Nou dècades sense un ministre català d’Economia o Hisenda
L'últim titular català d'alguna d'aquestes dues influents carteres es remunta a l'any 1933
BarcelonaL’últim cop va ser durant el segon govern de Manuel Azaña, que va acabar-se el 1933. Des d’aleshores i fins a l’inici de la Guerra Civil, en anys convulsos, es van succeir 16 governs. Durant la Guerra Civil, el govern republicà va formar cinc executius diferents. Durant les dècades de plom del franquisme, 16 governs més es van alternar sota la presidència del dictador. Amb la mort de Franco, cinc governs es van succeir fins que la UCD va deixar pas al PSOE de Felipe González. Felipe va formar quatre governs en els seus anys al poder, als quals van seguir dos d’Aznar (PP) i dos més del PSOE amb Zapatero. Rajoy, en el retorn del PP, en va formar dos més i Pedro Sánchez ja n’encadena 3. Estalviïn-se la suma: en total han estat 55 governs consecutius sense que hi hagi hagut un sol ministre d’Economia o d’Hisenda que fos català.
Parlàvem del segon i fugaç govern d’Azaña perquè va ser aleshores que el vendrellenc Jaume Carner va ser ministre de Finances, càrrec que va ostentar entre el 1931 i el 1933, 18 mesos pelats en total. Des d’aleshores les xifres són imponents: 55 governs i 100 anys sense un sol català en aquest càrrec decisiu per a l’economia pública. Si tirem encara més enrere, els números són igualment sorprenents: des del 1920 hi ha hagut 66 nomenaments a les carteres d’Economia i Hisenda, que han recaigut en 60 persones. Tres d’elles eren catalanes: l’esmentat Carner, Joan Ventosa (dos mesos l’any 31) i Francesc Cambó (set mesos entre el 1921 i el 1922). Són 27 mesos amb ministres econòmics catalans en gairebé 125 anys.
El càlcul ha pres rellevància aquest final d'any, un cop Pedro Sánchez ha anunciat el govern amb què afronta la nova legislatura. L'extremeny Carlos Cuerpo substituirà Nadia Calviño, gallega, a Economia; mentre que María Jesús Montero, andalusa, continuarà a Hisenda. Aquestes procedències, sumades als madrilenys, conformen el gruix dels ministres econòmics: 18 procedien de la comunitat de la capital de l’Estat, 10 eren andalusos, i set més gallecs: 35 del total de 59, un ampli 60%.
L’anomalia estadística és evident en el cas català: el Principat és una comunitat que representa el 20% del PIB espanyol, el 16% de la població o el 24% de les exportacions, amb dades del 2022. Però els ministres econòmics catalans, tant d’Economia com d’Hisenda (carteres que no sempre han existit per separat, com passa actualment), s’han convertit en una criatura mitològica. “No té cap sentit”, constata Jordi Galí, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i economista reconegut mundialment. “I la situació s'estén als presidents del govern”, afegeix. (En efecte, els dos últims, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, es remunten a l’any 1873; entre tots dos van sumar quatre mesos i 38 dies al càrrec.)
L’absència de ministres econòmics catalans es fa especialment curiosa pel fet que els economistes procedents d’Espanya que són més reconeguts internacionalment han estat tradicionalment catalans. “Hi ha una hegemonia molt clara”, afirma el mateix Galí, que explica que “des dels 60 i 70 no hi ha dubte que els millors economistes han estat catalans i encara avui els millors economistes espanyols que estan a l’estranger també ho són”. Aquest catedràtic recorda que entre aquests professionals existeixen rànquings com el Repec, que es basa en publicacions i cites, que permet objectivar aquesta impressió.
El també economista i exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell donava en el seu dia una explicació a aquesta situació. “Els ministres surten dels grans cossos funcionarials de l’Estat, que tenen pocs catalans”, i apuntava que això respon al fet que “històricament hi ha hagut poca propensió a anar a viure a Madrid”. Galí refrenda aquesta opinió: “A Catalunya, l’economia és una professió restringida al món econòmic; els no catalans tenen opcions en la política, el policy making, en institucions com el Banc d’Espanya”.
Esperança trencada
Les darreres setmanes, un català s'havia colat a les quinieles per substuir Calviño. Entre els candidats que sonaven en els darrers temps hi havia noms com el del ministre José Luis Escrivá (manxec) o Manuel de la Rocha (madrileny). Però també el de David Vegara, nascut a Barcelona, històricament vinculat al PSC i actualment conseller del Banc Sabadell.