Josep Maria Álvarez: “No pot ser que les energètiques s’estiguin fent d’or amb la guerra”

MadridFa sis anys que Josep Maria Álvarez (Belmonte de Miranda, Astúries, 1956) és el secretari general de la UGT estatal després de 26 anys liderant el sindicat a Catalunya. El seu equip més pròxim parla català i ell confessa que torna cada cap de setmana a Barcelona.

Quan semblava que ens recuperàvem de la pandèmia arriba la guerra. Quines conseqüències econòmiques creu que tindrà?

— Hem d’esperar una miqueta per poder fer balanç. I les conseqüències econòmiques les hem d’amortir. I aquí hi ha un punt clau que és repartir la riquesa a través dels salaris.

Ara esteu en plena negociació de l’AENC. Com s’evitarà la pèrdua de poder adquisitiu si no s’indexen els salaris a l’IPC?

— Això ha de sortir de l’acord, si és que hi ha acord, amb la CEOE. I nosaltres som a la taula de negociació amb el ferm propòsit de no perdre poder adquisitiu, però podem posposar el moment en què se’ns restitueix el diferencial d’inflació. 

La patronal no veu amb bons ulls les clàusules de revisió salarial.

— De la mateixa manera ella sap que nosaltres sí que les volem, amb flexibilitat, però sí.

Cap a qui va dirigit el missatge de la mobilització del dimecres 23? 

— Un pacte de rendes comporta tocar dues coses: salaris i beneficis. El que veig complicat és com pots limitar els beneficis. Els salaris és més fàcil. Com pots garantir que les empreses dediquin els beneficis a mantenir els preus dels seus productes? El pacte de rendes l’hem de visualitzar no en un, sinó en uns quants pactes. El de salaris, que podem pactar patronal i sindicats. I amb el govern haurem de parlar de política fiscal i de control de preus. Justament la manifestació del dia 23 va dirigida a tres bandes: a la Comissió Europea, al govern d’Espanya i a la patronal. A la gent no se la pot continuar enganyant. Aquesta idea tan poca-solta de la dreta que la solució és abaixar els impostos en realitat és perquè els seus amics, que són les empreses, guanyin més diners. Abaixar els impostos té poca incidència sobre el preu final, però molta en el compte de resultats de les empreses. Ho hem vist amb la baixada de l’IVA del preu de l’energia.

Com es controlen els preus?

— És que tenim una Comissió de la Competència que no fa res, que permet que es dispari el preu de l’oli de gira-sol 24 hores després de la invasió a Ucraïna. És pura especulació, perquè l’oli és al magatzem. Passa igual amb les farines. És pura ficció especulativa i els especuladors han de saber que l’Estat pot, i actua, davant una situació de guerra. 

Això és el que demanen al govern espanyol?

— Volem que sigui contundent en aquest tema. I volem que esbrini fins a quin punt la sobirania espanyola li permet fer coses. I la patronal s’ha de comprometre com a institució a dir a les empreses: escolti, no faci negoci de la guerra. No abusin dels preus. Amb els carburants i l’energia, de manera clara, però amb l’alimentació en veiem alguns, també. Aquest és l’objectiu principal de la manifestació.

Els empresaris haurien d’estar d’acord amb el control de preus, no? Perquè ells també en són perjudicats...

— Una part sí, l’altra no. S’ha de dir clarament que les elèctriques i les empreses d’energia s’estan fent d’or amb la guerra i això no pot ser. Tenen reserves per a anys, i el que ha costat 20 ho venen a 220.

Què portareu a la taula de la reunió d’aquest dilluns?

— Els acords han de tenir més d’una pota. Una de cobertura per a les persones, amb els nous ERTO, que encara no s’han desenvolupat. Un paquet de sector primari, per exemple per ajudar a substituir els pinsos que venen d’Ucraïna o Rússia. I alguna cosa respecte als beneficis de les empreses s’ha de fer.

Els de les elèctriques o més enllà?

— En general tots els excedents que no siguin raonables. Escolti, una empresa quant és raonable que guanyi?, fins i tot per sectors. Si hi ha pelotazo es diu: el 50% del pelotazo se’l queda l’Estat per compensar els que estan perdent. Aquest és el paper de l’Estat des del meu punt de vista. 

Us heu recuperat de l’ensurt de la reforma laboral?

— És que ja ha passat tres vegades en votacions agòniques. Amb la funció pública, les pensions, que vam patir molt, i la reforma laboral.

Aquesta darrera va sortir de casualitat...

— Sí, gràcies al miracle de Sant Casero. És un tema que sempre quedarà, perquè a mi m'hauria agradat molt compartir aquesta victòria amb tota l’esquerra. Algunes esquerres han tingut la mirada molt curta, i em sap greu perquè ens han acompanyat fins a la porta i en el moment d’entrar es queden fora. 

Parla d’ERC?

— Parlo d’ERC, de Bildu i del PNB. Junts ni els considero. És més, com pot dir que l’acord no parla català. Què s’han cregut? Que el català és seu o què? Què és això? Aquesta senyora [Miríam Nogueras] què s’ha cregut? Que pot parlar en nom de Catalunya? Siguem seriosos. Catalunya afortunadament és molt més que Junts per Catalunya, i des del punt de vista sindical, infinitament més. Parlem de més del 80% de representació entre la UGT i CCOO. Això em va empipar. Ara resulta que jo no parlo català? I amb ERC, personalment m’ha entristit.

Han quedat tocades les relacions amb ERC?

— No, tocades no. Les relacions amb ERC tenen moltes més arrels. Nosaltres també diem que hi ha moltes més coses a canviar. Ara, quan tu t’estàs enfilant a una muntanya, i hi ha una font, si tens l’oportunitat d’arribar-hi per beure, ves-hi. Vol dir això que renunciem a fer el cim? No. Però fem aquest pas. I la reforma és un gran pas. Que preguntin als milers de persones que els estan canviant el contracte temporal per un d’indefinit, o a les persones que guanyaven 14.000 euros a l’any i ara passaran a 18.000 o més de 20.000. Això no són guanys? No fer-los entendre que això és més important que una qüestió partidària, que això sí que és una qüestió de país, això m’entristeix.

Va ser per motius polítics, llavors?

— No hi ha cap altra explicació. 

No van crear el PSOE i Unides Podem una expectativa excessiva amb la derogació de la reforma laboral?

— És que hi ha hagut derogació. Hem derogat aspectes de la contractació? Sí, però no hem tornat al que hi havia perquè no era bo, no volíem tornar al 2004. I amb ERC em dol perquè hi ha coses que s’han quedat pel camí i es podrien haver aconseguit...

Per exemple?

— Coses que tenen a veure amb el marc català de relacions laborals. Reivindicacions històriques del sindicalisme català i de país de debò.

Intentaran ara avançar en alguna en aquests dos anys que queden, en principi, de legislatura? 

— Del que es tracta és de fer un nou Estatut del segle XXI de les persones treballadores. I més que de la indemnització, hem de parlar de les causes de l’acomiadament. A Espanya han desaparegut les causes per acomiadament. L’altra qüestió és com es produeix l'acomiadament. Hem passat de tenir l’aprovació prèvia de l’administració a un procés amb el qual amb un mes de negociació com diu la llei ja es pot produir l’acomiadament, i aquí hem de buscar un punt d’equilibri.

Ara que passa molt de temps a Madrid, creu que hi ha un perill real de govern PP–Vox a Espanya? 

— Jo crec que li hem de donar un temps al Núñez Feijóo. Potser algú em dirà que soc un il·lús, però tinc una certa esperança que a Espanya hi hagi una dreta homologada amb les dretes europees. Hem de fer tot el possible perquè el PP no caigui en mans de Vox.

S’imagina l’escenari amb l’extrema dreta al poder?

— Nosaltres seríem els primers que pagaríem, abans que els partits polítics. No tinc cap dubte d’això. Jo si obro Twitter i em busco a mi mateix i veig quines coses boniques em diuen en algun moment apareix la bandera espanyola i Vox. Estem veient coses que ens pensàvem que no passarien… però bé, ja resistiríem. La UGT ha resistit unes quantes dictadures. I no sé si Abascal té un número a la Seguretat Social que no provingui de l’erari públic. És evident que l’extrema dreta sap que els objectius són els sindicats.

L’extrema dreta intenta penetrar en el vot obrer...

— Fa un discurs obrerista per omplir-se la boca. Demanen que baixin els impostos, però no que es toquin les elèctriques. I quan parlen de la Seguretat Social parlen de privatitzar-la. I no expliquen que no hi ha cap sistema privat al món que hagi funcionat. I si no, que els hi diguin als xilens. 

Els sindicats també s’han de posar al dia, cada vegada tenen menys afiliació...

— Hem de fer aquest pas del sindicat que dic jo de plaça. El centre de treball avui ha quedat petit, doncs nosaltres hem d’organitzar el sindicat a la plaça, i pot ser la xarxa o la plaça física. Jo crec que aquest últim acord (el de la reforma laboral) en aquest tema ens ajuda. Jo tinc la percepció que la gent ens percep amb més utilitat ara que fa un any arran de la reforma laboral, l’acord de pensions, etc.

Ara que porta sis anys aquí i viu el govern d’Ayuso, com veu el discurs que s’emet en el sentit que Barcelona i Catalunya estan en decadència mentre que Madrid, en canvi, és una turboeconomia?

— La comparació no em sembla gaire raonable. Madrid és la capital i té un milió de funcionaris de l’estat que viuen, treballen i cotitzen a Madrid i això no ho pot tenir Barcelona. Ara bé, sí que hi ha una ostentació de poder, no només envers Catalunya, sinó també cap a Andalusia i el País Valencià, que li pot sortir cara. No em compararia amb Madrid, sinó amb el País Basc. Al País Basc li funciona molt bé la formació professional, que a casa nostra no tira ni de lluny. Espero també que el sistema de finançament de les comunitats autònomes tingui un reequilibri. No es pot permetre que la capital sigui un paradís fiscal. Crec que s’ha de treballar en un front amb altres autonomies per impedir que la Comunitat de Madrid, que a més és com un districte federal, pugui gaudir d’aquesta doble condició: com a capital i alhora com a paradís fiscal. Per això la gent no s’hi ha d’emmirallar, perquè no és un model reproduïble. Té massa aliment, per dir-ho així.