Una nova reforma de les pensions truca a la porta

BarcelonaEl forat que arrossega des de fa quatre anys la Seguretat Social és unmaldecap silenciós però persistent en les finances públiques. De la caixa de la Seguretat Social depèn una branca central de l’estat del benestar com és la cobertura als pensionistes, i mentre que el col·lectiu de persones que tenen dret a cobrar les pensions creix ininterrompudament, els ingressos que entren gràcies a les cotitzacions que paguen els treballadors resulten insuficients. En els últims anys el forat s’ha tapat amb el Fons de Reserva, la guardiola que el govern espanyol pessiga de tant en tant fins a haver-la reduït a la meitat en quatre anys. Però el problema no es resoldrà sol, alerten unànimement els experts consultats per l’ARA.

En l’última dècada els ingressos de la Seguretat Social han crescut un 33% però les despeses s’han disparat més del doble, un 72%. El problema l’ha accelerat la crisi però ve de molt abans i és imparable per un fenomen demogràfic: l’envelliment de la població. “D’aquí set anys comença a jubilar-se la generació del baby boom, que ha tingut pocs fills i que viurà més perquè l’esperança de vida ha millorat”, resumeix Ció Patxot, directora de la Xarxa de Referència en Economia i Polítiques Públiques (XREPP). “El problema és que els de 40 anys són el doble que els de 20”, corrobora Sergi Jiménez, professor de la UPF. El 80% de la despesa de la Seguretat Social ja es destina a pagar les pensions de jubilació, la principal partida.

El PP ha ressuscitat el debat aquesta setmana sense ni esperar el desplegament total de la seva pròpia reforma, aprovada el 2013, per proposar nous canvis que s’hauran d’afrontar en la pròxima legislatura. En els últims quatre anys s’han fet dues reformes que van endarrerir l’edat de jubilació (una mesura que no entra del tot en vigor fins al 2027) i trencar el vincle amb l’IPC, usat fins llavors per actualitzar les pensions. Aquesta seria la tercera reforma.

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha proposat que part de les pensions es passin a finançar amb impostos. El secretari de la Seguretat Social, Tomás Burgos, va insinuar que les candidates a pagar-se amb pressupostos de l’Estat serien les pensions de viudetat i orfandat, una solució que aportaria oxigen al sistema. Els experts calculen que no n’hi hauria prou ni traient els 23.000 milions que suposen aquestes pensions per garantir la sostenibilitat. “Seria una solució transitòria com ara ho és el Fons de Reserva, una manera d’emmascarar el pas cap a altres canvis”, explica Jiménez. De fet, l’Estat ja fa aportacions a la Seguretat Social. La que preveuen els pressupostos de l’any que ve supera els 13.000 milions.

Tensions en el pressupost

Finançar pensions amb impostos també té efectes col·laterals perquè implicaria apujar-los o fer retallades en altres partides. En qualsevol cas, la qüestió no se soluciona. “El problema es trasllada perquè s’ignora que el fet que hi hagi més esperança de vida implicarà més despesa sanitària, per exemple, que ja surt dels pressupostos”, sosté Ció Patxot. A més, critica que aquesta mesura va contra els compromisos adquirits per partits i agents socials i econòmics a Espanya als anys 90 quan es va configurar el Pacte de Toledo. “Es va optar per una separació de fonts que garantís que les cotitzacions dels treballadors anaven íntegrament a pagar pensions”.

Si l’increment sobtat de cotitzants no és possible per motius demogràfics (caldria una onada migratòria massa gran, que no es preveu), una alternativa seria apujar les cotitzacions dels que treballen. Patxot, però, descarta aquesta via en un entorn de competència global com el que ha d’afrontar l’economia espanyola.

Segons els experts, el camí més plausible si es vol resoldre el problema de fons és que es facin retocs sense trair el principi sagrat de la contributivitat, que obliga tots els treballadors a aportar ingressos. L’escenari, segons Jiménez, és tendir cap a una nova retallada que faci possible passar el tràngol de jubilar els baby boom.

La reforma del 2013 ja va rebaixar les pensions “entre un 15% i un 20%”. La pensió de jubilació va passar a ser un 80% de l’últim sou percebut pel treballador a només el 65%. Segons els càlculs de Sergi Jiménez, es tendirà cap a situar aquest percentatge encara més avall, “entre el 50% i el 40% del sou”.

Patxot també creu que la reducció de les pensions futures és molt probable i urgeix a fer canvis perquè el sistema sigui “molt més transparent que l’actual” i el pensionista sàpiga quina és la seva contribució al sistema i a quina pensió tindrà dret quan es vulgui retirar de la vida laboral. “Així un pot fer càlculs i pren molta més consciència”, explica.

El model suec

Un marc en què es podria trobar inspiració per fer canvis, defensa Patxot, és el suec. Aquest sistema, que s’anomena de “comptes nocionals” respecta el principi de repartiment -els cotitzants actuals paguen les pensions d’ara- però és molt més rigorós amb les contribucions. “Avui, a Espanya, ningú sap què cobrarà quan es jubili i això és molt negatiu; un sistema de comptes nocionals és molt més clar”, lamenta Patxot.

La sostenibilitat de les pensions també passarà per buscar com complementar els ingressos actuals de la Seguretat Social. Una via podria ser tornar a retardar l’edat de jubilació. L’últim govern socialista ja la va endarrerir als 67 anys, però Patxot defensa que ara que s’entra més tard al mercat laboral té tot el sentit del món explorar aquesta via.

Els experts també proposen copiar models d’altres països d’Europa en què es premia d’alguna manera el fet que algú es mantingui actiu al mercat laboral més enllà de l’edat legal i que es facilita, com ja es va introduir en l’última reforma, la combinació de pensió i feina.

Sergi Jiménez introdueix una altra via de complementar la pensió que funciona al Regne Unit i consisteix en la idea que una part de la pensió es vagi generant en una bossa individual que cada treballador alimenta amb les seves cotitzacions al llarg de la vida. El model anglès, però, és molt diferent de l’espanyol perquè no és de repartiment sinó assistencial: tothom rep una pensió de jubilació igual, però més baixa que la mínima a Espanya, i després es complementa de manera individual.

A llarg termini, però, el debat de les pensions també té un ingredient bàsic, que són les polítiques de foment de la natalitat. Segons Patxot, “se socialitza el cost dels avis mentre que si tens fills els paguen les famílies”. Aquesta solució va contra l’objectiu d’equilibri entre aportadors i perceptors que seria ideal en un sistema com l’espanyol.

Més enllà de globus sonda o propostes d’un partit, ha de ser el Pacte de Toledo qui abordi una discussió complicada. La mateixa proposta de Montoro sobre pagar amb impostos algunes pensions va trobar postures dispars entre els sindicats, ja que CCOO no ho veu malament i la UGT s’hi oposa.

Jiménez creu que com més trigui a abordar-se el debat, més tensa serà la negociació. “Si es mira des del punt de vista de la pressió de vot, els vells tindran cada cop més pes i podrien acabar forçant que els joves cotitzessin massa, i si aquests s’hi neguen es pot posar en perill el pacte generacional”, conclou.