vista macroeconòmic, la pobresa i la desigualtat són coses que s'han de resoldre, però des del punt de vista de les persones els pobres no entren a la lògica de la compravenda. Els sensesostre, per exemple, creen els seus propis mercats, però és una mena d'il·lusió de participar en el mercat, perquè no tenen res a vendre ni a comprar. En aquest sentit, són el preu que s'ha de pagar perquè la resta de coses funcionin. Per sostenir un sistema com aquest hi ha d'haver molta injustícia i desigualtat i els últims de la cua crec que són concebuts com un mal menor que cal que hi sigui perquè la resta funcioni.

Perquè el sistema funcioni?

No tant perquè funcioni, sinó que funciona així. És una part, no una palanca.

¿Ho hem normalitzat?

Des que vaig començar el llibre veig pobresa i precarietat a tot arreu, és horrorós. Sent egoista, és molt millor viure com el conseller Enrique Osorio [conseller d'Educació de la Comunitat de Madrid], que no veu la pobresa. Quan van sortir les estadístiques de Càritas, Osorio va dir: "No sé d'on treuen aquests pobres. Jo no els veig". Bé, potser no són al barri de Salamanca, o sí, també, però si no els vols veure, no els veus. Gairebé tots els col·lectius que se senten oprimits tenen algú que els representa, però les persones sense llar no. Hi ha associacions que els cuiden, però que tampoc són gaire visibles, i les seves reivindicacions no són escoltades. No tenen veu i a ningú li importa.

En canvi, l'economia sí que entra en joc quan es tracta de limitar qui és o no és pobre: el patrimoni, els ingressos...

És cert que els requisits per ser considerat pobre o mereixedor d'una ajuda són criteris econòmics, i és un problema, perquè molts cops estan lligats a la vida laboral. Hi ha qui defensa que cal començar a deslligar-ho de la feina, perquè un dels grans problemes del futur és que no hi haurà tanta feina. Per això es defensa una renda bàsica. Després existeix unadificultat per accedir a aquestes ajudes per la burocràcia, internet... Moltes persones sense llar no saben o no poden demanar aquestes ajudes i entren en una roda de desànim de la qual no es pot sortir.

Vincula la pobresa amb sentir vergonya. ¿També hi ha culpa?

Crec que la vergonya opera individualment i socialment. La societat té vergonya d'aquestes coses i Espanya té vergonya d'aquest malestar, perquè el país portava una carrera d'optimisme des de la Transició: la Transició modèlica, la modernització de Felipe González, l"España va bien" d'Aznar, la Champions League de Zapatero, el miracle econòmic, i de cop arriba el 2008 i la cosa va malament i ningú vol veure-ho. Després, individualment opera la vergonya i la culpabilitat perquè hi ha molta pressió. Hi ha una obsessió amb l'èxit, sobretot entre els joves, i crec que si no l'aconsegueixes, doncs sents vergonya.

¿L'accentua parlar de l'ingrés mínim vital com "la pagueta"?

Sí, n'hi ha molts casos a la política. És aporofòbia.

Explica les històries de vida de les persones sense llar.

Em semblava molt important. S'ha legislat sobre els pobres, se'ls ha reclòs, s'ha parlat d'ells, però ¿on són? Em vaig dedicar a parlar amb ells en la mesura del possible i va ser problemàtic, per a mi, perquè els tinc molt respecte. Jo tenia por que es pensessin que els estava instrumentalitzant i que en volia treure profit. En canvi, ningú em va dir res, sinó que tots tenien ganes de parlar i explicar la seva història. Tothom es pensa que són o bojos o addictes, que també n'hi ha que ho són, però menys dels que ens pensem. Però és que estar al carrer, de per si, és el que provoca tenir un problema de salut mental o ser alcohòlic, perquè quan tens una vida tan insegura hi caus fàcilment.

Hi ha un element que travessa diverses d'aquestes històries: en algun moment han estat expulsats de casa seva.

Pocs cops s'associen els desnonaments o el problema de l'habitatge amb el sensellarisme. Potser pensem que la gent desnonada acaba a algun altre lloc, amb la família o en un alberg, i no veiem que molta gent se'n va al carrer i després okupa el pis d'un banc, i em sembla lògic. L'argument que utilitzen els perseguidors de l'okupació és que atempta contra la propietat privada, però la millor manera de defensar la propietat privada és fer que la gent tingui casa, que seria el més raonable i ètic. Es fan servir uns mètodes de lluita contra l'okupació que no només són violents, sinó inútils.

Al llibre també parla de treballadors pobres. Semblaria un oxímoron.

És brutal com la feina perd la seva funció social. Als treballadors els empresaris els continuen exigint tot, però no se'ls retribueix en la justa mesura, és a dir, no se'ls dona prou perquè tinguin una vida digna. El capitalisme es va fundar sobre això i semblava que estava erradicat, però no.

Qüestiona el concepte de feina "poc qualificada". ¿Ha fet mal la comparació de cobrar menys que una treballadora de supermercat?

L'altre dia estava en una revetlla i al meu costat hi havia un pare que explicava que la seva filla estudiava el doble grau de física i matemàtiques i votava a l'esquerra i que li va dir: "Si els continues votant [a l'esquerra], un escombriaire acabarà cobrant el mateix que tu". Em va sorprendre perquè al pare no li molesta que en un futur la seva filla cobri poc, sinó que el que li molesta és que un treballador de la neteja cobri més, com la seva filla, és a dir, que s'incrementi el salari mínim interprofessional. Em va semblar profundament classista i això ha portat a posar els del mig contra els de baix, i els de baix contra els de més avall.

Reflexiona sobre el rol de la meritocràcia.

La meritocràcia no es pot legislar, però sí canviar. És una qüestió ideològica i l'única cosa que podríem fer és deixar de fer discursos meritocràtics. Un pot acabar al carrer perfectament. Generalment, els més meritocràtics no són els que més han guanyat pels seus mèrits, sinó els que han heretat o tingut sort. Normalment presumeixen dels seus mèrits per contrarestar això. En aquest sentit, em fa molta gràcia la idea d'addicció al fracàs, qui diu que ha muntat quatre start-ups i ha fracassat. Els pobres no es poden permetre fracassar perquè no tenen un pla B i, si fan un negoci i fracassen, es queden a la ruïna. Si tens inversors, diners, doncs ho veus d'una altra manera. Cada cop que veig algú presumint de fracassar penso que té algun privilegi, que em sembla molt bé, però aleshores ens n'hem d'adonar, no?

Situa tot això a Madrid, on justament el govern autonòmic és un abanderat de discursos com aquest, el de la meritocràcia.

Madrid és un experiment neoliberal. A més, hi ha el PP més liberal i ultra. És una de les capitals més desiguals d'Europa i hi ha una segregació urbana brutal. ¿De què ens serveix ser molt rics si la riquesa està mal repartida?