El patriarca Uriach i com la Biodramina va derrotar el laxant

Barcelona“Els joves arribem a l’empresa i diem que el futur és el turisme, els articles del Pla al Destino deien això, però els pares deien que no, que laxant. I vam guanyar els de la Biodramina, vam tenir sort perquè les carreteres estaven fetes un desastre i es marejava tothom”, explica Joan Uriach Marsal. L’empresari, que té 88 anys, va protagonitzar el cicle Capitans d’Indústria que organitza el Cercle d’Economia.

Lúcid i divertit, l’home que va liderar la quarta generació de la farmacèutica conserva la memòria d’una empresa fundada el 1838. “L’altre dia era a Madrid i els vaig dir que l’any vinent fem 180 anys i no ho entenien, es pensaven que m’equivocava en l’u”, reia, davant un auditori entregat i que va ampliar el seu aforament habitual. Entre el públic s’hi comptaven un bon grapat d’Esteves, Ferrers i la pràctica totalitat de farmacèutiques catalanes.

En els orígens d’Uriach s’hi respira alguna cosa de l’Onofre Bouvila de La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza. L’Onofre d’aquesta nissaga va ser Joan Uriach Feliu, a qui la família va convidar a “guanyar-se la vida” i va enviar a Barcelona en temps difícils: “Corria per aquí i ens bombardejava l’Espartero”. Aquell Joan Uriach va acabar treballant en una adrogueria i la mort del primogènit del negoci li va donar l’oportunitat. La resta és història, una història feta d’anècdotes i veritables homenots.

Com el fundador, que va tenir 11 fills, dels quals només quatre van sobreviure. “Alguns van morir de cagarrines, de malalties ja superades”, deia Uriach Marsal. O Trinitat Uriach, encara avui recordat a Madrid pels seus acudits, responsable amb el seu do de gents que l’empresa aconseguís la representació d’un centenar de firmes europees. “Vam guanyar molts... uns quartos”, es corregeix, prudent.

L’empresari va recordar també l’era més daurada de l’empresa: “Va ser amb la Guerra Mundial, del 1914 al 1919. Barcelona devia ser una disbauxa, teníem quartos, venien contrabandistes, era molt interessant”. També va repassar els mals moments: “Hem passat guerres civils, guerres mundials i cada vegada hem perdut un llençol”. Recorda especialment l’“expropiació” de l’empresa per part de Josep Tarradellas l’any 1937.

Va tenir temps de defensar la investigació, amb un matís -“cal saber dominar-la, que no t’arrossegui”- i va admetre que a l’empresa s’hi havia aplicat la llei sàlica: “Les dones no les volien”. Va recomanar “no estirar més el braç que la màniga”, “no defallir” i “saber evolucionar”. I va fer una brevíssima i críptica lectura de la situació política. “He tornat a llegir paràgrafs de l’ España invertebrada d’Ortega y Gasset -sospira-. Ha, ha ha, ja no dic res més”.

Uriach Marsal va estar acompanyat del seu fill Joaquim, que va recordar que als tres anys ja treballava per a l’empresa com a model ocasional precisament de la Biodramina. Com ell admetia, però, el protagonista era el seu pare, que va tancar l’acte cridant a anar a menjar: “Anem al pica-pica, és el més important i també cura”.