La gent d’ordre, Feijóo i el comiat de soltera de la Cassie

BarcelonaL’onada blava, l’eufòria conservadora, el gir de la història, tot es congria en aquest gallec madur, seriós, que puja a l’escenari. Alberto Núñez Feijóo, l’home del moment, irromp en el tercer i últim dia a la 38a reunió del Cercle d’Economia. La inesperada absència de Pedro Sánchez dona encara més aura al gran aspirant a arribar a la Moncloa el 23 de juliol.

I Feijóo, miracle, es transmutarà davant aquest auditori barceloní. Es presentarà com a “perifèric”, apuntarà que “Madrid no és Espanya”, afirmarà que a Galícia mai no parla castellà en públic, prefereix el gallec. Es guanyarà dues ovacions espontànies del seu selecte públic: una, quan critica els mals de l’impost de patrimoni. La segona, ah, quan renega del mite del català garrepa: “Els catalans són els més esplèndids perquè són els que més impostos paguen”. Tan sorollós és l’aplaudiment, que el líder conservador s’atreveix amb una broma: “Són bons patriotes, i jo els felicito per ser-ho”. El risc té premi i tothom riu.

Quan Feijóo marxa en un remolí de càmeres, afloren alguns dubtes. Com els d’una directiva portuguesa, sorpresa amb els elogis del president del PP al seu país: “Ja sé que no tenim dèficit, però tenim molts i molts problemes”. Antoni Cañete, president de Pimec, no amaga un cert disgust: “M’hauria agradat que respongués a la pregunta sobre Vox i a la del finançament autonòmic”. Un president d’una cotitzada espanyola abaixa la veu per llançar una pregunta: “¿Tu creus que de veritat ve un tsunami blau?” El cop més dur arriba d’un directiu bancari: “Tant de bo tinguéssim al PP un Pedro Sánchez”.

La jornada és una jornada de gent d’ordre. Avui sí, s’hi pot veure Marc Puig, president de Puig, que no havia estat a les jornades els dies precedents perquè era a Milà per feina. També compareix Luis Conde, un dels patriarques del gotha econòmic barceloní. S’atansa a un executiu i li dona la mà amb un interrogant a la mirada. “Ja ens coneixem, vas ser al meu casament!”, li diuen entre riures. Conde té temps de vaticinar que l’economia es dispararà a la segona meitat de l’any i de lamentar la incomoditat de les cadires de l’auditori.

Quan la consellera Natàlia Mas tanca la seva conferència, dues figures llisquen cap a un racó de l’auditori i xerren llargament i amb gesticulació abundant amb la platja de la Barceloneta com a testimoni. Són Josep Sánchez Llibre, de Foment, i Mònica Roca, de la Cambra. Es neguen a confessar de què parlen. A canvi, Roca parla del seu penjoll amb l’estelada. Diu que mai ningú en aquesta mena d’actes li fa retrets. Que va ser un regal de la seva germana pels volts del 2010: “Vaig dir-li que no me’l trauria fins que siguem independents. Li he hagut de canviar el cordill tres cops”.

Les jornades toquen a la fi. A l’icònic hotel W de Barcelona s’hi han vist escenes curioses, aquests dies. Dimarts, quan el president Aragonès entrava a l’hotel, una dona es desplomava al lavabo. Corredisses, agents de Mossos d’Esquadra, ambulància... Però res comparable al que van viure la Cassie i una dotzena d’amigues al Wet Deck, la terrassa amb piscina de l’exclusiu recinte. Hi celebraven el seu comiat de soltera. Han arribat de Cardiff i s’hi han passat tres dies. Són particularment sorolloses i desinhibides, biquinis roses, imponent consum etílic. Quan el cronista s’hi acosta, només algunes mantenen la facultat de la parla. Els queda un únic plany de la seva estada a Barcelona: les van fer fora de la terrassa quan Felip VI va fer acte de presència a l’espai contigu. Aquest dimecres han volat a la plujosa Cardiff; la setmana vinent, la Cassie es casa. És el triomf de la gent d’ordre.