Paschal Donahoe, el malson de Calviño per presidir l'Eurogrup
El ministre irlandès és l'únic que presenta candidatura de forma oficial i revalida el càrrec
Brussel·lesLa ministra d'Economia, Nadia Calviño, ha crescut professionalment a les institucions europees. El 2006 ja va entrar a treballar a la Comissió Europea, primer a la cartera de Competència i després en la de Mercat Interior. I sempre sota presidències conservadores. A més, va ser directora general de Pressupostos de la Unió Europea, que és el càrrec més elevat de l'escalafó del funcionariat de l'administració comunitària. A Brussel·les s'ha guanyat la fama de gran tecnòcrata: políticament neutral —socialista, però no gaire— i una bona defensora dels interessos del bloc europeu.
Amb aquest currículum semblava que res li podria impedir ser la presidenta de l'Eurogrup, que és la trobada mensual que celebren els titulars d'Economia de la zona euro per marcar polítiques monetàries. Tanmateix, el ministre de finances irlandès, Paschal Donohoe, el novembre del 2020 va obtenir contra tot pronòstic més vots que Calviño. Aquesta setmana, el titular irlandès ha estat reelegit i, directament, la ministra espanyola no ha presentat candidatura de forma oficial per falta de suports encara que a Brussel·les tothom l'apuntalava com una de les principals aspirants.
Fa dos anys, les tres grans economies europees —França, Itàlia i Alemanya— i altres països comunitaris del sud d'Europa, com Grècia, es van posicionar clarament a favor de Calviño. L'excancellera alemanya, Angela Merkel, la va defensar més d'una vegada i el seu homòleg francès, Bruno Le Maire, va assenyalar que seria una presidenta "excel·lent". Tot i això, altres estats membres més petits i nòrdics, com els Països Baixos, Luxemburg o la mateixa Irlanda, es van rebel·lar i van acabar sumant més vots. Enguany, cap estat ha mostrat la seva posició de manera oberta i Calviño ha volgut evitar una altra derrota pública. Donahoe no ha tingut cap oponent i ha revalidat el càrrec sense problemes, com si es tractés d'un pur tràmit.
Com el 2020, el cop per a Espanya ha sigut dur. Quan el president de l'executiu espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar que seria la nova titular de finances, diferents líders polítics estatals i de l'establishment van celebrar el seu nomenament i tenien l'esperança que aconseguís fer d'Espanya un país més influent a la Unió Europea. "És una garantia que Espanya continuarà augmentant el seu pes a les institucions europees", va escriure per Twitter, per exemple, la presidenta del Banco Santander, Ana Botín.
Irlanda, amb doble representació a l'Eurogrup
A més, la renovació de Donahoe al capdavant de l'Eurogrup és problemàtica perquè deixarà de ser ministre de Finances d'Irlanda i està previst que passi a liderar la cartera de Despesa Pública i Reformes. És a dir, el govern irlandès tindrà doble representació a l'Eurogrup, ja que el nou titular d'economia també passarà a formar-ne part quan sigui nomenat. Malgrat que aquesta situació no és del tot regular, les trobades dels ministres d'Economia de la zona euro són de caràcter informal i tenen una normativa prou flexible per fer els ulls grossos amb aquestes excepcions.
De fet, no és la primera vegada que passa. El primer president de l'Eurogrup, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, va representar el seu país vuit anys, entre 2005 i 2013, tot i que va passar de ser ministre d'Economia a Hisenda durant aquest període. El seu successor, l'holandès Jeroan Dijsselbloem, també va ocupar la presidència com a ministre d'Hisenda, i fins i tot quan ja no formava part de l'executiu dels Països Baixos i ni tan sols governava el seu partit.
L'Eurogrup va jugar un paper determinant durant la crisi de l'euro, però durant la gestió de la pandèmia del coronavirus o de la crisi energètica derivada de la guerra d'Ucraïna, el poder s'ha desplaçat més cap a l'Ecofin, les reunions entre tots els ministres d'Economia de la Unió Europea i no només els de la moneda única. En tot cas, continua sent un càrrec de prestigi que anhelen tots els titulars de finances i encara es considera una de les màximes responsabilitats dins de la Unió Europea. I per a Calviño seguirà sent una fita inassolida.