El Pla Marshall: l’exemple de cooperació que era pur interès
El programa del 1948 té poc a veure amb la proposta de Brussel·les per fer front al covid-19
Barcelona“Aquest programa costarà milers de milions de dòlars al nostre país. Suposarà una càrrega per al contribuent nord-americà. Requerirà sacrificis avui per tal que demà puguem gaudir de seguretat i pau. Si el Congrés aprova aquest programa de recuperació europea, com recomano urgentment, els nord-americans farem del nostre període de pau un fet històric”. Amb aquestes paraules, el 1948 el secretari d’Estat dels EUA, George Marshall, va obrir la seva presentació del Programa Europeu de Recuperació (ERP, per les sigles en anglès) davant d’un reticent Congrés. El Pla Marshall, com es coneix el programa, va durar fins al 1952 i tenia com a objectiu reconstruir els països europeus del bloc occidental un cop guanyada la Segona Guerra Mundial.
En els últims mesos, les autoritats europees han parlat repetidament de la necessitat de fer un nou Pla Marshall per recuperar l’economia del sotrac del covid-19, i algunes veus han apuntat a la proposta presentada la setmana passada per la Comissió Europea -de 750.000 milions d’euros- com a un equivalent. Però comparar aquell moment amb l’actual resulta complicat.
“Era un programa d’una enorme complexitat, no té res a veure amb el que proposa la Comissió”, explica Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’història de la integració europea a la UPF i especialista en el Pla Marshall. El 1945 el Vell Continent havia quedat arrasat i, en el moment d’aprovar-se l’ERP tres anys més tard, l’Europa Occidental encara comptava amb milions de desplaçats, les infraestructures delmades i centenars de milers de soldats britànics, canadencs i nord-americans ocupant els països perdedors: Alemanya, Itàlia i Àustria. Així doncs, el Congrés dels EUA va aprovar un programa d’ajudes als governs democràtics europeus perquè refessin les seves economies.
El programa, explica Guirao, estava “farcit amb petits paquets”, tots amb “una enorme condicionalitat” sobre on s’havien de destinar. De fet, les ajudes no eren financeres -com ara es discuteix a la UE-, sinó que principalment eren aliments, vehicles, maquinària, gasolina i tot tipus de productes fabricats per l’aleshores totpoderosa indústria nord-americana. “No hi havia una transferència de diners”, afegeix.
De fet, “la part fonamental no és l’ajuda en si, és la part dels mecanismes de cooperació” entre els estats europeus, assegura Guirao. Segons l’historiador, el Pla Marshall va servir per “lligar la cooperació intraeuropea”. Concretament, els EUA van donar les ajudes als països que s’havien adherit a la recent fundada Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE), que alhora havia creat una unió europea de pagaments per facilitar el comerç. L’edat d’or europea, doncs, “no deriva dels diners” del Pla Marshall, sinó de les institucions que es van crear al seu voltant, diu Guirao.
No obstant això, hi va haver una excepció a l’Europa Occidental: Espanya. Washington va vetar l’accés del règim franquista a l’ERP pel seu suport a Hitler i Mussolini. Els EUA finalment van començar a obrir tímidament la mà a Espanya als anys 50, però sempre amb acords bilaterals inferiors als que havien rebut la resta d’economies europees. Ara bé, segons Guirao, per a Espanya el preu realment alt de no ser al Pla Marshall va ser justament no integrar-se plenament als nous mecanismes europeus de cooperació econòmica.
Beneficis per als EUA
Tot i els discursos de concòrdia i pau, el govern nord-americà mai va ocultar que el Pla Marshall era pur interès. “És lògic que els Estats Units facin tot el que puguin per ajudar en el retorn de la normal salut econòmica del món, sense la qual no hi pot haver estabilitat política ni una pau assegurada”, va dir el mateix Marshall el 1947 per justificar l’aprovació del programa. En definitiva, l’administració nord-americana donava subsidis milionaris als seus empobrits aliats europeus en forma de productes made in USA, de manera que les poblacions a les dues bandes de l’Atlàntic veien com creixia el seu nivell de vida després de sis anys de guerra. El fet que el programa tingués “un donant únic” (els EUA) és una altra de les grans diferències amb la proposta actual de Brussel·les, que té un pressupost amb aportacions de 27 estats.
Els aproximadament 125.000 milions de dòlars (en valor actual) que va representar l’ERP poden no semblar gran cosa per refer un continent desolat per la guerra, però van suposar entre un 4% i un 10% del PIB dels països receptors -xifres molt notables- i entre un 2% i un 4% del PIB nord-americà, indica Guirao. Ara bé, malgrat la seva gran reputació, en realitat el Pla Marshall només representa la meitat del que van aportar els EUA en la reconstrucció, ja que hi va destinar una quantitat similar en ajudes bilaterals amb cada país.
A aquestes quantitats cal afegir-hi l’impressionant esforç de guerra dels EUA entre el 1941 i el 1945, quan va desplegar milions de soldats a Europa i el Pacífic, alhora que enviava als seus aliats l’equivalent actual a 650.000 milions de dòlars en forma de material de guerra.