Els Països Baixos, el paradís de les multinacionals italianes

RomaMediaset, el conglomerat audiovisual de l'ex primer ministre Silvio Berlusconi, va ser només una de les últimes grans empreses italianes que va traslladar la seva seu legal als Països Baixos, el mateix moviment que aquesta setmana ha anunciat la constructora espanyola Ferrovial i que ha propiciat una forta polèmica. Mediaset va fer-ho a finals del 2019 amb la creació d'una nova empresa matriu a Holanda denominada MFE-Media for Europe. Tanmateix, malgrat el canvi de localització, va mantenir la seva cotització a les borses de Madrid i Milà. La decisió no va sorprendre a Itàlia, on hi ha una llarga tradició de companyies pàtries que en l'última dècada s'han instal·lat al país de les tulipes.

"Si tens un hòlding i busques un lloc per instal·lar-lo, aquell és el lloc indicat", sosté el periodista econòmic Roberto Galullo a Il Sole 24 Ore. "Amsterdam és ara un escenari amb un atractiu aterridor; no són només les autoritats fiscals, pràcticament inexistents per a les societats hòlding, les que atreuen el capital. També existeix la flexibilitat del govern corporatiu", afegeix. La llei holandesa, de fet, permet que l'accionista majoritari relatiu tingui la majoria absoluta al consell d'administració.

Fiat, pionera

Campari, Cementir, el fabricant d'ulleres Luxottica, Illy o el Grup Ferrero, l'imperi de la xocolata propietari de Nutella, presidit per l'home més ric d'Itàlia, Giovanni Ferrero, són només alguns exemples d'històriques representants del made in Italy (fet a Itàlia) que van fer les maletes per traslladar-se a Holanda, Bèlgica o Luxemburg a la recerca de condicions fiscals més bones. I una de les pioneres va ser ni més ni menys que Fiat, l'imperi automobilístic creat per Gianni Agnelli i símbol del renaixement econòmic italià del segle XX.

"La fi d'una època", va titular en primera pàgina Il Giornale, diari de la família Berlusconi. "Fuga fiscal de Fiat, mentre la política calla", denunciava al seu temps Il Fatto Quotidiano. "El nostre veritable problema no és que Fiat vulgui traslladar-se a l'estranger, sinó que moltes altres companyies la seguiran i, sobretot, que molt poques voldran fer-ho a l'inrevés", analitzava Il Sole 24 Ore, diari de la patronal italiana.

Sergio Marchione, un dels homes més influents de la indústria del motor fins a la seva desaparició el 2018, va ser l'encarregat de completar la fusió amb Chrysler –la companyia va passar a dir-se Fiat Chrysler Automobiles (FCA)– i traslladar el domicili social a Holanda i el fiscal al Regne Unit. Aquesta operació va suposar una autèntica commoció per a l'autoestima dels italians, però no va causar una gran tempesta política, malgrat que durant anys la família Agnelli es va beneficiar de grans injeccions de diner públic per tirar endavant.

Silenci oficial

"La qüestió del domicili fiscal de Fiat és secundària. Compten els treballadors, els vehicles venuts i la competitivitat, i és aquí on mirem amb confiança perquè representa una gran indústria, una marca italiana global", va declarar aleshores el primer ministre, Enrico Letta, del Partit Demòcrata (PD). Un discurs molt allunyat de les crítiques dels sindicats, que van denunciar els plans de deslocalització de la companyia que la realitat no va trigar a confirmar, o de les dures crítiques que el govern espanyol ha dedicat ara a Rafael del Pino i la seva companyia.

L'únic que va posar el crit al cel en aquell moment va ser un nou partit polític que havia entrat per primer cop al Parlament italià un any abans, el Moviment 5 Estrelles, que en aquell moment estava liderat pel conegut còmic Beppe Grillo. "Què hi guanya el nostre país? Zero euros a canvi de tants diners públics; hem finançat el desmantellament d'una indústria, la pèrdua de llocs de treball i de drets. Però a Fiat, o més ben dit a FCA, només li interessen els guanys".

El 2020, enmig de la polèmica pels ajuts d'estat concedits a les grans empreses en dificultats per la pandèmia –incloent-hi FCA–, el president de l'autoritat de la competència italiana, Roberto Rustichelli, va denunciar que la competència fiscal d'alguns països dins la UE costa a les arques italianes entre 5.000 i 8.000 milions de dòlars a l'any. És la recaptació perduda per beneficis que no pot gravar Itàlia perquè els guanys tributen a Luxemburg (11.000 milions), Irlanda (6.000 milions), els Països Baixos (3.500 milions) i Bèlgica (2.000 milions). "Es tracta d'un fenomen que adquireix un altre aspecte problemàtic en el cas de països que combinen aquestes pràctiques fiscals deslleials amb la pretensió d'imposar un rigor pressupostari estricte als països dels quals drenen recursos", afegia.