Pagar per deixar els diners al banc, més a prop

Imagineu un món on Hisenda penalitza aquells que paguen puntualment els impostos; o on les grans cadenes de supermercats paguen als seus proveïdors abans de vendre els productes, i no mesos després; i en el qual és més barat pagar el gimnàs mes a mes que no pas tenir una quota de prepagament anual. Sona imaginatiu, o fins i tot absurd. Però aquestes possibilitats es van fer una mica més factibles quan el Japó va retallar el tipus d’interès a la banca fins a situar-lo en el -0,1%.

Com ja han fet els bancs centrals de Dinamarca, l’eurozona, Suècia i Suïssa, el Banc del Japó començarà a cobrar als bancs que hi dipositin diners. Prop d’una quarta part del PIB mundial ja prové de països que tenen tipus negatius. Tot i que desafia les convencions, aquesta mesura ha demostrat ser una nova opció útil en la caixa d’eines dels bancs centrals. El tipus més baix fixat pel banc central actua com a sòl per als tipus d’interès i, en general, per als tipus als quals es dóna crèdit. De fet, a Europa el cost de demanar diners ha caigut, fet que ha ajudat a lluitar contra la deflació i ha permès que l’euro baixés.

No fa tant de temps es creia de manera generalitzada que, si els tipus baixaven del 0%, els bancs i els seus clients simplement es passarien als diners en metàl·lic, que no generen cap interès però tampoc cap cost. Però els dipòsits s’han mantingut estables a Europa, on ja fa més d’un any que els tipus són negatius. Per als bancs comercials, un petit recàrrec en els dipòsits ha demostrat ser tolerable en comparació amb els costos d’emmagatzemar de manera segura muntanyes de cash, però no prou onerós per mirar de transmetre-ho als dipositants individuals.

Això ha comportat una inevitable reducció dels beneficis dels bancs, particularment a l’eurozona, on el tipus negatiu del -0,3% s’aplica a pràcticament totes les reserves dels bancs comercials. (A Suïssa, Dinamarca i el Japó els bancs centrals han protegit les entitats limitant els tipus negatius únicament a les noves reserves). Si els tipus d’interès continuen baixant, els marges de benefici s’encongiran encara més, fins i tot als països que no tenen tipus negatius. I si els bancs no són rendibles, seran menys capaços de construir les reserves de capital que els permeten operar de manera segura.

Això posaria pressió als bancs perquè comencin a cobrar als seus propis clients pels dipòsits. Una pressió que s’està començant a notar. Alguns bancs europeus han començat a passar part del cost dels tipus negatius als seus grans clients corporatius. La seva única alternativa a l’acumulació de grans quantitats de diners en metàl·lic és la compra de bons del govern, però els tipus d’aquests bons també estan en negatiu. Els següents afectats seran els dipositants rics. El cap del banc suís Julius Baer va dir la setmana passada que si els tipus negatius baixen encara més, podria haver de cobrar als seus dipositants.

Els clients minoristes són més reticents a permetre que els cobrin perquè les petites quantitats de metàl·lic es poden acumular fàcilment en un matalàs o a casa de manera segura. Els estalviadors potser podrien suportar un petit recàrrec a canvi de dipositar els seus diners però, a mesura que els tipus baixin, trobaran la manera d’evitar que els cobrin. Passar-se al cash és la solució òbvia, i per això alguns han demanat que s’eliminin els diners en metàl·lic, però no és l’única via. Els petits estalviadors podrien usar qualsevol tipus de prepagament (xecs regal, subscripcions a llarg termini, targetes de transport o targetes SIM de mòbil) per evitar pagar pel fet de tenir diners al banc.

Només seria el principi. Si els tipus fossin prou negatius, i durant prou temps, apareixerien empreses financeres especialitzades que crearien grans caixes fortes per guardar els diners dels grans dipositants i evitar així el pagament de comissions. Les empreses farien els pagaments ràpidament, però rebrien els diners lentament. Les agències tributàries recomanarien als ciutadans que no paguessin ràpidament els impostos: un cantó suís acaba d’eliminar els descomptes per a aquells que paguen ràpidament i ha demanat que els ciutadans paguin tan tard com puguin. Lluny d’estar incentivats a prestar més, els bancs patirien per la retirada de dipòsits i serien reticents a donar crèdit.