"No hi havia la sensació que la bombolla immobiliària seria tan dura"

Han passat gairebé 15 anys des de l'inici de la crisi financera del 2008, que a Espanya va comportar l'esclat de la bombolla immobiliària. Malgrat que la crisi del coronavirus l'ha deixat en una espècie de segon pla, per a molts ciutadans continua present, en especial per a aquells que en van viure els efectes de prop o des de dins de les administracions on es prenien decisions, com és el cas de l'economista l'Alejandro Inurrieta.

"Es van ajuntar moltes coses, de bracet d'una crisi mundial que es va traduir en un efecte dominó", recorda ara Inurrieta en conversa amb l'ARA. "No hi havia la sensació que la bombolla [immobiliària] seria tan dura, i ho va ser, però és veritat que amb les poques dades que hi havia no se sabia fins on podia arribar", afegeix l'economista tot recordant el seu període com a assessor del ministeri d'Economia entre el 2004 i el 2007. Posteriorment va saltar fins a la presidència de la Societat Pública del Lloguer entre els anys 2007 i 2008, sempre durant els mandats de José Luis Rodríguez Zapatero. Tanmateix, recorda que quan les coses ja anaven mal dades "et trucaven a la porta per construir més i més".

Ara ha intentat agrupar l'aprenentatge d'aquells anys amb el llibre Habitatge: la revolució més urgent, que aviat veurà la llum i que pretén ser "una proposta d'accés universal per a un bé d'ús essencial", apunta. El llibre explica els problemes que, arran del seu pas pels ministeris, va detectar per solucionar el problema de l'habitatge a Espanya. "No és fàcil", anticipa, tot desprenent un pessimisme que també s'impregna de la valoració que fa al voltant de l'anunci del govern central sobre la futura llei d'habitatge estatal i que aquest pròxim dimarts el consell de ministres preveu aprovar com a avantprojecte de llei.

Durant el poc temps que va capitanejar la Societat Pública del Lloguer, Inurrieta defensa que es van fer propostes "interessants" però sense gaire "èxit" pel poc temps i la falta de recursos. També per una falta d'informació, que ell considera "el veritable problema del mercat d'habitatge [espanyol]". "Les estadístiques eren nefastes. El secretari d'estat em preguntava per exemple quantes persones viuen de lloguer i jo no ho sabia. "L'INE diu una cosa, els portals immobiliaris una altra...", diu, i lamenta que fer bones polítiques públiques així és "impossible".

Propostes

Entre algunes de les propostes que va encapçalar Inurrieta hi ha la renda bàsica d'emancipació per a joves, que reconeix que va fer augmentar els preus. "Això ja té més a veure amb la picaresca espanyola", es defensa, i afegeix que la mesura hauria d'haver anat acompanyada d'una regulació. Recorda que també es va intentar crear una entitat pública que es dediqués a assegurar el bon funcionament dels contractes i les condicions. "Es crea un mercat més segur", diu Inurrieta, que afegeix que "van ser petites coses que amb el temps s'han diluït".

De fet, per a Inurrieta no haver impulsat un parc d'habitatge públic gran és un dels altres "desastres". Ell defensa que el mercat de l'habitatge no només es pot basar en l'oferta i la demanda i apunta que, tenint en compte que a Espanya hi ha 25 milions d'unitats d'habitatge, es necessiten 7 milions d'unitats d'habitatge públic "perquè el preu es mogui i arribar a nivells de Viena, França o Alemanya". "La solució a curt termini --rebla-- només passa per la regulació". Tot i això, es mostra escèptic quan se li pregunta pels plans del govern central d'activar habitatges buits.

Finalment, apunta que l'altre element que diferencia Espanya de la resta d'Europa és el perfil dels propietaris d'habitatges. Mentre que a Espanya n'hi ha molts de particulars, a la resta de països tenen més pes els propietaris institucionals, com ajuntaments, societats públiques o fons d'inversió "amb molta regulació".

"Ets un estatista i no volem ser Veneçuela"

Abans de passar per Habitatge, Inurrieta també va ser assessor del ministeri d'Economia, on assegura que no agradava tot el que "fes olor de regulació". El ministre de l'època era Pedro Solbes. "A mi algun director general sempre em deia: ets molt estatista i nosaltres no volem ser com Veneçuela", recorda ara l'economista, que es defensava argumentant que "no era estatista, sinó que volia intentar facilitar la vida als ciutadans".

Inurrieta explica que del seu pas per l'administració n'ha tret dues lliçons. D'una banda, que qui governa són els alts funcionaris, "les elits". "A mi em deien: ves amb compte amb el que proposes, tu marxes [d'aquí uns anys] i nosaltres ens quedem. Et fan sentir que hi estàs de pas", recorda. De l'altra, que el llarg termini no existeix. "Crec que els polítics no patien nerviosisme perquè pensaven en clau de 2 o 3 anys", comenta. I recorda que fins i tot l'oposició, en aquell moment el Partit Popular de Rajoy, ho posava fàcil en un context on es creaven 300.000 llocs de treball per trimestre gràcies a la construcció, i el totxo generava diners de forma "ràpida i fàcil".