Per què no t'has de jubilar mai
Els creuers de plaer, el golf i el seguiment de l'arbre genealògic no són tan satisfactoris
BarcelonaEn un episodi de Los Soprano, una popular sèrie de televisió que es va començar a emetre als anys 90, un gàngster li diu al Tony, de la família titular, que es vol retirar. "Què ets, un jugador d'hoquei?", respon ràpidament el Tony. Els no delinqüents no ficticis que es plantegen posar fi a la seva vida laboral no s'han de preocupar per dits trencats o altres danys corporals. Però encara han d'enfrontar-se a altres pèrdues potencialment doloroses: d'ingressos, finalitat o, el més punyent, de rellevància.
Alguns simplement no pleguen. Giorgio Armani es nega a renunciar al seu paper de director executiu de la seva casa de moda als 89 anys. Ser el segon home més ric d'Itàlia no ha minvat la seva ètica laboral. Charlie Munger, el company de Warren Buffett a Berkshire Hathaway, va treballar per a la central d'inversió fins que va morir a finals de l'any passat als 99 anys. El mateix Buffett va fort als 93.
Gent com els senyors Armani, Buffett o Munger són excepcionals. Però en mantenir-se professionalment actius en el que històricament es consideraria l'edat anciana no són únics. Una enquesta d'aquest any va revelar que gairebé un de cada tres nord-americans diu que potser no es jubilarà mai. La majoria van dir que no es podien permetre el luxe de renunciar a una feina a temps complet, sobretot quan la inflació s'estava menjant una ja miserable paga de jubilació. Però suposem que ets un dels afortunats que pot optar per retirar-se. Ho hauries de fer?
L'arc de la vida corporativa solia ser previsible. Feies camí durant la teva carrera, adquirint més prestigi i sous més alts a cada pas. Després, a principis dels teus 60, hi havia una festa de jubilació divendres a la tarda, potser un rellotge d'or, i això era tot. L'endemà el món de les reunions, els objectius, les tasques i altres afers s'havia esvaït. Si estaves moderadament inquiet, podies jugar al bridgeo ajudar amb els nets. Si no, hi havia mots encreuats, televisió i una manta.
Tot i que l'estimulació intel·lectual tendeix a mantenir a ratlla la depressió i el deteriorament cognitiu, molts professionals del sector tecnològic es jubilen a la data recomanada per fer espai per a la generació més jove, admetent que no seria realista mantenir el seu avantatge en aquest camp. Tot i això, renunciar significa deixar el protagonisme: l'oci et dona tot el temps del món, però tendeix a marginar-te, ja que ja no estàs en el joc.
Les coses han canviat. La vida útil és cada cop més llarga. És cert que tot i que els anys posteriors a la jubilació s'estiren, no han de conduir a l'avorriment ni a una vida sense sentit. Un cop et jubilis després de 32 anys com a advocat al Banc Mundial, pots començar a dividir el teu temps entre la fotografia i la recerca de mercats de puces per a una col·lecció. No has de perdre la feina ni patir per la falta de propòsit professional. Si ja no ets cap de l'hospital, pots unir-te a Metges Sense Fronteres per a estades ocasionals, ensenyar o ajudar a la teva clínica local. L'autoestima i el creixement personal poden derivar de molts llocs, inclòs el treball sense ànim de lucre o l'assessorament d'altres sobre com crear un negoci.
Però ¿alguna cosa pot substituir realment l'estructura i el brunzit de formar part de l'acció? Pots tenir una agenda plena sense terminis, reunions i fulls de càlcul i prosperar com a consumidor de sessions de tarda de teatre, exposicions d'art i classes de bàdminton. Les aficions són bones per a molts. Però els extremadament motivats amb la feina poden sentir-se inútils i fins i tot una mica avergonyits.
Això és perquè hi ha profunditat en ser útil. I l'emoció, fins i tot en dosis significativament més baixes que les habituals al principi d'una carrera, pot actuar com un sèrum antienvelliment. Sempre que se li diu al senyor Armani que es jubili i gaudeixi dels fruits del seu treball, respon: "De cap manera". En lloc d'això, està clarament estimulat per estar involucrat en el funcionament del negoci dia a dia, signant cada disseny, document i xifra.
A Seinfeld, una altra sèrie de televisió dels anys 90, el Jerry va a visitar els seus pares, americans de classe mitjana que es van mudar a Florida quan es van jubilar, per sopar a la tarda. "No m'estic alimentant a la força amb un bistec a les 16.30 hores només per estalviar un parell de dòlars!", protesta el Jerry. Quan aquesta columnista va entrar al mercat laboral, va suposar que quan arribés el dia ella també seria pensionista amb una camisa de color pastel optant aspirant a fer compres amb descompte. Un quart de segle després, aquesta columnista de 48 anys espera escriure per a The Economist d'aquí a dècades, fins i tot si arriba amb dificultat cap a les entrevistes amb el suport d'un caminador; al cap i a la fi, el senyor Seinfeld continua fort als 69 anys. Però torneu a preguntar-m'ho d'aquí a 21 anys.