¿La pandèmia s’ha gestionat correctament?
Catedràtic D’economia A La UpfSabíem que Espanya era el país d’Europa més afectat pel covid-19, però esperàvem que l’economia pogués recuperar-se ràpidament. Una expectativa frustrada: el Fons Monetari Internacional ha retallat la seva estimació de creixement d’Espanya al 5,9% per al 2021, quan l’estimació anterior se situava en el 7,2%. De moment, el govern encara manté la seva previsió d’un creixement del 9,8%, i el Banc d’Espanya considera tres escenaris que depenen de l’evolució dels contagis i la disponibilitat de les vacunes, amb un creixement que se situaria en el 8,6%, el 6,8% o el 4,2%. L’FMI estima també que la caiguda del PIB el 2020 va ser de l’11,1%, pitjor que a Itàlia (-9,2%), que ha patit unes condicions similars.
La meva primera reacció és pensar en els aspectes estructurals, en particular el pes elevat dels sectors més afectats (hostaleria, restauració, transport i oci): representen al voltant del 9% de l’economia a la zona euro, però el seu pes és més gran a Espanya (13%). Altres característiques de l’economia espanyola són rellevants per entendre l’impacte més important del covid-19: l’envelliment poblacional, una estructura productiva en la qual les pimes concentren la major part de l’activitat, cosa que disminueix la productivitat i redueix el creixement potencial de l’economia. A això s’hi afegeixen aspectes heretats del passat i que, desgraciadament, no semblen prioritaris, com el reduït percentatge d’inversió en recerca i desenvolupament o que Espanya ocupi l’última posició entre els membres de l’OCDE en raonament matemàtic i la penúltima en comprensió lectora. En tot cas, aquests aspectes no podien ser modificats a curt termini.
No obstant això, quin balanç fem de la gestió de la pandèmia? En el seu llibre The competitive advantage of nations, Michael Porter identifica quatre factors relacionats amb la competitivitat de les empreses i reconeix també que la informació, els incentius i la infraestructura són claus. Aquesta sembla una bona clau per a l’anàlisi de la gestió realitzada.
Pel que fa a la informació, recordo amb indignació la desinformació sobre mascaretes a finals de febrer: “No cal adoptar mecanismes de protecció innecessaris com les mascaretes”, deia Fernando Simón, el nostre expert en epidemiologia. Era curiós, perquè en els països més afectats per anteriors pandèmies, sobretot la Xina, Corea i el Japó, l’ús de les mascaretes es va generalitzar des de les primeres setmanes de l’any. Per què no imitar els que tenen més experiència? En altres països, tot un seguit de petites empreses es van dedicar a la confecció de mascaretes des de l’inici de la pandèmia. Recordo també la meva sorpresa al veure les rodes de premsa sobre el covid-19 presidides pel ministre de Sanitat (llicenciat en filosofia) acompanyat per dos comandaments militars. Per què?
Pel que fa a la infraestructura, els serveis sanitaris al nostre país són molt satisfactoris -almenys per als que hem viscut al Regne Unit i als Estats Units- i llegeixo amb entusiasme que, d’acord amb les estadístiques del Banc Mundial, l’accés individual a internet és del 91%, millor que el d’Alemanya (88%). Això facilita el rastreig dels contagis, com es fa a Corea de Sud o al Regne Unit -amb mesures contradictòries i fracassos-, cosa que pot implicar una limitació del dret a la intimitat. Més preocupants són els incentius. L’objectiu del forner no és alimentar la població, sinó la rendibilitat del seu negoci. L’objectiu d’un partit polític és ampliar el seu nombre d’escons al Parlament.
Les acusacions entre partits polítics en plena pandèmia serien sorprenents si no hi estiguéssim ja acostumats (o vacunats). Des del principi, el PP va acusar el govern de Pedro Sánchez d’inacció. Com a exjugador d’escacs, el veig com un parany (segurament involuntari) en què va caure el govern. En altres països les mesures i el grau de confinament s’han pres d’acord amb les recomanacions d’un comitè d’experts, i el portaveu té tot el protagonisme a les rodes de premsa.
La gestió, per als experts
Sembla coherent deixar la gestió de la pandèmia als experts, ja que el seu incentiu és mantenir una reputació irreprotxable en la seva àrea d’especialització. Parafrasejant Georges Clemenceau, podríem dir que “la pandèmia és un assumpte massa seriós per deixar-la en mans dels polítics”. Algunes decisions només s’expliquen tenint en compte interessos electorals. Així, per posar un exemple d’actualitat, la substitució del ministre de Sanitat contradiu clarament el consell d’Abraham Lincoln de no canviar de muntura a meitat de riu.
Tampoc s’entén la timidesa de les mesures fiscals. Espanya, amb l’impacte econòmic més important d’Europa, és un dels països més parcs en el suport a les empreses. Les mesures fiscals del govern han sigut la meitat de les d’Alemanya. Només ha ofert ajornaments en el pagament d’impostos molt limitats en comparació amb Itàlia, Alemanya o, fins i tot, Portugal. Pel que fa a altres mesures, com línies de crèdit o assistència a liquiditat, de nou Espanya queda al final. La preocupació per l’equilibri fiscal és legítima, però sobreposar-la a la preocupació per la pandèmia i els seus efectes és sorprenent en un país en què la solidesa financera de les pimes constitueix un element de vulnerabilitat essencial.
Tot això és preocupant perquè, tot i que progressivament la pandèmia pugui estabilitzar-se o desaparèixer, el nostre món ha canviat de manera irreversible. Els experts calculen que la digitalització de l’economia ha avançat uns cinc anys des de l’inici de la crisi actual. ¿Estem preparats per a aquest repte?