Oriol Amat : "Fins al 30% de les empreses fan maquillatge comptable"

BarcelonaOriol Amat va ser conseller de la CNMV en el convuls període 2011-2015. Actualment és diputat al Parlament per Junts pel Sí i publica Empreses que menteixen, un llibre que va començar fa dues dècades. Segons diu, “entre un 25% i un 30% de les empreses fan maquillatge comptable”, i una de cada deu, directament frau. Amat, “optimista compulsiu”, creu que s’hi pot posar fre.

Vostè situa el Crac del 29 com a moment clau per a l’engany empresarial.

Les companyies començaven a anar malament i volien amagar la situació. El 1929 era molt fàcil perquè les empreses no estaven obligades a divulgar els seus comptes. Ara cal lliurar els comptes al Registre Mercantil, a partir de cert volum cal auditar, les auditories són públiques... Tot ve del que va passar el 1929.

I encara veiem enganys sonats.

El frau sempre existirà. És com preguntar-se com hi pot haver robatoris de bancs amb totes les prevencions que hi ha. Una de les vies més efectives contra el frau és que hi hagi canals de denúncia anònims, els whistleblowers. I moltes empreses no ho tenen, això.

Vostè ha estat a la CNMV. Potser és naïf, però sorprèn que les empreses cotitzades enganyin.

Tenen molts més controls. Tenen auditoria, que no és infal·lible però redueix la possibilitat que hi hagi frau. També tenen informes anuals de govern corporatiu, on hi ha molta informació. I són empreses més grans, i si hi ha problemes és més probable que es puguin corregir, que la persona que ha perdut uns diners pugui ser rescabalada. Però l’engany i el frau no desapareixeran, perquè són consubstancials a la condició humana.

Què en pensa de la sortida a borsa de Bankia?

És un tema que és als tribunals i, per tant, no opino.

De vegades en els casos més escandalosos no hi ha engany de cap mena, com és el cas del Castor.

Jo defenso l’economia de mercat. I, per tant, quan hi ha beneficis bona part han de ser per als que han portat a terme la iniciativa, perquè s’han arriscat, han pagat els impostos, i si hi ha pèrdues, doncs els que han corregut el risc n’han d’assumir una bona part. Creure en l’economia de mercat només quan guanyes no és correcte. Però de vegades al sector públic es fan iniciatives amb el sector privat i s’hi posen condicions que si no hi fossin potser el sector privat no hi entraria.

Fa poc hem parlat a l’ARA dels enganys d’una start-up anomenada Medtep. La impressió és que la informació que donen les start-ups és dubtosa.

Moltes start-ups no assoleixen les seves expectatives, set de cada deu fracassen. Si hi sumes la cobdícia, són empreses en les quals cal mirar bé qui hi ha al capdavant, i que siguin auditades des del primer dia. Funcionen amb diners d’altres i això justifica que hi hagi auditoria.

Algun altre sector delicat?

Excepte les microempreses, totes haurien d’auditar-se. És veritat que és un cost, però és la manera que siguin més fiables.

Fa dues dècades va escriure sobre comptabilitat creativa. ¿Ha canviat això en aquest temps?

Hi ha més sofisticació. Hi ha un nivell d’ús de paradisos fiscals que no hi era fa 25 anys. Bona part dels enganys comptables es fan a través de paradisos fiscals. La gent creu que els paradisos fiscals serveixen per pagar pocs impostos, però també permeten amagar informació.

Parli’ns dels senyals d’alerta.

Un indici és l’excés de luxes. En una de les primeres auditories que vaig fer vaig veure a l’aparcament que, de 200 cotxes, n’hi havia 30 o 40 d’alta gamma. Allò ja no ens va agradar. Casualment, en aquella empresa vam descobrir fraus.

En què recomana que es fixi qui miri els comptes d’una empresa?

La primera cosa és comprovar que hi hagi uns fons propis importants. Les empreses que més enganyen són les que tenen excés de deute. I en línies generals han de ser del voltant del 40% de tot el balanç.

Què en pensa dels crèdits fiscals?

Un crèdit fiscal és un actiu fictici. Tenen sentit en una empresa que de cara al futur és viable. Però en una que ha perdut molts diners i que no es veu clar el seu futur, no.

Com es poden evitar els enganys?

Una proposta clau: reforçar l’ètica. Que els líders d’opinió donin exemple. Reforçar els sistemes de control: auditories obligatòries, canals de denúncia anònims. Un altre: els càstigs. Que tinguin justícia ràpida i penes contundents i dissuasòries. Estaria bé que, quan hi ha indicis, els diners estiguin immobilitzats. I també cal millorar la regulació comptable. El codi de circulació diu aquí que has de conduir per la dreta; la normativa comptable, en molts temes diu “has de conduir per la dreta però si vols pots anar per l’esquerra”. Un altre tema: resoldre d’una vegada els paradisos fiscals. Obama va dir que els eliminaria i no ho ha fet; Sarkozy tampoc. Que hi hagi paradisos fiscals i que moltes d’aquestes operacions siguin legals ens ho hem de fer mirar.

Les condemnes no són prou dures?

No. Els que fan frau comptable normalment acaben a la presó per frau fiscal o per altres temes.

Diu que la mentida és part de la naturalesa humana.

Sí, la mentida, com la veritat, és part de la naturalesa humana. La mentida és un risc i els riscos existeixen, però la prevenció també.