Piketty ataca la propietat privada

ParísSi només voleu llegir un dels llibres de Thomas Piketty, que sigui Capital et ideologie (Capital i ideologia). És l’hàbil recomanació que el mateix economista francès feia en una entrevista a l’emissora France Inter per posar la mel als llavis dels lectors abans que sortís el seu nou llibre a França aquest dijous passat. L’exitós El capital al segle XXI (La Magrana), la seva publicació precedent, va deixar el llistó molt alt, només tenint en compte el nombre d’exemplars venuts: més de dos milions i mig de llibres arreu del món. La publicació es va traduir a una quarantena de llengües, inclòs el català. Un èxit fulgurant per a un assaig d’economia sobre la distribució de la riquesa i l’evolució de les desigualtats. A primer cop d’ull, doncs, un tema que només podria interessar a una veta de mercat.

Ara, en una mena de prolongació del seu bestseller, “tot i que es pot llegir independentment”, Piketty aprofundeix en les desigualtats explorant la seva història universal (des dels Estats Units fins a la Xina, passant per l’Índia) i les teories econòmiques i polítiques que les han justificat al llarg dels segles. D’aquest estudi l’economista n’extreu almenys una conclusió precisa: “La desigualtat no és econòmica ni tecnològica: és ideològica i política”. L’autor vol demostrar que les desigualtats socials, lluny de ser naturals, les han construït les mateixes societats, inventant-se relats ideològics basats, en el cas de les societats contemporànies, per exemple, en la propietat, l’emprenedoria o bé la meritocràcia.

Capital et ideologie, que al novembre publicarà Edicions 62 en català i Deusto en castellà, atesta que les organitzacions socials no són eternes i que cal pensar-ne de noves amb l’objectiu d’acabar amb la riquesa concentrada a les mans d’uns quants. Traçant les diferents organitzacions de la societat, Piketty vol il·lustrar la multiplicitat de trajectòries possibles i que sempre hi ha alternatives. De fet, l’economista estima que ja és hora de canviar de sistema, deixant enrere el totpoderós capitalisme i el dret a la propietat privada, la sacralització de la qual no fa res més, diu l’autor, que justificar les desigualtats.

Més treballadors als consells

És per això que, després d’una llarga anàlisi -més de 1.000 pàgines de les 1.232 que té el llibre-, Piketty fa una llista de propostes, entre les quals hi ha la de substituir la propietat privada per la propietat social i temporal. L’objectiu és fer circular la propietat, és a dir, que tothom hi tingui accés. La propietat social de la qual parla l’economista francès fa referència a un augment de la implicació dels treballadors dins de les empreses per arribar a congestionar-les. Piketty proposa que els representants dels treballadors ocupin la meitat de les cadires en els consells d’administració i que es limiti el dret de vot dels accionistes més importants, per exemple a un 10% en les empreses grans.

D’altra banda, la propietat temporal evitaria que una persona acumulés centenars de milions d’euros. Segons Piketty, i sempre bastant-se en la seva anàlisi històrica, això no és útil per a la societat. L’economista proposa acabar amb els multimilionaris amb la creació d’un impost progressiu anual de la propietat, que variaria en funció del patrimoni: des d’un 0,1% per als més modestos (un patrimoni mínim de 100.000 euros) fins a un 90% per als patrimonis superiors a 2.000 milions d’euros.

Precisament aquest impost progressiu de la propietat finançaria una altra proposta de Piketty: la dotació d’un capital universal. L’economista suggereix que tothom rebi als 25 anys l’equivalent del 60% del patrimoni mitjà a França, és a dir, 120.000 euros. Una mena d’herència per a tothom, parafrasejant el matrimoni igualitari (conegut a França com el mariage pour tous ), que segons ell permetria organitzar la redistribució de la riquesa.

Juntament amb les desigualtats, l’altre gran repte que s’ha d’afrontar actualment és la qüestió climàtica. Piketty augura que els dos temes només es podran resoldre si van de bracet. És per això que també proposa la instauració d’un impost progressiu individual del carboni que es mesuraria mitjançant una targeta que permetria comptabilitzar el consum de cadascú. D’aquesta manera es tindria en compte el resultat d’un estudi que va fer Piketty mateix juntament amb Lucas Chancel, codirector del Laboratori de les Desigualtats Mundials, i en el qual s’observa que les poblacions més pobres emeten menys CO 2 que les poblacions més riques.

De liberal a socialista

Amb tot, aquestes propostes no són res més que un esbós del nou socialisme que Piketty preconitza. Professor a l’Escola d’Economia de París i director d’estudis a l’Escola d’Estudis Avançats en Ciències Socials, l’economista no amaga la seva proximitat amb el Partit Socialista: va ser conseller de Ségolène Royal el 2007 i ara fa dos anys va formar part de l’equip de campanya de Benoît Hamon. “Si miro com ha evolucionat la meva visió de la història i de l’economia des que tenia 18 anys, crec que les fonts històriques que he descobert i explotat són les que, sobretot, m’han portat a modificar sensiblement les meves concepcions inicials (més liberals i menys socialistes del que han acabat sent)”, reconeix al final del llibre.