L’oportunitat perduda del Banc Sabadell

Barcelona“S’han equivocat molt. Han dubtat molt”. Amb aquestes paraules descriuen fonts financeres el fet que el Banc Sabadell no es llancés a l’operació que ha acabat enduent-se CaixaBank: la compra de Bankia. El retret assenyala Josep Oliu, president del banc català, que, com ha relatat l’ARA en els últims mesos, tenia en el punt de mira una operació de la qual fins i tot havia parlat amb la ministra d’Economia, Nadia Calviño.

La tornada de l’estiu ha sigut demolidora per al Sabadell. Des que aquest diari va avançar la fusió entre CaixaBank i Bankia, la segona entitat catalana ha vist com el seu horitzó canviava radicalment: de fiar el seu futur a una operació entre iguals en què el Sabadell fins i tot era lleugerament més gran a saber-se exposat a una absorció per part d’algun dels dos gegants espanyols, el Santander o el BBVA.

Per què el Sabadell no es va afanyar a tancar una operació que li convenia? Els que ho han viscut de prop ho expliquen així: “Sempre han tingut interès en l’operació, des de fa anys. Però mai era el moment, per a ells. És com una parella que s’ha casat i ha de tenir un fill però mai troba el moment bo per tenir-lo”, explica gràficament una veu del sector. Altres fonts han explicat a l’ARA a què van respondre aquesta lentitud o aquests dubtes: “Van donar molta importància al fet de valer més que Bankia”.

I, en efecte, els capricis de la borsa han fet que el Sabadell hagi estat en els últims temps sempre per sota de Bankia (a inicis del 2018, l’entitat catalana valia 9.700 milions, mentre que Bankia en valia 12.700), una situació que es va revertir a principis d’any: al gener el Sabadell valia 5.500 milions, i l’entitat rescatada, 5.400. Just abans de la fusió, a finals d’agost, la situació ja era l’habitual, amb el Sabadell netament per sota de Bankia.

La importància de la capitalització borsària en una fusió és alta perquè en aquests processos la part dominant d’una banda imposa el seu criteri de cara a triar els primers executius i, de l’altra, com més val una acció, menys es dilueix el seu valor en la fusió. Com a exemple: el 60% que tenia l’Estat a Bankia és ara un 16,1% a CaixaBank. En el cas d’Oliu, aquest aspecte era important perquè el president del Sabadell és conscient que els accionistes de l’entitat ja han patit molt en els últims anys: el títol valia 8 euros el 2007 i 1,8 euros a principis del 2018. Actualment està al voltant dels 30 cèntims, i per això el president del banc va donar importància a aquest aspecte.

Si el timing ha sigut una qüestió clau per explicar com s’ho va fer La Caixa (primer accionista de CaixaBank) per contactar amb el Frob i plantejar la compra de Bankia abans que s’animés el Sabadell, el que no està sota qüestió és que Oliu posés facilitats a Bankia a l’hora de repartir els grans càrrecs. Fonts pròximes a aquelles negociacions han assegurat que Oliu “sí que estava disposat a marxar a casa”, cedint el càrrec de president a Goirigolzarri, un dels banquers de més prestigi d’Espanya i amb bona entrada al govern després d’anys de cohabitar al consell amb l’Estat, representat pel Frob.

Oliu, que té ara 71 anys, ha estat president del Sabadell des del 1999. Fonts pròximes al financer expliquen que se li percep un cert cansament, especialment després d’haver capejat la crisi del 2008 i d’haver-se trobat amb el Brexit, els problemes a TSB i la inesperada crisi del coronavirus. Més sorprenent és el que expliquen aquestes mateixes fonts: que el seu segon, Jaume Guardiola, que manté molt bona relació amb Goirigolzarri, tampoc era en aquest dibuix de la futura cúpula de l’entitat. Guardiola, de 63 anys, va coincidir amb el president de Bankia al BBVA i manté també una molt bona relació amb l’encara conseller delegat de Bankia, José Sevilla.

Aquest plantejament descarta el que algunes veus havien apuntat els últims dies: que el fet que La Caixa oferís el cap de l’encara president de CaixaBank, Jordi Gual, podia haver estat decisiu perquè el Frob optés pel primer banc català.

Ni el dèficit, ni Podem

Les altres pedres que hi havia en el camí també han quedat molt enrere. D’una banda, l’oposició de Podem a fer de Bankia cap altra cosa que no fos un banc públic va ser salvada sense dificultat. “Vaig perdre la discussió”, va afirmar un resignat Pablo Iglesias davant l’operació amb CaixaBank. De l’altra, la por de l’Estat a haver d’anotar a dèficit tota venda de la seva participació a Bankia un cop es produeixi. De moment, la participació no es ven fins al 2021 i Goirigolzarri ja insinuava que aleshores potser tampoc es farà la venda. Però, a més, com va explicar l’ARA, quan l’adeu de l’Estat es produeixi, la diferència amb els 22.500 milions invertits en el seu moment per salvar l’entitat no anirà a dèficit: “Serà una transacció financera sense impacte en el dèficit públic”, va explicar l’Eurostat a preguntes d’aquest diari.