La pandèmia estronca l’inici de les carreres laborals dels joves

BarcelonaL’atur juvenil és, segons molts experts, un problema totalment enquistat en l’economia espanyola, ja de per si vulnerable des del flanc laboral. Les xifres són sagnants des de fa anys, i ara cada nova estadística confirma el dur cop que la pandèmia del covid-19 ha clavat a la inserció laboral dels joves menors de 25 anys.

Dijous l’Eurostat situava Espanya com el país líder d’Europa en taxa d’atur juvenil, amb un devastador 40,8%. Dos dies abans, es feia pública l’última onada de l’Enquesta de Població Activa (EPA), que, únicament en la franja dels 20 als 24 anys, un grup d’edat que sovint encara està estudiant o no ha trobat la primera feina tot i haver acabat la formació, recollia 24.200 aturats més que en el mateix període del 2019. Si mirem les dades d’evolució trimestral, els joves de 20 a 24 anys són els que registren un augment percentual més gran d’aturats: un 8,7% més que en l’anterior onada.

Aquesta EPA ha sigut atípica en el sentit que la dada rellevant era la caiguda del nombre d’ocupats, no pas l’augment del recompte d’aturats. La raó: la saturació del SEPE i la impossibilitat d’inscriure’s com a demandant d’ocupació. La primera estadística, doncs, va ser la que va ocupar titulars amb la dràstica pèrdua d’un milió i escaig d’ocupats respecte al trimestre anterior, sense comptar els ERTO. D’aquests, 170.000 nous desocupats tenien entre 20 i 24 anys. Només per comparar, la xifra és superior als 157.700 ocupats que perdia la franja dels 30 als 34 anys, una edat en què ja se sol estar més instal·lat en la dinàmica laboral i, per tant, el nombre d’ocupats és molt més gran, concretament el triple. Per demostrar-ho més visualment: dels 857.000 ocupats d’entre 20 i 24 anys que hi havia al març, un de cada cinc ha perdut la feina. I dels 2.055.000 d’entre 30 i 34 anys, només un de cada 13.

La franja dels 16 als 19 anys és la menys representativa de tota l’EPA, perquè fa referència a un sector de la població que majoritàriament encara no treballa. Però en aquesta enquesta s’hi recullen 39.500 ocupats menys que en l’anterior. Cal recordar que l’EPA és trimestral i, com l’Eurostat, considera aturats únicament els enquestats que es declaren sense feina, amb disponibilitat per treballar i buscant ocupació activament.

Males perspectives

“Les carreres professionals dels joves es veuran afectades. Carregaran amb una marca inesborrable”. Així de pessimista es mostra el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo. Es refereix a estudis que asseguren que les persones que s’incorporen al mercat laboral en moments de recessió tenen una carrera menys prometedora que la resta. Passen, explica Montalvo, temporades més llargues a l’atur i els seus salaris seran més baixos. El catedràtic fa referència específicament al sector de la població nascut, a grans trets, entre 1985 i 1992. Es tracta d’un grup que sovint s’ha qualificat com el més format de la història però que haurà rebut els impactes de la Gran Recessió del 2008 quan acabava la universitat i ara, encarant la trentena, la segona sotragada en forma de pandèmia de coronavirus.

Bussejar entre històries de joves que han perdut la feina durant la pandèmia és repassar contractes temporals i sous precaris, feinetes de subsistència per complementar els estudis... I tot amanit amb el neguit de qui tira de romanticisme i s’entesta en treballar del que ha estudiat, per molt que no s’hi guanyi la vida, o opta per nous camins en la seva vida professional, que tot just arrenca. Aquí en teniu una tria.

“Els joves necessitem les feinetes per tenir ingressos”

El Pol reuneix moltes de les característiques que fan de l’ocupació juvenil una experiència precària. Aquest jove de 19 anys de Granollers estudia un doble grau en dret i ciències polítiques a la Universitat Autònoma i, per fer una mica de guardiola, arbitrava partits de futbol els caps de setmana. La pandèmia el va deixar sense aquesta font d’ingressos i va tallar d’arrel la que havia de ser, segons tenia planificat, la seva última temporada amb el xiulet. A banda, no ha pogut demanar l’atur, perquè els àrbitres no cotitzen a la Seguretat Social (la futura llei de l’esport ha de pal·liar, en part, aquesta situació).

Durant la primavera el Pol va buscar feines, però només va trobar-ne de venedor de petards en la campanya de Sant Joan. Va treballar els deu dies previs a la revetlla, quatre dels quals amb jornades extenuants de fins a 14 hores sense parar.

Però fa dues setmanes semblava que l’estiu se li arreglava des del punt de vista laboral: va trobar feina de cambrer en una fonda del Solsonès, on, segons explica, cobrava en negre. Però la pandèmia li ha tornat a aixafar la guitarra, aquesta vegada de manera més directa: fa uns dies va donar positiu per covid-19 i ha tornat a casa seva a confinar-se dues setmanes. Afortunadament els símptomes van ser lleus i li van remetre al cap de poc temps. De nou, cap opció de cobrar la baixa o l’atur. El Pol transmet una sensació amarga: si la feina a la fonda havia de ser una cosa temporal, a sobre se l’està perdent per culpa d’haver contret la malaltia.

“Els joves necessitem aquestes feinetes per tenir ingressos”, diu. Encara que sigui per poder-se permetre una mica d’oci i per començar a explorar, de retruc, el temut món de les responsabilitats adultes.

“Un dia abans que ens diguessin si ens renovaven el contracte ens van fer fora"

La Júlia (nom fals) té 23 anys i treballava d’educadora en un museu d’àmbit científic, prop de Barcelona, des del setembre del 2019. Era la seva primera feina amb una certa continuïtat i d’un àmbit mínimament relacionat amb la carrera que va estudiar. Abans havia fet feines més puntuals, com a molt d’un mes, també en l’àmbit de la divulgació ambiental, per a la mateixa empresa que li donava feina al museu, dedicada a la sostenibilitat i la comunicació científica. Per exemple, recorria mercats explicant els perills dels plàstics d’un sol ús. Al museu feia visites guiades i tallers per als visitants, molt sovint grups escolars. Era una feina qualificada, que exigia una titulació universitària.

Tenia un contracte temporal que s’esgotava el 30 de juny, però amb l’aprovació de l’estat d’alarma i el confinament al mes de març el museu va tancar i van enviar tota la plantilla a casa afectada per un ERTO.

La decepció va arribar quan, un dia abans que se li acabés el contracte, l’empresa li va notificar que ni a ella ni als altres 13 educadors del museu els renovarien el contracte. L’equipament, segons els van dir, havia decidit tancar durant dos anys, llastat per l’aturada de l’activitat durant el confinament.

La primera reacció va ser pensar que li anirien sortint altres feines per a la mateixa empresa, com la que ja havia fet als mercats, però els van dir que “la resta de projectes també estan en una situació complicada”, relata.

De moment s’ha pres “amb calma” la situació. Viu a casa dels seus pares, cosa que fa que no tingui “tanta pressió” com altres companys més grans, i sap que l’estiu és una època difícil per buscar feines relacionades amb la ciència.

“Se’m van acabar les pràctiques remunerades i no em tornaran a trucar”

L’Alba exemplifica una altra de les característiques de les feines precàries dels més joves. Té 21 anys acabats de fer i, des del febrer, estava fent les pràctiques del seu cicle formatiu d’educació infantil en una escola bressol de Sant Cugat. Afortunadament, les pràctiques eren remunerades i tot anava de cara: la directora li va dir que li agradaria comptar amb ella de cara al curs vinent. Però, com en la resta de casos, la pandèmia li va trastocar els plans. L’activitat de l’escola bressol es va aturar, i les pràctiques, que havien d’acabar al mes de juny, es van interrompre sobtadament. Només havia fet un mes dels quatre que calia complir segons el pla d’estudis. Això no va ser un impediment perquè al centre l’avaluessin (i molt bé, amb un 9) i li convalidessin els crèdits, fet que la va deixar estupefacta, perquè la seva formació, diu, ha quedat incompleta i no té opció de recuperar el temps perdut. “No he tingut temps ni de veure si m’agrada la feina”, exposa.

A banda, des del punt de vista laboral, les perspectives se li han enfosquit. Tot i les bones sensacions que li transmetia la directora de l’escola bressol, ara l’Alba està pràcticament convençuda que no podrà treballar en aquest centre, perquè és privat i no ha cobrat les quotes a les famílies els mesos que ha estat tancat. Aquest forat econòmic ha causat una retallada de personal, i l’Alba té coll avall que, si s’ha de repescar algú, serà alguna de les educadores amb més experiència. Per tot plegat ara fins i tot s’està plantejant seguir estudiant. Concretament, la carrera de psicologia. Està pendent de si obté una de les places reservades als estudiants que venen dels cicles formatius. “No em fio que al setembre em vulguin trucar”, lamenta.