El PNB insisteix: "Pujol i Roca no van voler assumir el risc del concert econòmic"

MadridLes paraules de l'expresident Jordi Pujol en un acte organitzat per l'ARA, en el qual va afirmar que CDC sí que havia demanat el concert econòmic per a Catalunya durant la Transició, han rebut resposta de qui era conseller d'Economia i Hisenda en el primer govern autonòmic basc, Pedro Luis Uriarte, també conegut com a Plus. Uriarte ha publicat un tuit en què afirma que el govern d'Adolfo Suárez va oferir el concert als nacionalistes catalans i aquests el van refusar. Assegura, a més, que ell va ser testimoni directe de l'oferta.

Uriarte diu textualment: "En contra del que ha manifestat el senyor Pujol, durant l'estiu del 1980 se li va oferir en presència meva un concert a Catalunya, quan negociàvem el nostre, i el va rebutjar per un seguit de raons que ja he explicat en llibres que he publicat. Aquesta és la veritat". En efecte, Uriarte dedica un capítol del seu llibre El concierto económico vasco (una visión personal) a l'oferta que el llavors ministre d'Hisenda amb la UCD, Jaime García Añoveros, hauria fet al conseller d'Economia català Ramon Trias Fargas en la seva presència. La reunió hauria tingut lloc entre juny i setembre del 1980, abans de l'aprovació de la Lofca, la llei del finançament del règim comú.

La carta de Pujol el 2006

Al llibre d'Uriarte també s'inclou una carta que el mateix Jordi Pujol va enviar l'any 2006 a Pedro Miguel Etxenike, també exconseller basc. A la carta Pujol deia: "Pot dir-se que Catalunya no va demanar el concert, però sí que ho va fer el nacionalisme català". La raó d'aquesta afirmació de Pujol és que, com ha explicat l'expresident aquesta setmana, durant la negociació de l'Estatut de Sau Convergència i Esquerra van votar a favor del concert, però la resta de partits catalans ho van fer en contra.

La versió d'Uriarte també la manté l'exdiputat del PNB Emilio Olabarría, que en aquella època era assessor del grup parlamentari que capitanejava Xabier Arzallus, i aporta més detalls. "No era un concert idèntic al nostre, no era simètric, però sí un règim especial", explica a l'ARA. Però per què s'hi van negar des de CDC? Segons Olabarría, la discrepància venia d'abans: "Miquel Roca no ho considerava adequat perquè era una assumpció de risc unilateral. Quan tens el concert, si no recaptes l'Estat no et compensa, i en aquell moment la situació econòmica era calamitosa". I afegeix: "A Roca el tema foral li semblava una antigalla, una cosa d'un altre temps, en canvi per a nosaltres era cabdal".

Cal recordar que el concert basc i el conveni navarrès tenen el seu origen en els pactes posteriors al final de les guerres carlistes i és l'única estructura foral que va sobreviure a l'abolició dels furs el 1876. A partir d'aquell moment, les hisendes forals de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra van passar a pagar una quota a l'Estat, cosa que abans no feien. Després de la Guerra Civil, Franco va suspendre el concert per a Biscaia i Guipúscoa, considerades províncies rebels, però el va mantenir per a Àlaba i Navarra, dos territoris on la Hisenda espanyola mai ha recaptat directament cap impost.

En canvi, el biògraf de Trias Fargas, Jordi Amat, no s'acaba de creure la història de l'oferta. "Quina necessitat tenia el govern de la UCD d'oferir un concert quan aquí ningú el reclamava i ja s'havia aprovat l'Estatut?", argumenta. Segons Amat, Trias Fargas era l'únic que havia estudiat el tema del finançament des dels anys 60, però es va trobar bastant sol "perquè el concert no formava part de l'agenda del catalanisme; hi havia altres prioritats, com la llengua o l'autogovern". A més a més, segons Amat, ni Roca i Pujol li van fer costat.

Olabarría recorda que el PNB va posar com a condició per no votar en contra de la Constitució (finalment es van abstenir) el reconeixement dels drets històrics a la disposició addicional primera. La versió del PNB és avalada, amb matisos, per l'exprimer secretari del PSC Raimon Obiols, que va ser diputat a la legislatura constituent. "Antoni Castells tenia raó amb el que va dir. Pujol i Roca no volien responsabilitats significatives en recaptació perquè així podien culpar Madrid", afirma. Obiols no té constància de l'oferta d'Añoveros, tot i que la considera "probable", però recorda que no va tenir mai "la sensació al Congrés que Roca i Pujol estiguessin batallant per aquesta qüestió". Obiols sí que recorda que Roca tenia mala relació amb Arzallus, i considera que això tampoc hi va ajudar.

La postura socialista

Però què defensaven els socialistes en aquell moment? Olabarría afirma que el PSOE no volia ni tan sols que els bascos tinguessin el concert. I Obiols explica que el PSC no anava més enllà de la "corresponsabilitat fiscal" i que a Sau, en la comissió redactora de l'Estatut, el concert no es va arribar ni a plantejar. "Del concert a Catalunya no se'n va parlar durant la Transició. I no va tornar a ser d'actualitat fins al 2011-2012 amb Artur Mas", conclou.

L'exconseller d'ERC Josep Huguet corrobora que a la Transició, quan ell era al PSAN, només Trias Fargas i el llavors líder d'ERC Heribert Barrera defensaven el concert. Tant Huguet com Amat assenyalen un element cabdal per explicar per què l'esquerra majoritària del moment, PSC i PSUC, no estaven a favor del concert. "L'element migratori tenia molt de pes i hi havia la idea que calia ser solidari amb la resta d'Espanya", diu Amat. "Ells pensaven que Catalunya havia de ser exemplar i posar en marxa un sistema extrapolable a la resta", afegeix Huguet, que lamenta que això va acabar perjudicant Catalunya.

El catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques de la UPF Albert Carreras dona un marc històric per entendre millor el moment. "En aquell moment les prioritats eren la nacionalitat i la via accelerada d'accés a l'Estatut", explica. "Possiblement no trobarem un pecat original", exposa Carreras. "Però sí una posició inicial molt diferent de bascos i catalans; el PNB es va abstenir i a Catalunya hi havia un ampli consens en què s'havia aconseguit el que volíem". 

Huguet reivindica que ERC va recuperar la bandera del concert a principis dels 90, i que fins i tot va forçar una comissió d'estudi al Parlament sobre la qüestió que va servir de base per a la proposta de nou Estatut que es va enviar a Madrid i va ser retallada "amb el pacte Mas-Zapatero". El fet és que, més endavant Artur Mas recupera la bandera del concert amb el nom de pacte fiscal, una proposta que llavors sí que va ser públicament avalada per Jordi Pujol, que es va lamentar de no haver sigut més exigents durant la Transició. Precisament, el no de Rajoy al pacte fiscal el 2012 va ser un dels motors inicials del Procés.