Virginia Eubanks: "Ser pobre és una feina a temps complet"

BarcelonaJa duia anys d’investigació i diverses visites a testimonis d’arreu dels Estats Units quan una desgràcia personal va donar a Virginia Eubanks la confirmació final de la seva tesi. A la seva parella la van atracar i la pallissa va desfigurar-li la cara. Però després d’un procés quirúrgic llarg i una recuperació dolorosa es van trobar que l’assegurança mèdica els reclamava milers de dòlars pel tractament. Després de batallar van aconseguir que l'asseguradora digués que simplement s’havia tractat d’un error tècnic. Per a Eubanks, investigadora i professora associada de ciències polítiques a la Universitat d’Albany, aquesta excusa era només un altre símptoma de com en qualsevol moment un sistema governat per algoritmes pot deixar feta miques la vida d’una persona de classe obrera. El resultat és La automatización de la desigualdad, que publica en castellà l'editorial Capitán Swing.

Fins a quin punt aquesta experiència va influir en el que explica al llibre?

— Això va passar el mateix mes en què vaig començar a escriure el manuscrit. Més que una inspiració era el punt final d’una frase molt llarga. Va reafirmar algunes de les pors que tenia sobre el sistema, però la meva feina en aquest tema ve de molt enrere. Vaig començar a investigar sobre tecnologia i justícia social als 90. Probablement el moment clau va ser quan treballava en una comunitat per a dones amb rendes baixes a Troy, Nova York, per donar-los formació en tecnologia. Després d'un any, elles mateixes em van dir “Virginia, creiem que ets molt maca, però totes les preguntes que ens fas són estúpides i no tenen res a veure amb la nostra vida”. El seu problema no era tant que els faltés accés a la tecnologia, sinó que la tecnologia sempre els negava l'accés.

Quins exemples li van explicar?

— Descrivien interaccions amb eines digitals de l’administració pública per aconseguir un habitatge social, feines de remuneració baixa o visites amb Afers Socials. M'explicaven com havien entrat a les oficines per demanar ajudes que sabien que els pertocaven, mentre el treballador social s’havia d’amagar darrere l’ordinador per dir-los que no apareixien al sistema. No puc imaginar haver de passar pel procés que vaig patir jo amb múltiples fronts oberts o per a diverses persones d'una mateixa família. És heroic. Ser pobre és una feina a temps complet.

Què ha suposat que els sistemes d'ajudes socials estiguin cada cop més informatitzats?

— Acostumem a pensar que un ordinador és més objectiu i neutral que una persona a l'hora de prendre decisions. Però això menysté el fet que aquestes eines estan dissenyades per éssers humans en sistemes polítics concrets i amb objectius polítics concrets. Una de les creences als Estats Units és que aquestes eines incrementen l’eficiència, que ajuden a detectar casos de frau i d'abús en les peticions de subsidis. Però per això mateix construeixen murs i fan la porta més estreta. Estan dissenyades per negar a les persones més vulnerables ajudes que els pertoquen per llei.

Fa molt èmfasi en un prejudici que hi ha en la base d'alguns d'aquests sistemes informatitzats: si ets pobre, alguna cosa deus haver fet malament.

— És una idea que ens expliquem sobre la pobresa, que només afecta un percentatge petit de persones probablement amb alguna patologia i que deuen haver fet alguna cosa dolenta. Les dades ens diuen que això no és cert. El 51% dels nord-americans estaran per sota del llindar de la pobresa en algun moment de la seva vida adulta i gairebé el 64% rebrà ajudes socials d’algun tipus. Ens hauríem de preguntar per què estem gastant tant temps i energia en fer un diagnòstic moral per decidir si les persones mereixen o no ajuda. És tan fàcil com plantejar una línia de la qual ningú no hauria de baixar, com tenir accés a cobertura mèdica.

També hi ha un biaix racial i de gènere.

— Als Estats Units és més fàcil ser pobre si has nascut pobre, però també si ets una persona negra o estàs cuidant alguna altra persona, siguin els fills petits, els teus pares o un familiar amb una discapacitat o un problema de salut mental. Aquestes són les coses que ens fan pobres, les que fan que ens preocupem dels nostres. Però aquesta no és una bona manera de ser útil per al capitalisme, només de ser bona persona.

Al llibre proposa un codi ètic per a programadors com a possible solució, però recentment ha canviat una mica la seva opinió. Per què?

— És que és important, però una part molt petita de la solució. Crec que el canvi vindrà de les persones que estan directament afectades per aquesta situació i dels moviments socials. Als Estats Units finalment estem tenint un debat sobre quantes decisions polítiques hem subcontractat als ordinadors.