Solbes: “Hauria d’haver sigut més valent”
L’exvicepresident admet falta de previsió de la crisi i lamenta no haver actuat abans amb les caixes
MadridQuan Pedro Solbes va acceptar la proposta de José Luis Rodríguez Zapatero per pilotar el rumb econòmic d’Espanya segurament no ensumava el risc del càrrec que estava a punt d’assumir: la crisi econòmica més gran en dècades. Una crisi que el govern del PSOE no va veure venir, ni tampoc va voler reconèixer amb totes les seves lletres ni en la campanya electoral del 2008 ni els mesos posteriors. “Hauria d’haver sigut més valent”, va confessar ahir l’exministre en la comissió d’investigació de la crisi financera del Congrés, on va reconèixer errors de detecció de l’escenari: “Ens vam equivocar totalment en les previsions macroeconòmiques. No vam ser capaços de detectar la forta recessió espanyola el 2009 i es pensava tornar a una situació de creixement el 2010. Esperàvem un aterratge suau de la bombolla, però no va ser així”.
La seva arribada a la Moncloa el 2004 va estar condicionada, segons va explicar, a l’herència d’una economia amb “riscos potencials” per un dèficit exterior elevat derivat de la baixa competitivitat i l’alt diferencial d’inflació, “en part causat pel preu del petroli”. Tot plegat, i amb la combinació del boom immobiliari –quan s’iniciaven 800.000 habitatges a l’any malgrat que només se’n necessitaven 450.000–, dibuixava un panorama de fragilitat per a l’economia espanyola. “¿Es podia preveure una caiguda econòmica durant la primera legislatura? És raonable”, va admetre Solbes, abonat a l’autocrítica sense gaires contemplacions. A més, va subratllar la confiança que la unió monetària europea ajudaria a relaxar l’endeutament.
Tot i els errors de diagnòstic, va assegurar haver fet advertències sobre la situació de l’habitatge, per bé que li va faltar atreviment a l’hora d’actuar, segons va reconèixer. “Les meves crítiques a les hipoteques a 40 anys queien en sac foradat malgrat els clars desajustos. Era més important millorar la competitivitat entre sectors. En definitiva, que no s’acabés la festa”, va lamentar. Al seu parer, tampoc es va abordar amb prou fermesa la crisi de les caixes d’estalvis, que va atribuir als “models de governança”. D’una banda, perquè “hi havia la convicció que el sistema financer seguia sent sòlid i que la crisi era de liquiditat”. De l’altra, va recordar que les caixes eren propietat de les comunitats autònomes. Per tot plegat, va apuntar, “modificar la legislació no era realista si no hi havia problemes de solvència”.
Més enllà de la qüestió immobiliària, el gran assumpte de la primera legislatura, Solbes va considerar que es va pecar d’optimisme en l’anàlisi de les dades macroeconòmiques. També va dir que s’hauria d’haver retallat el deute encara més (va arribar al 36% del PIB) per poder acumular superàvits més amplis. Però quan la crisi va començar, el 2% que Espanya tenia de superàvit el 2008 va passar a ser un 11% de dèficit l’any següent, va recordar.
Divergències amb Zapatero
Malgrat tot, la decisió del PSOE era treure ferro a la situació, fins al punt de debatre durant dos mesos i mig com s’havia de referir públicament al context econòmic. “No em semblava [adequat] anar a les eleccions amb la paraula 'crisi', que encara no era totalment evident”, va admetre, i va explicar que es va optar per la fórmula “desacceleració ràpida de l’economia”.
L’orientació de les polítiques econòmiques va causar diferències amb Zapatero. Mentre que el cap de l’executiu preferia seguir el corrent, l’exministre era partidari de reservar recursos “per si la crisi es complicava”. En aquest sentit, ahir va recelar del Plan E,del xec nadó i de la rebaixa de l’IRPF, que eren propostes electorals del PSOE el 2008. A més, va criticar que Zapatero confiés “excessivament” en els sindicats en matèria laboral i va considerar pertinent haver fet una reforma laboral i de les pensions per evitar “problemes posteriors”. “Tothom tenia molta necessitat i ganes de gastar”, va concloure.
LES FRASES D’UN DISCURS AUTOCRÍTIC
“Hauríem hagut de ser més valents en la governança de les caixes però no sé si hauria sigut possible en aquell moment polític. La meva responsabilitat és no haver-ho aconseguit”
“No em va semblar [adequat] anar a unes eleccions parlant de crisi quan no era totalment evident. Calia ser cuidadosos” “Soc responsable d’agafar un tren molt accelerat, que se’m va accelerar més i que vam començar a desaccelerar una mica al final. Però no hi vam arribar a temps”
“Ho sento com el que més. La gran tragèdia de la crisi és la distorsió social que ha causat en una gran massa de gent que tenia l’expectativa de tenir feina”
“No vam detectar la forta recessió el 2009 i pensàvem en una situació de creixement el 2010. Esperàvem un aterratge suau de la bombolla, però no va ser així”
“Em vaig adonar que teníem diferències importants en com vèiem la situació de crisi i aleshores vaig posar el càrrec a disposició del president”
